Monogràfic. Per comprendre i transformar el món

 

Les dificultats d’aprenentatge de les ciències naturals i socials

Abans de la meva primera pregunta

vingueren els llibres amb

mil respostes. No sé preguntar.

David Jou, físic Fragment d’un poema

Aprendre, aprendre de debò, no és fàcil. Michel de Montaigne, fa més de quatre segles, deia que val més un cap ben fet que un cap ben ple. Edgar Morin parla de tenir el cap clar per organitzar els coneixements i aprendre a viure. Aprendre el que toca per aprovar un examen, no és ni aprendre ni té cap sentit. L’alfabetització científica per a tothom, sense cap exclusió, és una necessitat i un repte que comporta dificul­tats, per la diversitat de punts de partida i de cultures, de motivacions, de raonament lògic, d’ubicació en l’espai i el temps, de prejudicis, d’expectatives… però no cal afegir-n’hi ni una de més derivada d’una praxi professional inadequada.

A la recerca d’una bona persona

El doctor Estalella, director de l’Institut Escola de la Generalitat republicana, es proposava de «fer homes bons; si a més són forts millor; i si a més resulten savis, millor encara». Al cap i a la fi són els ho­mes i dones bondadosos els qui de debò lluiten per millorar el món. I la bondat és l’expressió màxima de la intel·ligència.

La sala s’enfosqueix. «Senyores i senyors, l’espectacle és a punt de començar!» Un diumenge de febrer a la tarda. El Teatre Nacional de Catalunya ple a vessar! S’hi representa La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht (1898-1956). En una Xina imaginària, tres déus visiten el país a la recerca d’una bona persona, cosa que no els resulta gens fàcil. Ningú els vol acollir; tot­hom els tanca la porta. Coneixen la jove Xen Te, que s’escarrassarà per ajudar els seus conciutadans que malviuen en la misèria.

Brecht defensava un teatre polític que cri­dava a la mobilització, a l’inconformisme i a tractar de modificar la realitat del nostre dia a dia. Les bones intencions de Xen Te se n’aniran en orris ben aviat, atesa «la im­possibilitat de la bondat individual dins les estructures del món capitalista». S’aprèn a tot arreu; també al teatre, i molt! Aquesta obra segueix tenint plena actualitat però no sé si avui remou gaires consciències.

Sovint se sent a dir que l’escola —institució d’un sistema socioeconòmic i polític deter­minat— té la responsabilitat de posar remei gairebé a tots els problemes que pateix el nostre món; és una fal·làcia interessada per part de qui defuig responsabilitats o vetlla per no perdre privilegis. No, l’escola no pot canviar la societat, però la socie-tat no pot canviar sense l’escola. Qui remena les cireres o pretén remenar-les sempre ha volgut controlar l’escola perquè el sistema educatiu és un dels mecanismes de reproducció de l’ordre —o el desordre— establert, al qual contribuïm sovint sense gairebé adonar-nos-en.

La veritat, la bellesa i la bondat no cotitzen a borsa

Veient com les coses van de mal borràs n’hi hauria per tirar el barret al foc. «L’economia ja no serveix el bé comú; només beneficia uns quants», escriu un eminent economis­ta! Però molta gent del món de l’educació sap que és temps de resistir i persistir. Educar gairebé sempre ha estat anar contra corrent per tal de promoure aquelles si-tuacions que facilitin que cada infant i jove aprengui a pensar per si mateix de forma curosa, elaborant criteris propis, i a actuar responsablement. A la façana d’una escola del barri de San Telmo a Buenos Aires es pot llegir: «Aquí se piensa, aquí también se lucha, aquí se ama». Cada persona i cada col·lectiu té el seu ara i el seu aquí singulars que l’interpel·len. En el llibre L’educació és política, de Jaume Carbonell, es reivindica la Política, amb majúscula, «la que aposta pel pensament crític i transparent, la democràcia participativa i la més àmplia llibertat d’expressió, així com per la solidaritat i la justícia social. Tam-bé per la política que promou una educació democràtica que no adoctrina, perquè no imposa què pensar, sinó que obre camins al pensament i la reflexió, ja que ensenya com pensar, a partir del diàleg, les preguntes i la pluralitat de veus i mirades».

Les peces fonamentals per superar les dificultats en l’aprenentatge escolar de les ciències naturals, socials i culturals són els homes i les dones que creuen radicalment en l’educació, que tenen molt clar que les coses del món no són com són perquè sí i que poden ser d’una altra manera tot i la seva gran complexitat, que encomanen les ganes de viure de forma crítica i ètica amb el seu entorn, que coneixen el territori, els trets socials i les necessitats, que procuren estar al dia en les disciplines científiques i les innovacions didàctiques, i que són conscients que s’ensenya més amb el que hom és que no amb el que es predica.

L’aigua, la terra, el foc i l’aire

Dels primers quatre elements de l’anti­guitat clàssica a l’ordenació actual de la taula periòdica dels elements, passant pels alquimistes, els astròlegs i una corrua de filòsofs i gent de ciència; tota una epopeia d’anys i panys formulant teories, corregint errors, verificant resultats.

La sala d’actes del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNAC­TEC) s’ha omplert avui, darrer dimarts de gener, d’un públic molt divers per escoltar Claudi Mans. Aquest 2019 ha estat pro­clamat per l’Assemblea General de l’ONU

Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics, atès que fa cent cin­quanta anys rodons que Dmitri Mendeléiev va publicar-ne una primera versió. Acabada la conferència es fa una visita comentada a l’exposició Tot és química.

La conferència i la visita a l’exposició van ser d’interès tant per a persones expertes com novelles en el món de la química. Sempre s’aprèn quan hi ha ganes d’apren­dre, quan hi ha motivació. Sempre hi ha motivació quan s’aprèn. Hom s’esforça a aprendre quan té motius per fer-ho.

Les ciències —amb les matemàtiques, que són el llenguatge de les lleis de la natura, Galileu dixit— han estat sovint més un factor de selecció que de formació. Aprendre de memòria els elements de la taula periòdica no és garantia del desig d’explorar aquest món fascinant de la química i la seva rellevància en la nostra vida quotidiana. Els resultats aconseguits en aquesta àrea al final de l’escolarització obligatòria són molt migrats. La valoració del món de les ciències per part dels adults és escassa. Tenim uns índexs de fracàs escolar i d’abandonament prematur dels estudis molt elevat. L’escola és una insti­tució social que evoluciona molt lentament, tot i que estem vivint una nova primavera de renovació pedagògica.

Per començar, un cop d’ull global

Edgar Morin, en el seu informe Els set co­neixements necessaris per a l’educació del futur elaborat per encàrrec de la UNESCO, recomanava promoure el coneixement de la realitat d’una manera globalitzada, tal com se’ns presenta i el veuen els nois i les noies —les dimensions cientificotècniques i sociohumanístiques van de bracet— per tal de facilitar l’evidència de les interrelacions entre el tot i les seves parts i entre aquestes. Les disciplines i l’especialització ja faran cap. La fragmentació disciplinària incon­nexa en les primeres etapes educatives dificulta la comprensió de les dinàmiques presents en el nostre món. Però la inter­disciplinarietat no és gens fàcil de dur a la pràctica, tot i les iniciatives (currículum competencial, projectes de treball, STEAM, CTS…) que comencen a fer forat.

Sense emoció no hi ha aprenentatge

Ha crescut l’interès per les aportacions de les neurociències amb la valoració de les emocions i l’empatia. Sabem millor com s’aprèn. I el perquè de la importància dels coneixements previs —allò que l’alumne ja sap— de cara a la significativitat d’un nou coneixement o bé la interdependència entre pensament i llenguatge, o la zona de desenvolupament proper. El progrés en les habilitats cognitivolingüístiques ha de permetre interpretar, descriure i definir, explicar, justificar o argumentar en rela­ció amb conceptes, fets i esdeveniments, fenòmens o hipòtesis i construir les idees científiques. Si el llistó està tan alt que no s’hi arriba ni amb ajuda, el desànim està assegurat; quan el llistó està massa baix, decau l’interès. L’ésser humà pensa perquè té mans. La manipulació, l’experimentació, el contacte directe amb la realitat, les excursions i visites a centres de recerca, el treball de camp, estan en la base de la construcció de coneixement si s’encaminen cap a l’anàlisi i la reflexió.

Quan un centre educatiu ha confegit participativament el seu currículum, prio­ritzant, tenint presents els interessos i les necessitats d’uns infants i joves en concret, quan els temes estudiats s’han pogut rela­cionar amb la seva vida quotidiana, quan s’estableix un règim de confiança mútua i es promou a qualsevol nivell d’edat la capa­citat de fer-se preguntes i buscar respostes individualment i de forma cooperativa —la confrontació de parers i el conflicte cog­nitiu són imprescindibles— a situacions o problemes reals socialment rellevants, quan la centralitat del procés ha canviat de protagonista, aleshores s’està en condicions d’apropar amb èxit les intuïcions pròpies de l’alumnat als models que la comunitat científica ha anat i va elaborant. Tant els errors com els èxits o els dubtes són sem­pre una bona oportunitat d’aprenentatge, d’autoregulació i autoavaluació.

T’has fet cap bona pregunta avui?

S’explica que a Niels Bohr —premi Nobel de Física el 1922—, quan de menut tor­nava de l’escola cap a casa, la seva mare li deixava anar: «T’has fet cap bona pregunta avui?» Els mestres responem preguntes que els alumnes no han fet! Neus Sanmartí explica que en la seva etapa de mestra, abans de començar l’estudi de l’astrono­mia, demanava als alumnes que aquella nit observessin el cel i es plantegessin preguntes, que després classificaven en les anomenades «de rècord Guinnes» i «les interessants». Les primeres troben resposta a la velocitat de la llum a internet; les segones necessiten el savoir-faire dels mestres que fan de mediadors. La capaci­tat de meravellar-se i de fer-se preguntes també es pot encomanar.

Avui, estar ben informat no és gens fàcil, tot i tenir a l’abast tanta informació com vulguem i més. Cal saber llegir entre línies i anar adquirint un bon nivell de competències digitals. Cal tenir ben clar que la informació no és mai neutra i que massa sovint traspassa els límits ètics de la veracitat. Bufen vents de fake news. La ciència tampoc ho és, de neutra: uns o altres valors i interessos la condicionen.

Fridays for Future: pedagogia de l’acció

Els mestres diem que aprenem molt del nostre alumnat. Ensenyant s’aprèn. I per ensenyar s’ha d’estar aprenent sempre. Tothom ensenya, tothom aprèn. I haurem d’aprendre durant tota la vida.

Avui és divendres, dia 15 de març. A Gi­rona, Barcelona i probablement en altres pobles i ciutats del nostre país uns quants centenars de joves estudiants es manifesten als carrers, en lloc d’anar a classe, per la manca d’accions polítiques contundents contra el canvi climàtic. Han fet seu el moviment Fridays for Future que s’està es­tenent per tot Europa. Greta Thumberg, de 16 anys, ja fa mig any que cada divendres es planta davant del Parlament suec com una activista global a favor del clima. «Vull que actueu com si s’estigués incendiant casa vostra, perquè s’està incendiant», va increpar la Greta els magnats reunits a Davos. En una de les pancartes de París es podia llegir: «Si le climat était une banque, on l’aurait déjà sauvé!»

En el nostre petit planeta Terra —tot és relatiu, tant pel nostre com pel petit— i en l’atmosfera que l’embolcalla, sembla que hi ha turbulències mai vistes vinculades amb el canvi climàtic. La comunitat cien­tífica creu que aquest fet té el seu origen, en aquesta ocasió, en l’acció de l’espècie humana. Tant és així que ja es parla d’una nova era geològica: l’Antropocè!

Per millorar una situació no n’hi ha prou estant-hi sensibilitzat, cal un canvi d’ac­titud i passar a l’acció, que és una molt bona manera d’aprendre. Aprendre fent, i pensant! L’escola no ha de preparar per a la vida; l’escola ha de ser vida! L’escola oberta, perquè la vida hi circuli sense restriccions; per parlar-ne, per analitzar, per confrontar parers i arguments, per relacionar el present amb el passat i el futur, per plantejar-se què passaria si…; per prendre decisions i preparar accions. Per exemple: els projectes de l’anomenada Ciència Ciutadana, que pretén incorporar ciutadans i ciutadanes en la realització de tasques pròpies de la recerca científica, és una oportunitat excel·lent per vincular els aprenentatges escolars amb l’acció cívica compromesa i transformadora —proporcio­nal a cada nivell d’edat— en col·laboració amb equips d’experts, institucions o entitats socials. Josep Maria Puig, des del Centre Promotor d’APS, en un Diari de l’Educació de l’estiu passat, explicita les afinitats entre la Ciència Ciutadana i l’Aprenentatge Servei, en expansió notable.

L’acció pel clima que exigeix Greta Thum­berg és un dels disset Objectius de Des­envolupament Sostenible aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2015 amb la resolució Transformar el nostre món: Agenda 2030. Aquests objec­tius troben la seva concreció en un marc territorial tan proper com es vulgui. Hi ha molta feina a fer i n’hi ha per a tothom!

ANTONI POCH I COMAS
Associació de Mestres Alexandre Galí,
Terrassa (Vallès Occidental)

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!