El conte. Les cinc cabres tossudes

En aquesta època de l’any floreixen contes i poemes que fan olor de primavera i d’herba fresca. Les cinc cabres tossudes ens plantegen un problema, uns personatges que utilitzen diferents estratègies per resoldre’l i una solució que arriba al final d’una estructura rítmica. El fet que sigui l’animal més petit de tots qui desencalli la situació agrada especialment els infants. Aquest conte convida a fer-ne una petita representació a l’aire lliure i a explorar els nous personatges que hi podrien participar.

 Vet aquí una vegada un noiet que vivia a la muntanya i feia de pastor de cinc cabretes. Al matí les feia sortir de l’estable per portar-les a pasturar pels prats. Allà hi trobaven bona herba verda per menjar i bona aigua fresca per beure. Cada tarda, les portava de nou cap a casa. Allà les munyia i així tenien llet de cabra ben bona per beure i per fer-ne formatge.

Una tarda, però, les cabretes volien quedar-se al prat. El noi es va posar a xiular ben fort, però no va aconseguir, per més que s’hi va esforçar, fer-les tornar a casa.

–Vinga, va! Tornem a casa, que us hem de munyir i heu d’anar a dormir.

Però les cabres ni es movien i seguien menjant l’herba fresca com si sentissin ploure.

Aleshores va arribar la germana del noi i va dir:

–Espera, jo aconseguiré que tornin a casa –i va córrer cap al petit ramat tot cridant i movent els braços, però les cabres no volien tornar.

En aquell instant va arribar un gos:

–Espera, jo aconseguiré que tornin a casa –va dir–. Tinc una veu més potent que tu i les cabres em tindran por i així aconseguiré que tornin a casa–. Bup, bup, bup! –va bordar el gos ben fort, però elles no li tenien por. Seguien menjant l’herba fresca tan tranquil·les.

Tot travessant el camp, va arribar una guineu de pèl rogenc. Volia saber per què el gos bordava tant.

–Deixa’m provar-ho a mi –va dir la guineu–. El gos fa massa soroll. Així no es poden fer tornar les cabres a l’estable. Jo sé què cal fer. Aconseguiré que tornin!

S’hi va apropar en silenci, ben a poc a poc, i quan ja hi era a tocar, va fer un gran salt per espantar-les. Però les cabres no li van fer ni cas. Elles seguien menjant herba fresca com si res.

Aleshores es va apropar un cavall:

–Deixa-m’ho provar –va renillar–. Jo sóc més gros que la guineu. Jo tinc més força que un gos. Jo tinc les potes més llargues que el pastor. Per mi és molt fàcil portar les cabres a casa.

I es va posar a córrer al voltant de les cabres. Però les cabres només van girar un xic el cap per mirar-se el cavall amb els seus ulls rodons i brillants de cabra. Després van seguir menjant l’herba fresca del prat i no van fer ni un pas per tornar a casa.

Al final, va arribar volant una petita abella.

–Què hi passa aquí? –va preguntar–. Per què encara sou al prat? Ja és molt tard! Aviat es farà fosc.

–Les cabres no volen tornar a casa –va dir el pastor. I la germana va afegir:

–Ningú no pot aconseguir que se’n vagin del prat: ni el cavall, ni la guineu, ni el gos, ni tampoc nosaltres.

–Així és! –van exclamar el cavall, el gos i la guineu, alhora.

–Doncs ara em toca a mi –va dir l’abella–. Jo aconseguiré que tornin a casa, deixeu-m’ho provar.

–Tu ets massa petita –van dir els joves.

–Tu no pots fer gaire soroll –va dir el gos.

–Tu no pots fer un gran salt per espantar-les –va dir la guineu.

–Tu no pots córrer pel prat –va dir el cavall.

–Ja ho veurem –va dir l’abella mentre s’allunyava tot volant.

De seguida va volar cap a la cabra més vella de totes, que era la que manava el ramat, tot fent zum-zum, zum ben a prop de la seva orella. La cabra, només de sentir el brunzit, va aixecar el cap d’una revolada i va fer un gran salt amb les potes del darrere.

–Oh! Una abella! Marxem cap a l’estable abans que no ens vulgui picar.

–Marxem, marxem! –van dir les altres cabres. Ja tornarem demà a menjar més herba fresca!

I així va ser com finalment una petita abella va aconseguir fer tornar a casa les cinc cabres tossudes.

Versió lliure d’un conte popular.

 

 

El poema
La primavera

Al jardí jo m’entraré

i floretes colliré.

 

Si vols veure ocells volar,

vés pel maig a la muntanya.

Si vols veure ocells volar,

vés pel maig al colomar.

 

Allí canta el rossinyol,

la guatlla i la cadernera.

També hi canta la puput,

en el temps de primavera.

 

                               Joan Amades

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!