Infant i salut. Què són les emocions? Tenen relació amb els aprenentatges? I és cert que «la lletra, amb sang entra»?

Les emocions mereixerien un llibre sencer, o millor una enciclopèdia, però ni jo en sé tant (ja m’agradaria saber-ne molt més) ni possiblement vosaltres tingueu prou temps per llegir sencera una Enciclopèdia de les emocions, per la qual cosa ho deixarem en un article. Això ja ens hauria de donar una pista sobre la seva importància.

Imagineu-vos un vehi­cle de motor, el que vosaltres vulgueu –jo m’imagino una motocicleta cruiser de gran cilindrada, a mig camí entre una custom i una de turisme–. Si us preguntés quin dels tres components de pilotatge següents és més important, l’accelerador, el fre o el volant, quin diríeu? Si en comptes de ser un article això fos una conferència us deixaria trenta segons per pensar-ho… i acabaria dient que, en el fons, és una pregunta amb trampa. Si em contestéssiu que els frens són més importants perquè permeten controlar la velocitat i aturar el vehicle per evitar accidents, jo us contestaria que ho és més l’accelerador, perquè si no posem el vehicle en moviment, per què ens caldria aturar-lo? O el volant, per poder resseguir els revolts de la calçada i esquivar els obstacles. I viceversa. En realitat tots tres elements són igualment importants, però la seva importància relativa depèn de l’ús que en fem en cada instant, de la seva combinació dinàmica per mantenir una conducció àgil, segura i en la bona direcció. Passa com amb les emocions i el raonament –o la reflexivitat–. En l’exemple que us acabo de posar, jo compararia les emocions a l’accelerador, i la reflexivitat, al fre i el volant. Ara us ho explico millor.

1

Les emocions són patrons de comportament que es desencadenen de forma automàtica i preconscient davant qualsevol situació que comporti un canvi en l’statu quo del moment, molt especialment si aquest canvi implica l’existència de possibles amenaces, amb independència del fet que siguin físiques o socials. Aquesta distinció no és gratuïta: més endavant veurem que la percepció d’amenaces socials pot tenir un gran impacte en l’educació. La part del cervell especialitzada a generar les emocions són les amígdales. En tenim dues, una a cada hemisferi, i es troben a la part més primitiva del cervell, que compartim amb tots els vertebrats. Des del punt de vista evolutiu són extremament importants, motiu pel qual s’han conservat gairebé intactes en tots els grups de vertebrats, inclosos nosaltres. No es troben aïllades dins el cervell, sinó que formen part d’un grup més ampli d’estructures que s’anomenen nuclis –o ganglis– basals. La funció global dels nuclis basals inclou el control motor, la generació de les emocions, la cognició i l’aprenentatge. Cal, per tant, parlar-ne en un article com aquest, per motius obvis. A banda de les amígdales, els nuclis basals inclouen també el cervellet, que integra les vies sensitives i les motores, i, de manera molt important per a la temàtica d’aquest article, l’anomenat tàlem, que és el centre de l’atenció, i l’hipocamp, que és el centre gestor de la memòria (ep, atenció!, és el centre gestor de la memòria, però els records i tot allò que aprenem no queda emmagatzemat dins l’hipocamp).

No hi ha un consens generalitzat sobre quantes emocions diferents poden generar les nostres amígdales, ni sobre com classificar-les. El principal problema és lingüístic: com expressar en paraules unes respostes de comportament que són automàtiques i que a més es desencadenen de manera preconscient? És tot un repte, com us podeu imaginar. Cal dir aquí que, malgrat que sovint utilitzem els mots emoció i sentiment com a sinònims, en neurociència no ho són pas. Les emocions ja he explicat què són; els sentiments, en canvi, són la racionalització i la verbalització que fem de les emocions un cop en som conscients, i per tant ja no són primàries, sinó que hi influeixen els elements culturals i educatius de cadascú.

Una de les classificacions més completes –en el sentit que en distingeix més– assenyala quaranta-dues emocions diferents, moltes de les quals semblen la combinació en diferents percentatges d’altres emocions més bàsiques. En ordre alfabètic són: l’acceptació, l’afecte, l’agraïment, l’agressió, l’ambivalència, l’amor, l’ansietat, l’apatia, l’avorriment, la compassió, la confusió, la culpa, la depressió, el dolor, el dubte, l’empatia, l’enveja, l’esperança, l’eufòria, l’èxtasi, la fam, la frustració, la histèria, l’horror, l’hostilitat, l’interès, el lament, la llàstima, el menyspreu, la nostàlgia, l’odi, l’orgull, el patiment, la paranoia, el perdó, el plaer, la ràbia, el remordiment, la simpatia, la solitud i la vergonya. Per simplificar, sovint es parla de quatre emocions bàsiques i transversals, que són la por, la ira, el fàstic i l’alegria, que d’una o altra manera s’associen i generen totes les altres.

2

Les emocions són clau per a la supervivència dels individus. Els infants que a les primeres etapes de la vida viuen en entorns d’alta conflictivitat generen connexions neurals que afavoreixen la impulsivitat o, dit d’una altra manera, que restringeixen la reflexivitat, com una manera d’aprofitar més l’avantatge de les emocions com un mecanisme de resposta ràpida davant qualsevol situació de perill. Les emocions, repeteixo, són un mecanisme que permet accelerar les nostres respostes –o respondre de manera ultraràpida a possibles amenaces–. Per això en l’analogia que feia al principi de l’article les comparava a l’accelerador d’un automòbil.

Permeteu-me ara que us posi un altre exemple quotidià que fa comprendre la importància de les emocions, i del fet que es generin de manera automàtica i preconscient. Imagineu-vos que esteu al bell mig d’una reunió social, amb els vostres amics i els amics dels vostres amics, molts dels quals no coneixeu gaire bé. Heu preparat entre tots coses per picar, i us dirigiu cap a una safata amb escopinyes. En punxeu una amb l’escuradents, us la fiqueu a la boca, i quan la comenceu a assaborir noteu un gust terrible de podrit, senyal inequívoc que està en mal estat. Sense pensar-hi ni un segon, el més probable és que l’escopiu allà al mig, sense tenir en compte totes les persones que us envolten. I just quan l’estigueu escopint i per tant la marranada ja sigui inevitable és quan us adonareu de l’acció que heu emprès. No podreu evitar escopir-la, però el que fareu a continuació serà reconduir la situació per no continuar regurgitant restes d’escopinya que encara pugueu tenir a la boca i, si és possible, escopir-la a la mà, no al bell mig de la taula. El fàstic és una emoció molt poderosa, atès que ens permet actuar amb molta rapidesa quan ingerim un aliment en mal estat. Un aliment contaminat ens podria provocar la mort i, com ja he dit, la funció principal de les emocions és afavorir la supervivència amb accions i comportaments ultraràpids.

Tanmateix, quan l’amígdala posa en marxa un patró de comportament, automàticament n’informa l’escorça cerebral, la zona reflexiva del cervell, la qual cosa fa que, primer, ens fem conscients de l’emoció desencadenada i de l’acció empresa i, segon, ens permet reconduir-la. Aquesta és la principal diferència entre les persones impulsives i les reflexives: la facilitat amb què s’adonen de les seves emocions i de les accions que han emprès i amb què les poden reconduir. En la comparació amb què he començat, la de quins elements de pilotatge d’un vehicle són més importants, aquesta capacitat de reconduir les emocions o les accions que hem emprès seria l’equivalent del fre, per aturar l’acció si realment és desadaptativa, i el volant, per alterar-ne la direcció i reconduir-la. Tanmateix, per reconduir la situació cal estar atents a la conducció, cal ser també reflexius.

3

El mateix que acabo d’explicar pel que fa al fàstic ho podria aplicar a la por, la ira, etcètera. Fa un parell d’anys, per exemple, vaig estar amb la família convivint uns dies amb un poble nadiu de l’illa de Makasar, a Indonèsia, els tana toraja. Vam assistir a una cerimònia funerària, en la qual sacrifiquen bous en honor al difunt. En un moment donat, un bou ferit de mort es va escapolir de les persones que el subjectaven i es va dirigir corrent cap a on érem els meus fills i jo (la meva esposa, més llesta i reflexiva, era en un lloc segur). Us asseguro que no vaig ser conscient que estava aturat davant del bou barrant-li el pas fins que vaig veure com els meus fills corrien, i llavors no vaig ser conscient que les meves cames també s’havien posat a córrer fins que ja era un bon tros lluny. Sense aquestes dues respostes emocionals encadenades, primer d’ira i després de por, potser hauríem pres mal. El bou, per descomptat, també fugia del captiveri impulsat per les seves emocions. Soc conscient que explicar aquesta anècdota potser no és políticament correcte en un país que sortosament cada cop té més clar que cal evitar el patiment innecessari als animals, i més en espectacles públics, però penso que s’ajusta perfectament a la temàtica de l’article. Tanmateix, en acabar aquest succés sense que ningú prengués mal, a tots se’ns va escapar un mig somriure. L’alegria també és una emoció, però en parlaré més endavant (la meva esposa, ara que l’he esmentada, sovint em diu que m’agrada fer-me el misteriós).

Emocions i supervivència estan absolutament vinculades. Quines conseqüències té això per a l’educació? És molt senzill. Qual­sevol aprenentatge que tingui components emocionals, el cervell l’interpretarà com a clau per a la supervivència, i per tant l’emmagatzemarà millor i després permetrà que s’utilitzi amb més eficiència. Dit d’una altra manera, si un aprenentatge qualsevol, en el moment de fer-se, s’ha relacionat amb emocions, és que cal recordar-lo bé per ser més eficients la propera vegada que ens trobem en una situació similar, atès que, segons interpreta el cervell, ens hi pot anar la supervivència. Dit encara d’una altra manera, si un aprenentatge, conceptual, actitudinal, aptitudinal, etcètera, no va associat a components emocionals, el cervell no troba cap utilitat a desar-lo i, per tant, l’oblidem ràpidament o, si en recordem fragments, després l’utilitzem de manera molt poc eficient. Les emocions són clau en els aprenentatges, en el model educatiu i en l’ambient a l’escola.

4

Fa temps que això ja se sap, la qual cosa ha permès desenvolupar models d’educació emocional. És necessari, però, fer educació emocional a les aules? Doncs depèn. Si els nens maduren emocionalment de manera correcta, com correspon a la seva edat (d’això els psicòlegs especialitzats en els infants i els pedagogs en saben molt més que jo), penso que no és necessari fer cap mena d’educació emocional específica, malgrat que tampoc és sobrer fer-ne, per descomptat. El que sempre fa falta, això sí, és que els aprenentatges, siguin del tipus que siguin, vagin associats a emocions. Ara bé, si detectem a classe nens amb dèficits emocionals o de maduració de la gestió emocional, llavors l’educació emocional és una molt bona eina educativa, imprescindible per al desenvolupament integral d’aquestes persones. Recordeu quin ha de ser, per a mi –és, per tant, la meva visió subjectiva–, l’objectiu central de l’educació: ajudar les persones a créixer en dignitat. I sense una bona gestió emocional la dignitat pròpia i la que oferim als altres molt possiblement serà deficitària. Potser aquest paràgraf és una mica innecessari, perquè en un grup de vint o vint-i-cinc infants és fàcil que sempre n’hi hagi algun o més d’un a qui li sigui útil –i necessària– l’educació emocional.

I ara ve una paradoxa molt interessant. Si l’educació, per ser efectiva, ha d’anar sempre vinculada a emocions, i la por, per exemple, és una emoció, es pot ensenyar amb por? Hem de donar per bona aquella frase antiga que diu que «la lletra, amb sang entra»? Doncs sí, l’hem de donar per bona. Però molta atenció: no l’hem d’aplicar mai! Ara m’explico millor.

5

La por és una emoció molt poderosa, i per tant totes les experiències que van relacionades a aquesta emoció queden implantades al cervell, en la memòria. Soc de la generació que encara va viure el càstig físic com a metodologia diguem-ne «educativa». Cal dir que només de manera molt esporàdica i quan tenia entre sis i vuit anys, però recordo perfectament la cara del professor de música i les fitxes que ens feia fer, un senyor gran (es va jubilar quan jo tenia vuit anys, i d’això ja en fa un bon grapat) que quan no les omplíem correctament o quan no entràvem quan tocava dins el cànon (li agradava especialment assajar cànons) ens donava un cop amb la batuta al palmell de la mà. A mi no m’ho havia fet mai, però recordo el pànic cada cop que anàvem a l’aula de música. Quina diferència amb l’acadèmia de música a què em van dur els meus pares poc després, on xalava de valent amb el mètode Jaques-Dalcroze!

Estic parlant molt de mi en aquest article, oi? No és gratuït ni estic tenint cap atac d’ego (que jo sàpiga, si més no); de seguida en veureu el motiu. És un petit «experiment» que estic fent amb tots vosaltres. Després us l’explico.

La por, deia, és una emoció molt poderosa, i efectivament es pot aprendre a través de la por: la por del càstig físic, de fer el ridícul, de què diran els companys i els pares, de no poder sortir a esbarjo, d’haver de fer més deures a casa en comptes de jugar, fins i tot la por de tenir por. Durant molt de temps, l’educació ha utilitzat sistemes que, d’una o altra manera, aprofitaven la por, i encara hi ha països al món que basen els aprenentatges en la por, encara que «només» sigui la por al fracàs i a la «humiliació familiar» (por social, en definitiva; per això abans hi he fet referència). I el més curiós és que, en moltes persones, aquestes tècniques sembla que «funcionen», perquè aprenen moltes coses. També n’hi ha moltes, però, en què no funcionen, perquè els països que basen els seus sistemes educatius en la por al fracàs i en la humiliació familiar (a l’Àsia n’hi ha uns quants) també són els que tenen una major taxa d’infants i adolescents amb depressions severes que arriben a l’extrem de no voler sortir mai més de la seva habitació –i «mai més» és una expressió molt forta– i amb una taxa més elevada de suïcidi entre els adolescents (inclosos suïcidis col·lectius i pactes de suïcidi).

A banda d’aquests casos tan extrems, associar els aprenentatges a l’emoció de la por té altres conseqüències a llarg termini, oposades al fet de créixer en dignitat. Si aprenem amb por, si els nostres infants aprenen amb por, el cervell associarà el fet d’aprendre coses noves a l’emoció de la por i, per tant, quan ja no tinguin l’obligació d’anar a un centre educatiu, molt possiblement mai més voldran aprendre coses noves, perquè només de pensar que han d’aprendre alguna cosa nova els generarà automàticament por. I la por és un sentiment molt incòmode i desagradable, que tots defugim. O, alternativament, no gaudiran de continuar creixent com a persones a través de nous aprenentatges. La vida, però, és i ha de ser aprenentatge constant. Tanmateix, a quants de nosaltres a vegades ens fa por aprendre coses noves de determinats camps concrets?

6

Ja fa temps que les pràctiques pedagògiques que utilitzem no inclouen la por com a estratègia educativa, però això no treu que en determinades ocasions, sense que nosaltres vulguem ni ho fem conscientment, algun infant pugui associar l’aprenentatge a la por. Just el dia abans de redactar aquest article vaig fer una conferència a Mataró, d’inici de curs escolar, als mestres de la zona. Un dels assistents, en acabar, em va fer una reflexió molt interessant. Em va comentar que de vegades, per estimular els infants de sisè de primària a treballar més, se’ls deia: «Ja veureu què és treballar de valent quan el curs vinent feu l’eso!». Per a alguns nens això pot ser un estímul, especialment els que ja hagin après a gaudir dels aprenentatges o que siguin especialment competitius i suficientment potents com a estudiants. A d’altres, no els farà ni fred ni calor. Però és possible que per a alguns això signifiqui encarar l’eso amb por: la por del fracàs, per exemple, o d’haver de treballar més quan en realitat el seu cervell encara els demana jugar, la qual cosa pot facilitar que, com a mínim inicialment, associïn alguns aprenentatges d’aquesta etapa educativa, o el fet d’aprendre en general, a l’emoció de la por. La por és molt subtil.

Amb aquesta reflexió, però, no vull pas fer-vos por! Tot el contrari. Penso que en general estem avançant en la direcció correcta, i l’únic que vull és donar elements de reflexió per créixer com a educadors.

7

El plaer o l’alegria, com us agradi més, és una altra emoció. Per tant, aprendre a través de l’alegria i el plaer també contribueix a deixar més empremta al cervell, i a poder utilitzar aquests coneixements de manera més eficient. Potser no és una emoció tan potent com ho és la por, i això pot fer pensar que costa més aprendre d’aquesta manera, però les conseqüències a mitjà i a llarg termini són abissalment diferents. Aprendre amb plaer fa que en un futur, quan els nostres infants siguin adults, sentin plaer per aprendre coses noves, en comptes de por.

Per cert, sabeu per què he parlat de mi en diverses ocasions en aquest article? Com ja us he avançat, ha estat un petit experiment, o potser seria millor dir una demostració pràctica. Quan sentim anècdotes d’altres persones, tant si són conegudes com desconegudes, se’ns connecten automàticament diverses zones del cervell, moltes de les quals de l’escorça, que en conjunt formen l’anomenat cervell social. El cervell social és una mena de gps que ens permet navegar per les complexes i intricades relacions socials. I el cervell social està connectat a les emocions. En depèn i les nodreix. He parlat de mi com una estratègia per cridar les vostres emocions a través del cervell social i recuperar, per si un cas feia falta, la vostra atenció en aquesta lectura. Vosaltres direu si ho he aconseguit.

Extret de Bueno, D.: Neurociència per a educadors, Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, 2016 (col·l. Referents, núm. 10)

 

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!