Revista. Jordi Tomàs (1974-1996)

Des  d’una  modesta  perspectiva  històrica

Antoni Poch i Comas Mestre

Tothom sap que els centres oficials de formació del magisteri durant la dictadura franquista estaven al servei de la pervivència d’aquest règim. Els historiadors de l’educació ho han documentat amb escreix. Les persones grans que aleshores, formant part del professorat o de l’alumnat, van haver de passar per les Escuelas Normales de l’època —carregades de «l’academicisme més tronat sofregit amb el llard ranci de la pedagogia tradicional», tal com deia la Marta Mata— n’han donat testimoni, cosa que tenim a l’abast per fer-ne memòria. Al nostre país els mestres vàrem haver de tornar a anar a l’escola.

Aprendre de nou l’ofici

 

Quan en el tardofranquisme, en aquella segona meitat dels anys seixanta i primers setanta del segle passat, el govern de torn del desarrollismo es va veure obligat a obrir una mica l’aixeta de la permissivitat, molts i moltes mestres vam començar a desaprendre i a aprendre de nou l’ofici amb una mirada nova i digna, en institucions com l’Escola de Mestres Rosa Sensat, una iniciativa privada amb ambició de servei públic de suplència, sense cap tipus d’oficialitat i recursos materials molt limitats. Altres temps, sí; ben diferents. O potser no tant, atesos els nuvolots de tempesta, de llamps i trons que avui enfosqueixen el cel. Per ensenyar, per educar, cal estar aprenent sempre. Això és cert, però per deixar enrere un règim d’ensinistrament doctrinari i reconstruir una escola fonamentada en la llibertat, la responsabilitat i la confiança cal girar full i encetar una pàgina històrica nova. Calia acabar puntuals la feina a l’aula, acomiadar com déu mana l’alumnat, omplir el sis-cents fins dalt —en el meu cas la colla provenia del Vallès— i cap a l’escola falta gent! Un reconegut estudiós de la història de l’educació va manifestar fa un cert temps que «Rosa Sensat ha sigut una de les coses més importants que he conegut a la vida!».

Els fets i les valoracions que se’n facin sempre s’han de poder contextualitzar en el marc històric en què s’esdevenen. De vegades constatem que les noves fornades de mestres no es poden fer càrrec de la situació que patia el món educatiu en els temps de la dictadura franquista, un període sinistre dedicat al control i al càstig de les ments «esgarriades» —Foucault dixit—. Sense una informació suficient deu ser difícil adonar-se de l’esforç enorme que va exigir el fet de retornar a l’escola la seva funció de promoure la veritat, la bondat i la bellesa, dit amb la magnificència que es mereix.

El franquisme es va anar erosionant molt lentament i les forces d’oposició —associacions, col·lectius, partits i sindicats clandestins— no ho tenien gens fàcil. L’Assemblea de Catalunya —«Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia»— articulava la lluita antifranquista. Ressonaven el maig del 68 i les protestes contra la guerra del Vietnam. Però en els anys 1974 i 1975 encara es produïren execucions polítiques a Barcelona, Burgos i Madrid. Les primeres eleccions democràtiques van haver d’esperar el juny de 1977 i l’Estatut de Sau —i per tant les primeres competències en ensenyament— va veure la llum oficialment a finals del 1979.

El butlletí, un primer mitjà de comunicació

 

Abans de l’aparició de Perspectiva Escolar a finals del 1974, un butlletí interior editat amb tècniques molt artesanals ja servia de mitjà de comunicació entre els òrgans rectors de l’entitat, els grups de treball i els mestres en general. Conservo alguns d’aquests butlletins. Els anuncis o les cròniques de les Escoles d’Estiu —estrelles de l’entitat—, els cursos de formació de tarda o nit, els seminaris, els grups de treball o els temes d’actualitat omplien les seves pàgines. Així, per citar alguns exemples, en el butlletí d’inicis del curs 1971-72 se’ns explica que la casa té tres departaments principals, el d’Antropologia i Psicologia, el de Sociologia i el de Pedagogia, que procuren un sistema de treball interdisciplinari. A continuació es relacionen una vintena de grups de treball i els seus objectius on escollir; aquests grups disposaven d’assessorament i d’un espai acollidor al vell i entranyable pis de Rosa Sensat al carrer Còrsega. El mateix butlletí exposa un treball sobre l’estudi comparatiu de les comarques, a partir del Vallès, iniciat durant el curs 1967-68. El seu redactor, en Pere Fortuny, ens fa saber que el grup va rebre l’assessorament de la Pilar Benejam. D’això fa mig segle! Potser per celebrar-ho, la Pilar i el GRICCSO van guanyar fa ben poc el Premi Marta Mata de Pedagogia! Amb tot el respecte i l’estimació, aquesta joveneta no té remei!

Sempre ens quedarà Piaget

 

En un altre butlletí es presenten, per exemple, els valors dels còmics i la seva didàctica; es parla de la introducció de la cinematografia a l’escola, es relacionen els materials d’elaboració pròpia i bibliografia recomanada, notícies de casa i de fora, de França, d’Itàlia, de Portugal; en l’apartat de col·laboracions, trobem un extens article sobre el psicòleg infantil Jean Piaget signat per Jordi Tomàs, la persona que esdevindria el primer director de Perspectiva Escolar i que romandria en el càrrec fins al 1996. Jean Piaget, un referent de llarga durada. Quantes lectures, quants debats, quants assajos a l’aula. Intentàvem comprendre la seva obra, dedicada sobretot al desenvolupament de la intel·ligència en els infants i a les nocions bàsiques com l’espai, el nombre, el temps, la causalitat, les estructures lògiques, el criteri moral i un llarg etcètera. Recordo haver tingut penjada a l’estudi de casa una fotografia del cèlebre i afable psicòleg, filòsof i biòleg suís herboritzant a la falda de Collserola, amb les seves inseparables boina i pipa. «Sempre ens quedarà Piaget!», diu una mestra amiga sense voler menystenir gens ni mica Wallon, Ausubel, Vigotski, Bruner…

Una bona eina a les mans

 

L’entitat creixia i tenia molta acceptació. El mateix camí seguia el butlletí, de manera que la Delegación de Información y Turismo va exigir-ne la legalització com a revista. El darrer número del butlletí informava d’una important vaga de mestres —dret no reconegut— de l’ensenyament públic.

El número 0 de Perspectiva Escolar va aparèixer el desembre de 1974 —la casa ja feia una dècada que treballava de valent i tenia l’experiència d’unes quantes escoles d’estiu— amb una part monogràfica dedicada com era d’esperar a «la formació del mestre», una declaració de principis i objectius. Va ser la primera revista catalana i en català d’educació de la postguerra, una eina idònia per a la formació i la renovació pedagògiques. Gairebé al mateix temps va arribar una bona companyia, Cuadernos de Pedagogía, d’àmbit estatal i en castellà, però amb objectius semblants. En aquells anys Òmnium Cultural publicava també un butlletí dedicat a la didàctica del català, que també esdevindria revista.

Perspectiva Escolar —grafia idèntica en català i castellà— tenia una periodicitat trimestral, més tard bimestral i ben aviat mensual. El número 1 porta la data de març del 1975. L’editorial comença així: «La multiplicació, aquestes últimes setmanes, dels conflictes relacionats amb l’ensenyament revela, per una banda, la gravetat de la situació actual i, per l’altra, la consciència creixent que el país va prenent de la importància del problema educatiu». Sembla un subtítol dels diaris d’avui mateix. No cal afegir-hi cap comentari, oi?

Al voltant de la Ley General de Educación promulgada l’any 1970 va haver-hi un gran enrenou ja que, tot i les innovacions que comportava, es quedava molt i molt curta a l’hora d’atendre les necessitats tan diverses del moment. Les inquietuds, projectes i controvèrsies que sorgiren van incidir molt en el camp editorial, promovent progressivament tota mena de publicacions, autòctones, traduïdes i sense traduir, llibres i revistes, sobre temes de renovació pedagògica i política educativa.

Quan Jordi Tomàs —nascut a Barcelona el 1931— començà a dirigir Perspectiva Escolar ja portava a la motxilla una experiència de vida de molta envergadura: alumne de l’Escola Blanquerna durant la guerra civil, després als jesuïtes, inici d’estudis de Dret, monjo de Montserrat, format en filosofia, antropologia, teologia i psicologia social en diverses universitats i països; resident contestatari al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al peu del Canigó; escriptor, editor, traductor i professor; el maig del 68 a París —aquest any toca parlar-ne de nou—, secularitzat el 1969, es casa amb Eulàlia Guilera, esdevé pare i amb el temps també avi. Marta Mata va conèixer en Jordi Tomàs en una visita que va fer a Cuixà amb l’Alexandre Galí, el curs 1965-66; des d’aleshores es van establir col·laboracions puntuals fins que, a principis de la dècada dels setanta, Jordi Tomàs s’incorpora a Rosa Sensat per sempre, fent-se càrrec de les tasques editorials, de traductor i també de promoure el butlletí interior i tot seguit Perspectiva Escolar.

El primer consell de redacció estava format per Rosa Carrió, Montserrat Casas, Biel Dalmau, Marta Mata, Ramon Prats i Jordi Vives, que d’alguna manera representaven els diferents departaments de Rosa Sensat. Durant l’etapa en què el Jordi Tomàs en va ser director van desfilar pel consell una vintena més de persones amb diferent nombre d’anys de permanència, però totes amb gran vàlua i incidència en el món educatiu. Potser qui pot ostentar el rècord de vinculació sigui la Mercè Comas Estalella —durant molts anys directora adjunta— conjuntament amb la Núria Hortal i l’Inge Tronsky en les tasques de muntatge.

«La revista» —cito literal un escrit de Jordi Tomàs— «volia fer-se ressò de la vida i problemàtica dels col·lectius de mestres, informar els ensenyants, establir un diàleg amb ells i entre ells, oferir a l’escola un suport per a la pràctica de cada dia, ser un instrument de crítica per a l’escola i la societat, i donar alhora elements de reflexió per avançar en els temes educatius […] defensant una escola pública de qualitat per a tothom, democràtica, participativa i no discriminatòria, que garanteixi el dret real a l’educació igual per a tothom, i una línia pedagògica que arrenca de l’escola activa, atorga un tractament primordial a la llengua i la realitat catalana i considera l’infant en el seu entorn concret».

No dubto, des del meu punt de vista de mestre i membre d’equips de mestres que vam gairebé néixer i créixer professionalment amb la revista sota el braç, que els objectius —vigents i exigents fins avui— es van assolir amb escreix. Poc abans de tancar aquesta etapa, l’Associació de Mestres Rosa Sensat va començar a editar, com a suplement de la revista, els quaderns de Perspectiva Ambiental, que anaven a càrrec de la Fundació Terra, una entitat que té per objectiu promoure la implicació de la ciutadania en els temes ambientals. Aquests quaderns es poden consultar a la pàgina web d’aquesta fundació.

Discrepàncies, controvèrsies, tensions, debats, acords

 

El que caracteritza la civilitat no és l’absència de conflictes, sinó la manera de resoldre’ls. Quan va néixer Perspectiva Escolar eren temps de molta efervescència sociopolítica perquè es veia propera la fi del franquisme, però els partits polítics encara havien d’expressar-se i d’actuar en la clandestinitat. Tot i així, Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu eren una illa de llibertat, amb totes les discrepàncies o complicitats ideològiques hagudes i per haver, però amb unes regles del joc civilitzades —en català tenim un verb preciós: enraonar— i uns objectius genèrics força comuns en relació amb l’educació i el país. Així, un bon nombre de les tres mil cinc-centes persones —està aviat dit!— participants a la X Escola d’Estiu Rosa Sensat, el juliol de 1975, van ser capaces d’arribar a consensuar la declaració Per una nova escola pública que va fer història, declaració que es va completar i perfeccionar l’estiu següent amb molta més participació. Perspectiva Escolar es va anar fent ressò de tot aquest procés. L’inici de l’anomenada transició democràtica va comportar canvis en molts aspectes de la vida de Rosa Sensat. Per exemple passar de ser AAPSA (Associació Assessorament Pedagògic, Societat Anònima) a Associació de Mestres. I tots els canvis profunds comporten conflictes. Les persones que van conviure més intensament amb en Jordi Tomàs coincideixen a expressar[1] la seva vàlua com a persona, com a director de la revista i com a savi abastable i respectuós que ajudava a fer les coses fàcils.

Cada mes, un repte apassionant

 

El consell de redacció d’una revista ha de tenir tots els sentits ben afinats en tot moment per tal de detectar les constants vitals del món educatiu: necessitats, preocupacions, tesis pedagògiques i propostes didàctiques, programacions i assignatures (termes ja obsolets avui), polèmiques i conflictes, congressos, canvis legislatius, recursos de tota mena, ressenyes bibliogràfiques, celebracions i commemoracions… Quantes tesis doctorals podrien sorgir de la col·lecció d’exemplars de Perspectiva Escolar! Si el número 0 es va dedicar a la formació del professorat, el número 1 ho fa a «Les dificultats del nen a l’escola», i el següent a les «Actituds davant l’ensenyament de la llengua», i successivament a les ciències socials i a les ciències experimentals, al joc, a l’educació sexual, al Congrés de Cultura Catalana celebrat el 1977, a la psicologia, al sindicalisme en l’ensenyament, al noi marginat, a la cultura religiosa… Els temes dedicats a la infància de 0 a 6 anys seran tractats més endavant en la nova i específica revista de Rosa Sensat. A l’atzar ressegueixo la prestatgeria d’esquerra a dreta i m’aturo en els inicis dels anys noranta: «El mestre, memòries d’una quotidianitat» amb un article breu però rotund de Manolo Vázquez Montalbán; «L’educació ambiental a l’abast» amb experts —en Biel Dalmau ens va deixar massa aviat— que encara ens acompanyen després d’anys i panys; «Conflicte, violència i cultura de la pau» on Fabricio Caivano es pregunta si educar per a la pau no és una pretensió de ximples quan la norma és la violència. I en molts i molts exemplars la presència enigmàtica de Mireia Puig a qui m’hagués agradat convidar a un bon sopar un dia… (Potser en Jaume Cela voldria actuar de mediador). Uns monogràfics: «Prèvies per a un mestre en un medi de multiculturalitat», del fa poc traspassat Jaume Botey. Les «cent mesures per millorar l’escola pública», «L’escola com a comunitat democràtica», «L’escola rural tot un art»… I mil i una experiències escolars compartides de dins i fora de l’aula! Com us podria convèncer —si cal— que qualsevol número de Perspectiva Escolar té plena vigència per una o altra raó? Temes puntuals, temes recurrents, desenvolupats en espiral. Hi podeu resseguir la història de l’educació i la història del país. Que no és poca cosa per poder bastir, quotidianament, nous futurs possibles.

Jordi Tomàs Bonell va morir a Barcelona el setembre de 2008, ben aviat farà deu anys. Un cop jubilat va continuar fent correccions i traduccions fins a la vigília del seu comiat. Carme Tomàs i Martorell —no eren parents que jo sàpiga— el va succeir en la direcció de Perspectiva Escolar.

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!