Plana oberta. El sentit comú

Aquest penso que és darrerament el secret de l’educació. De cop sembla que el món educatiu ha convulsat, ha tingut un atac, està morint de vell…, que, tot sigui dit, ja era hora.

No sé ben bé per què ara. Potser perquè hi ha grans empreses i institucions que han promogut un cert tipus de canvi? Potser perquè els mitjans de comunicació hi han intervingut? No ho sé, sincerament.

Però el que sé és que fa uns quants anys que moltes escoles es transformen: fan obres, van a comprar mobles a l’Ikea, volen barrejar infants d’edats diferents, obren els patis… El discurs és sempre més o menys el mateix: replantegem espais, als infants els cal jugar, han de poder triar, han de jugar a fora, han d’ajudar-se, fem-ho més atractiu…

Que els infants han de jugar, han de sortir més a l’exterior i han d’aprendre a dialogar i ajudar-se és evident, ara i sempre.

Segur que actualment el que s’ha accentuat és el pes del joc amb mòbils, consoles i tauletes, i que per tant ha disminuït la interacció directa amb la natura i amb altres éssers (amics, avis, mascotes…).

Des de l’escola es pot buscar més interacció amb l’entorn natural perquè, sobretot els nens i les nenes de ciutat, puguin descobrir la planta que punxa, l’angelet que, si el bufes, et concedeix un desig, la irregularitat de l’escorça del pi, els diversos colors de les fulles, les pedres de formes suggeridores, la sargantana que s’amaga, els sons dels ocells…

També la manera de fer amics, de negociar normes, l’acceptació, compartir…, tot això són habilitats que cal anar aconseguint a mesura que creixen.

 

Però la capacitat d’ajudar els altres no s’aconsegueix només barrejant infants d’edats diferents. Cal provar estratègies diverses, i comprovar, i llegir, i formar-se i reflexionar.

Tinc la sensació que les escoles s’estan maquillant. I, a més, la majoria de la mateixa manera.

Hi havia pedagogs que raonaven i proposaven noves experiències ben vàlides ja fa dos segles. Hi havia èpoques, països, zones, escoles i mestres que investigaven nous camins des de fa molt de temps. I, evidentment, encara n’hi ha. Però ara sembla que res d’això tingui valor ni serveixi.

La solució ara és miraculosa i única, i les paraules també: ambients, lliure circulació, emocions, mindfulness… Qualsevol idea es copia, Internet en va carregadíssim i el Pinterest, buf! Es posa tot en una batedora i… surten un munt d’escoles que s’omplen la boca de noves metodologies, de modernitat… I en el fons potser estan buides de contingut, buides de pensament, buides de crítica, buides de discussió.

En cap cas dic que siguin mals propòsits. Però hi ha camins diversos, infants diversos i escoles diverses. No cal que tothom faci el mateix.

El que sento que s’ha oblidat en molts casos és la reflexió, l’evolució, el diàleg real entre mestres, amb infants i amb tothom relacionat amb el món de l’educació.

Com entenem què és un infant? Què necessita per aprendre? Quin paper tenim nosaltres? I els espais que proposem? I els diferents contextos i moments del dia? Quina mena de ciutadà ens agradaria que fos? Què transmetem? Com ho podríem fer? Què pot oferir la nostra escola?

Tot hauria de ser un procés lent, reflexiu i compartit. Tenim una feina preciosa i una responsabilitat enorme.

Sílvia Majoral, mestra de parvulari, Escola del Parc del Guinardó, Barcelona.

 

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!