Monogràfic. Escolas rurais

Quan parlem d’escola rural es dibuixa a la nostra ment una escola situada en un indret natural, únic, on es desenvolupa una educació activa a través de la qual es retorna a l’infant allò que és seu: el contacte amb la natura. Aquesta permet recuperar la sorpresa d’observar la caiguda de les fulles a la tardor, el recorregut d’una formiga, escoltar el so de la pluja, allò que podríem identificar com aprendre en una realitat 3D, més enllà del llibre i de les fitxes. Aquest entorn, en certa manera, ens evoca el Don Aurelio de la Llengua de les papallones i és un elogi a la llibertat, a la sorpresa, al respecte i al compromís, característiques inherents a tota persona que es dedica al magisteri de cor.

Per entendre en quina mesura l’evolució de l’escola rural determina de forma significa­tiva l’actual sistema educatiu a Galícia, cal comprendre les peculiaritats orogràfiques i lingüístiques gallegues. Hem de pensar que abans de la Llei General d’Educació de 1970 la gran disseminació poblacional feia molt complicat que l’educació, no obligatòria aleshores, estigués concentrada. Existien en aquell moment escoles rurals, anomenades «unitàries», on confluïen en un mateix espai educatiu nens i nenes d’edats molt diverses, que podien anar des dels 3 als 15 anys. A partir de 1970 es van començar a construir escoles més grans, amb aules diferenciades per edats però que implicaven una estructuració molt important del transport escolar, atesa, com dèiem, la gran dispersió poblacional. Aquests centres seran els anomenats centres comarcals. Posteriorment, l’any 1982, l’Administració Educativa de Galícia decidirà recuperar moltes de les escoles unitàries que es van tancar en el procés anterior. L’any 1988 va aparèixer un nou concepte d’educació rural: el Colegio Rural Agrupado (CRA); en van ser els pioners els de Teo, Narón i Santa Comba.

Es conformaria així la triple modalitat del que en l’actualitat podríem entendre per educació rural a Galícia: les escoles unitàries, en les quals en una mateixa aula conviu alumnat de tres, quatre i cinc anys; els Colegios Rurales Agrupados, on, a més de l’alumnat d’Educació Infantil, s’inclou el primer Cicle de Primària, i els centres «comarcalitzats» en poblacions rurals més grans, que escolaritzen alumnat des d’Infantil fins a Secundària, distribuït per edats.

A partir d’aquest punt, l’evolució i el des­envolupament dels tres models d’educació rural va ser divers a tot Galícia. Pel que fa a les escoles unitàries, a partir dels anys noranta en va començar una lenta i progres­siva desaparició. Segons dades del Diari Oficial de Galícia, en el curs 2001-2002 funcionaven 423 escoles unitàries, i una dècada després, en el curs 2011-2012, el nombre d’escoles unitàries obertes era de 165. Des de llavors i fins al curs passat, el tancament d’escoles ha estat una constant, com demostra aquest gràfic extret d’un article que publica sobre el tema David Lombao en el diari gallec Praza Pública.

El model CRA des de la seva aparició pateix un augment progressiu de centres, fins que en el curs 2007-2008 s’estanca amb la creació de l’últim, el de Monterrei a Ou­rense. En l’actualitat existeixen 27 CRA a tot Galícia, quantitat a la qual es redueixen en el curs 2011-2012, i es manté aquesta xifra fins a l’actualitat.

D’altra banda, el centre comarcal de con­centració d’alumnat és, a moltes zones, el clar reflex de la crisi del món rural, l’abandó de pobles i llogarets a la recerca de les oportunitats d’ocupació que ofereixen les ciutats i el descens de la natalitat, especi­alment a les províncies de Lugo i Ourense.

 

Exemples significatius d’això poden ser poblacions com Calvos de Randín i Os Blancos, a la comarca de Limia a Ourense. La població d’aquests concellos va superar els tres mil habitants a mitjan segle xx, els seus centres educatius tenien una matrícu­la que superava els tres-cents alumnes en la dècada dels vuitanta i no obstant això, en el curs 2015-2016 el CEIP de Nosa Señora do Carme, de Calvos de Randín, va haver de tancar, concentrant el poc alumnat que li quedava en el CEIP Os Blancos, que en l’actualitat compta amb una matrícula que no aconsegueix la trentena d’alumnes. Aquesta situació es repeteix, com dèiem, sobretot a les províncies de Lugo i Ourense, cosa que genera la supervivència d’edificis mastodòntics amb capacitat per albergar més de 300 persones en els quals, en el millor dels casos, amb prou feines hi ha una trentena d’usuaris.

Són, en definitiva, tan sol records del que en un temps va ser el món rural, una cosa que a dia d’avui sembla molt difícil de recuperar.

A les províncies de la Corunya i Ponteve­dra, l’assumpte ha evolucionat de manera diferent. A causa de la seva densitat po­blacional més alta i de la proximitat de les grans urbs gallegues, cada vegada hi ha més famílies que decideixen buscar un «nou» estil de vida proper a la terra, facilitat per les possibilitats que ofereix l’enriquiment de certes zones rurals. Un exemple d’això és el CRA Antía Cal, situat al concello de Gondomar, al sud de Vigo, que ha vist com en poc temps la matrícula ha passat dels 67 alumnes matriculats l’any 2016 als 102 que té en l’actualitat.

Enfront del professorat de les urbs —una mica més acomodat i preocupat per la creixent intromissió de les famílies en la decisió de com s’ha d’educar els seus fills—, a qui costa de plantejar-se models educatius que trenquin amb la tradicional adquisició de continguts del passat, apareix un professorat més dinàmic, i en ocasions més jove, que busca innovar amb metodolo­gies actives i properes al medi on es troba, aprofitant no solament l’entorn natural dels centres, sinó també la connexió amb el futur que les TIC i Internet permeten dur a terme, tot això en complicitat amb famílies més respectuoses amb la professionalitat del professorat.

Aquest és, potser, un dels beneficis dels centres rurals, que juntament amb la renovació més constant dels claustres, permet dur a terme amb el seu alumnat canvis significatius però en temps menors que els centres urbans. D’altra banda, la disminució de la ràtio d’alumnat permet que l’atenció pugui ser més personalitzada i es respecti el moment evolutiu de cada nen o nena i es doni resposta als diferents estils d’aprenentatge. Un claustre de professorat menys nombrós afavoreix, a més a més, la realització de projectes educatius inter­disciplinaris i la utilització de pedagogies actives com a motor de l’aprenentatge.

Un altre dels beneficis destacats és l’apa­rició de múltiples especialistes, la qual cosa en moltes ocasions propicia que hi hagi més d’un docent a l’aula. Afegirem, a més, que a l’escola rural es duu a terme una integració amable de les famílies en la vida escolar, fent-les partícips de les tra­dicions i vivenciant-les de forma conjunta amb els infants.

Malgrat el que s’ha dit fins aquí, no hem d’oblidar com es fa de dificultós, a vegades, accedir a determinades escoles rurals de la muntanya de Lugo o d’Orense, amb unes vies de comunicació precàries, de manera que en la temporada d’hivern arribar als centres es converteix en una activitat de risc, tant per a l’alumnat com per al pro­fessorat. A tall d’anècdota recordarem que fa no tants anys, concretament a mitjan dècada dels noranta, per arribar al CEIP de Negueira de Muñiz a Lugo, l’alumnat, després d’una bona caminada per la mun­tanya —que en alguns casos arribava a mitja hora— es trobava a la vora del riu per creuar-lo en un bot de rems; una vegada a l’altra riba, un pare els acostava al centre amb un tot terreny, que era el seu transport escolar, i que facilitava l’arribada al col·legi.

La idea d’aïllament ens porta a reflexionar sobre la problemàtica d’adaptació social en aquests entorns educatius. En el cas de les escoles unitàries és habitual observar, a posteriori, dificultats d’adaptació de l’alumnat que durant tres anys ha estat en un entorn molt protegit, convivint amb un nombre limitat de companys d’edats inferiors. En arribar a primer d’Educació Primària o tercer en el cas dels CRA, s’enfronten a un dur procés d’adaptació, tant social com acadèmic, que en molts casos sol ser complicat a causa, en part, de les característiques psicològiques de l’alumnat en aquesta edat, marcat per un fort egocentrisme i també per la falta de models d’edats superiors.

A més de tot això, en el cas de Galícia existeix un factor de gran transcendència que difereix molt entre l’escola rural i la urbana: l’idioma. La llengua gallega ha sigut tradicionalment un important senyal d’identitat de l’escola rural. En l’actualitat estem assistint a una «globalització lingüís-tica» producte, en part, de la influència en el nostre alumnat de la totpoderosa televisió. Avui en dia s’ha tornat normal el fet que hi hagi un televisor a l’habitació del nen o la nena, i de l’accés, cada vegada més primerenc, a Internet i a les xarxes socials. Això ens porta a plantejar-nos la constant lluita que el model educatiu rural manté per no renunciar a la pròpia identitat i l’efecte que el model urbà provoca en la idea de convertir tot l’alumnat en ciutadans globalitzats.

CEIP dos Blancos, Ourense. Foto de Javier Prado Espiñeira.

De tot el que s’ha dit anteriorment potser n’extraguem una visió pessimista respecte al futur de l’escola rural a Galícia, sobretot atenent a les estadístiques i a les notícies de premsa referides al tancament de noves escoles rurals, mentre que la major part de l’alumnat es concentra als centres co­marcals, que, en part, tendeixen a imitar el model urbà. Cal pensar, malgrat això, que algunes de les petites escoles que van tancar les seves portes no van quedar en desús gràcies a l’interès de determinats col·lectius de l’àmbit educatiu. És el cas de la unitària de San Xoán do Alto a Lugo, cedida a l’associació educativa Nenea el 2015, que persegueix una educació activa, a través de la natura i l’art, basada en el respecte a l’autonomia i als diversos ritmes de desenvolupament des de l’equitat de gènere.

Després de tot el que s’ha dit fins aquí, potser haurem de començar a plantejar-nos si a les administracions educatives els in­teressa el manteniment d’un model públic rural, que en ocasions és car de mantenir i difícil d’organitzar i gestionar, i en certa manera, tot apunta al fet que la continuïtat de l’escola rural solament estarà garantida en aquells centres d’Infantil i Primària més propers a grans poblacions.

No hi ha dubte que la crisi econòmica i el canvi de llei educativa van servir com a excusa per avançar una mica més la defenestració del model educatiu propi d’una societat gallega eminentment rural. En la societat actual l’educació no pot basar-se en metodologies pròpies del segle xix i fins i tot en alguns casos en models prussians del segle xviii; l’educació ha de transformar-se metodològicament i són les escoles rurals les que ara com ara ofereixen aquesta oportunitat de canvi. Perquè això succeeixi i l’escola rural es converteixi en l’epicentre del canvi, haurà d’existir una transformació profunda en el sistema de formació i selecció del professorat, un compromís clar per part de les administra­cions de dotar d’un model de qualitat que garanteixi el futur del model poblacional de Galícia, i això passa, en part, per reduir els alts nivells d’interinitat i itinerància del professorat que forma part dels claustres de les escoles rurals.

Com hem comentat anteriorment en l’actualitat existeixen diversos nuclis de transformació del model educatiu rural, fonamentalment a les províncies de la Corunya i Pontevedra. De la capacitat de posar en valor els professionals que els conformen, de la complicitat activa de les famílies i dels recursos per crear línies d’ac­ció conjuntes que posin en valor aquestes petites escoles dependrà, ja no solament la supervivència del model educatiu rural, sinó l’èxit de la transformació metodològica educativa que ja fa massa dècades que pateix una situació de retard. Enfront de tot això, una societat que ens mostra un futur incert i ple de grans i apassionants canvis. És, sens dubte, la nostra respon­sabilitat preparar l’alumnat correctament perquè hi faci front.

CRISTINA MÉNDEZ AROSA
Mestra d’Educació Infantil del CEIP O Piñeiriño
de Vilagarcía de Arousa

ROBERTO MAQUIEIRA GARCÍA
Orientador del CEIP Coirón de Dena

JAVIER PRADO ESPIÑEIRA
Mestre d’Audició i Llenguatge
del CPI Mosteiro de Meis

Pontevedra

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!