Resenyes. La moda reaccionaria en educación

Val la pena llegir el darrer llibre del professor Jaume Trilla. Primer de tot —i això no és cap novetat en el seu cas— per la claredat, l’ordre i el rigor que va del començament al final del text. Segonament, per la seva valentia: és un text que va de cara, que dialoga i critica —amb noms i cognoms— amb «prohoms de la cultura, professionals de la docència i progres que es dediquen a inventar la sopa d’all». I, en tercer lloc, per la seva oportunitat: ens sembla evident, i preocupant, la puixança de la pedagogia reaccionària, de les crides involucionistes en educació, i, en canvi, no és habitual que algú es posi a analitzar i esquarterar metòdicament i argumentadament aquest tipus de discursos per mostrar-ne l’autèntic rostre, el que amaguen darrere de tant catastrofisme i tanta nostàlgia…

Qui són aquests reaccionaris que escriuen? N’identifica de tres categories: la caverna política i pedagògica de sempre (avui plenament visible en aquest partit ultradretà anomenat VOX), els d’«El florido pensil», per entendre’ns. Un nombre no petit de docents, alguns políticament d’es­querres, que abominen de tot allò que fa olor de pedagogia progressista, d’innovació educativa, de motivació, d’edu­cació integral…; els més destacats serien Ricardo Moreno Castillo (el del Panfleto Antipedagógico) i Alberto Royo (autor d’un llibre de títol també ben explícit, Contra la nueva educación). I, finalment, alguns intel·lectuals i tertulians, amb tribunes públiques de prestigi on posar de manifest les seves fòbies. Seria el cas de gent com Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa, Antonio Muñoz Molina, Eduardo Mendoza, Jordi Llovet, Pilar Rahola o Quim Monzó.

Quines són les seves estratègies discursives més recurrents? D’una banda, seleccionar alguns problemes educatius reals i actuals i, d’aquí, pintar un panorama desolador, catastròfic i desastrós amb l’objectiu de generar un autèntic pànic entre la pobla­ció. De l’altra, idealitzar un passat irreal i mític, on suposadament no hi havia cap d’aquests problemes i on tot eren virtuts, excel·lències i promocions, amb la inten­ció de generar l’esperança que retornar al passat ho resoldria tot, com per art de màgia. A tots aquells que pensin així jo els recomanaria de llegir un llibre, entre la novel·la, l’autobiografia i la pedagogia, d’un dels pedagogs espanyols —malau­radament traspassat— més productius, bonhomiosos i divertits, José Manuel Esteve (el llibre porta per títol El árbol del bien y del mal). La tercera estratègia és buscar i trobar uns culpables de tot plegat, que fonamentalment serien tres: les pedago­gies progressistes (amb Dewey, Freinet i la renovació pedagògica al capdavant); la LOGSE, la llei de reforma de l’any 1990, vilipendiada amb insistència com l’origen de tots els mals, i el gremi dels pedagogs i la pedagogia en general, una mena de destorb inconsistent, que no farien més que entorpir la feina dels bons docents.

Quins serien els temes estrella, els focus on centren el seu interès? En essència es podrien sintetitzar en quatre:

Reclamar autoritat i disciplina: els uns, justificant un cop més els càstigs, allò de «la bufetada a temps…»; d’altres, propo­sant el retorn de les tarimes com a símbol del poder dels docents i de la pedagogia d’abans; i uns tercers, enyorant la figura d’aquell mestre que encarnava la cultura entre ignorants i analfabets.

Emfasitzar el valor de la transmissió i l’acu­mulació de continguts, de la memòria i dels exàmens, enfront de les competències, de les habilitats cognitives, de la comprensió i d’una avaluació orientada a l’ajuda i l’orientació dels alumnes.

L’obsessió per excloure i segregar, bé sigui per sexes, bé sigui per capacitats, per resultats o pel que convingui.

I, en nom d’una escola ideològicament neutral, adoctrinar a tot drap apostant per un ensenyament religiós confessional —ben diferent del que seria una autèntica cul­tura religiosa— i carregant-se una matèria anomenada Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans.

Concernit com es troba l’autor, catedràtic de Pedagogia a la Universitat de Barcelona, acaba amb algunes consideracions sobre com fer pedagogia avui. En cito algunes de ben suggeridores: la Pedagogia és una disciplina promíscua; la pràctica educativa és la font i la prova final de la Pedagogia; ni pessimistes, ni il·luminats; en Pedago­gia, la millor crítica és un bon projecte; i l’exigència de l’exemple.

Ja ho saben: no totes les opinions mereixen respecte; les persones, sí. En parlar d’edu­cació i de pedagogia, algunes opinions, per més que siguin dites per personalitats de prestigi o per professionals entregats, mereixen ser combatudes. Amb arguments, naturalment. Amb dades també. I amb projectes i propostes. En aquest llibre de Jaume Trilla n’hi trobaran.

XAVIER BESALÚ
Perspectiva Escolar

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!