El conte. El gira-sol

Quan escolten aquest conte, els infants s’identifiquen immediatament amb Cresta Roja i preveuen el final amb delit. En un o altre moment, a casa o a l’escola, hauran plantat una llavor i sabran del cert que en naixerà una planta. L’esperit generós i festiu del final del conte els deixa un bon gust de boca i potser serà el moment de convidar-los a seguir gaudint amb els galls i les gallines de la mà d’un bon joc tradicional.

 Dos galls passejaven pel corral i van trobar dues llavors.

–Coc! Coc! Coc! –va dir Cresta Daurada–. Jo ja he menjat i no tinc més gana.

–Coc! Coc! Coc! –va dir Cresta Roja–. Jo també ja he menjat. Anem a amagar-les per més tard.

Cresta Daurada va amagar la seva llavor dins d’una caixa buida. Cresta Roja ho va fer en un clot al terra, vora la tanca. Allí la va colgar. Poc després de fer-ho es va posar a ploure.

–Coc! Coc! Coc! –va dir Cresta Daurada–. La teva llavor es mullarà. Ja és cas haver-la amagada sota terra.

Cresta Roja volia explicar-li per què ho havia fet, però va preferir callar. Van passar l’estiu i la tardor i els galls van créixer i es convertiren en galls formosos i grans.

–Coc! Coc! Coc! –va dir Cresta Daurada–. Em menjaré la llavor que vaig guardar dins la caixa. Llàstima que només en sigui una. Una llavoreta no m’omplirà la panxeta.

–Coc! Coc! Coc! Jo em menjaré la meva –va dir Cresta Roja.

I, amb un somriure d’orella a orella, Cresta Roja va anar fins a la tanca on havia enterrat la seva llavor.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que, en lloc de la llavor, hi havia un bonic gira-sol que havia crescut d’aquella llavoreta que havia colgat i que, en lloc d’una llavor n’hi havia un munt, que penjaven de la flor del gira-sol.

–Coc! Coc! Coc! Veniu, veniu de pressa! –cridava Cresta Roja.

Tots s’hi van acostar i Cresta Roja va convidar a menjar llavors a gallines, pollets, ànecs… Tots en van menjar! I us dic del cert, del cert, que fins i tot en van sobrar.

Conte americà de Primeres narracions,

Barcelona: ing, 2012.


El joc tradicional
La gallina ponicana (joc en rotllana)

Els jugadors seuen a terra en rodona amb els peus estesos cap al centre de la rotllana. El qui porta el joc és l’únic que canta i va tocant els peus dels seus companys –directament o amb un bastó–, i el qui toca en pronunciar l’última paraula ha d’arronsar i amagar el peu. El joc s’acaba quan tots els jugadors han hagut d’arronsar el peu o bé, segona variant, quan guanya el jugador que aconsegueix mantenir un peu estirat mentre tots els seus companys ja els tenen amagats.

La gallina ponicana

Pon un ou cada setmana;
Pon, i un; pon, i dos;
Pon, i tres; pon, i quatre;
Pon, i cinc; pon, i sis;
Pon, i set; pon, i vuit;
Pon, i nou; pon i deu;
La gallina de la Seu
Diu que amaguis aquest peu.

De Dalmau, Antoni: Jocs, cançons i costums que no hem de perdre, Barcelona: Columna, 2008.

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!