Escola 0-3. Aniversaris

El curs 2012-2013 va sorgir en l’equip la inquietud de si la manera que teníem de celebrar els aniversaris dels infants era significativa per a ells, i també de si era necessària.

Fins aleshores, celebràvem l’aniversari aprofitant el moment del dinar –o una estona a la sala gran–. La celebració era senzilla: demanàvem a l’infant que sortís davant dels companys, li posàvem una corona (si la volia) i li cantàvem algunes cançons, culminant la celebració amb la cançó estrella dels aniversaris, «Focs artificials», del grup País de Xauxa, més coneguda a l’escola com «El papatxia!» (sí, amb exclamació inclosa). Però aquesta celebració, tan oberta, no sempre resultava atractiva ni significativa per als infants: alguns no ho entenien, d’altres s’avergonyien… Hi faltava màgia, hi sobrava monotonia, era impersonal.

Una de les propostes que va sorgir va ser la d’obrir-la a les famílies. Primerament ens vam plantejar fer-ho a través d’un taller de corones, però ràpidament aquest procés ens va portar a replantejar-nos seriosament el paper de les tres parts implicades en la celebració: infant, família i equip.

Buscant resposta a la pregunta «Per a què i per a qui celebrem l’aniversari?», vam donar-hi voltes i aquestes són algunes de les conclusions que en vam treure:

  • El naixement és molt íntim. Celebrar l’aniversari no deixa de ser una manera de rememorar el dia que vas néixer. Va unit indestriablement a la família i, com més propera sigui aquesta celebració al moment del naixement, encara més. Sovint el dia de l’aniversari de l’infant, la família arriba a l’escola molt emocionada i amb alguna història, aventura o anècdota per explicar. No és estrany que el pare i la mare també siguin felicitats –felicitació que sempre reben amb un somriure– per part de l’equip, les altres famílies i potser algun company o companya del seu fill.
  • Considerem que és positiu per a l’infant celebrar l’aniversari amb els companys, ja que per un dia es converteix en protagonista, fet que incideix directament en la formació de la seva autoimatge i la seva autoestima.
  • Observant el joc dels infants, hem pogut constatar que, durant l’explosió del joc imitatiu i simbòlic, el joc de l’aniversari –traduït en pastissos, espelmes, cançons, celebracions i molt més– és present i recurrent. És un tema que els interessa i els fascina, perquè té quelcom de ritual i quelcom de misteriós.
  • La major part dels infants d’entre 1 i 3 anys perceben el temps i el seu transcurs d’una manera molt globalitzada i generalitzada. El temps es mesura i s’estructura en moments, seqüències i rutines que s’encadenen i doten de sentit tot allò que passa cada dia. La projecció i l’anticipació són la base de la comprensió que van adquirint del transcórrer quotidià del temps. Tot el que vagi més enllà d’això els serà complicat de comprendre. Això no comporta que no hi hagi infants capaços d’entendre què és o què significa «complir anys». Significa que la gran majoria comprenen que passa alguna cosa bona i especial, però no saben ben bé quina.
  • Família i escola tenim la voluntat d’acompanyar els infants en el seu desenvolupament i això comporta també la voluntat de verbalitzar tant les accions que acompanyen la celebració com els sentiments i emocions que generen. Aquest és el fet que ens ajuda a explicar a l’infant, amb un llenguatge entenedor per a ell com és el llenguatge de les emocions, què celebrem i per quin motiu, i dona sentit a un concepte abstracte com és celebrar el pas del temps i el fet de créixer.

Així doncs vam arribar a la conclusió que, partint d’aquest plantejament, no només era important celebrar l’aniversari dels infants, sinó que era bàsic que la família participés d’aquesta celebració (en aquell moment ho vèiem així, més endavant ens adonaríem que és al revés, és a dir, que és la família la que s’obre i ens convida a nosaltres a participar d’un moment molt important per a ells).

Vam engegar la proposta i durant aquell curs les famílies van acollir-la amb entusiasme, i la participació va ser excepcional. Per primera vegada, les celebracions es van omplir d’un significat nou.

Des de llavors celebrem l’aniversari amb el grup de l’infant, en un ambient distès i alhora íntim. El grup acull, acompanya, embolcalla la família durant la celebració, que dura deu minuts escassos i que orbita entorn d’un petit ritual que cadascú ha anat adaptant i perfilant per sentir-se còmode. Temps, família i vivència s’alien, s’entrellacen i esdevenen la base que dona sentit i significat a la celebració.

I aquesta celebració és molt més significativa que abans. Així ens ho va demostrar la Mireia, que, amb tres anys acabats d’estrenar, va voler capturar-ho per recordar-ho. I aquest és el regal que ens va fer ella a nosaltres, pel seu aniversari.

Aquell dia la Mireia va arribar a l’escola acompanyada per la Fina i en David, els seus pares. Estava contenta perquè sabia que aquell dia es quedarien una estona més llarga amb ella a la classe. Era el mes de maig, i la primavera esclatava dins i fora de l’estança.

Quan van haver arribat els companys, vam celebrar l’aniversari.

Vam anar a buscar el carro dels aniversaris i vam donar la benvinguda a la Mireia i a la seva família, en un dia tan especial.

En obrir la caixa de llauna vam treure les tovalles i una tela vermella. Vam preparar en un racó de l’estança una taula amb tres cadires, i la del mig la vam cobrir amb una roba vermella lluent: era la cadira on seuria la Mireia. Després vam preguntar a la Mireia si volia pintar-se el nas, i va dir que sí, que volia que li pintés la mare. Després de pintar-se’l mútuament, la Fina va acompanyar la Mireia a pintar el nas dels companys i companyes, que esperaven amb ganes, i la Fina va ajudar-la a comprendre que no calia pintar-lo, si algú no volia pintar-se’l. Van seure i la Mireia va escollir una corona. Ja que la mare l’havia ajudat a pintar-se el nas, el pare la va ajudar a posar-se la corona.

A partir d’aquí, van buscar la quantitat d’espelmes adequada, van escollir tres cançons, van cantar-les per a la Mireia i van aplaudir amb entusiasme cada vegada que bufava les espelmes (van ser tres vegades, una per cada any), i van saltar i ballar amb «El papatxia!» abans

d’agrair a la família que haguessin volgut compartir aquella estona amb nosaltres.

Quan la Fina i en David van marxar, la Mireia es va quedar contenta. Aquell dia, al pati, ella va jugar una llarga estona amb l’Erick i l’Eloi –els seus amics més inseparables– a fer pastissos de sorra i romaní. Cantaven, bufaven, reien. L’endemà era el torn de celebrar l’aniversari de l’Adriel, de manera que vam deixar la taula, les cadires i el pastís a l’estança. En arribar a primera hora del matí, la Mireia, l’Eloi i l’Erick van trobar-ho i van reprendre el joc del dia anterior. Altre cop cantar, bufar, riure, jugar a menjar… El joc com a record, com a emulació d’allò viscut. El joc com a manifestació i expressió. El joc com a finestra a l’interior de l’infant, com a acte expressiu i social, perquè necessites algú que t’aplaudeixi quan bufes les espelmes.

Va ser en aquest moment que la Mireia es va quedar pensativa. Va dirigir-se cap a la taula on hi havia cartolina blanca i llapis, i va plasmar la vivència i l’emoció sobre paper. En el dibuix podem observar una figura humana i un pastís ple d’espelmes. La figura està contenta i somriu.  Expressar a través del moviment, plasmar a través del traç. Un paper en blanc, un llapis.

L’expressió del moment viscut i atresorat.

Angaleta Bosch, educadora d’escola bressol i autora del blog «Encenent la imaginació».

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!