Infant i societat. Infants i adolescents, ciutadans de drets i amb capacitats per exercir-los al marge de la seva edat

En uns moments en què la ciutadania es passeja més per les definicions que per la visualització del seu exercici, no és habitual trobar aquesta paraula acompanyant un grup de persones definides etimològicament com a «in-fale» (els que no parlen), legalment com a «ciutadans amb drets i capacitats per exercir-los», socialment com els «encara no» («menors, en construcció…», encara no adults, encara no madurs, encara no voten) i sociològicament com un grup poc estudiat.

Efectivament, parlem d’infància i adolescència, del 18,5 % de la població de Catalunya segons dades d’octubre 2018.

Sembla que hi ha acord entre els estudiosos a denominar el segle xx com el segle dels infants. I és cert que és al llarg d’aquest segle que es desenvolupen les primeres normatives de protecció i, el que és més important, la definició social i legal dels seus drets. Tot i això, val la pena reflexionar sobre alguns aspectes del procés que ens farien entendre perquè, malgrat les lleis, els infants i adolescents no són reconeguts com a subjectes actius de drets i amb capacitat per exercir-los. I menys encara com més petits són.

A la Declaració de Ginebra de 1924 –primera declaració sobre drets dels infants– la va succeir l’any 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans, la Declaració dels Drets dels Infants de 1959 i finalment la Convenció dels Drets dels Infants de 1989.

Tot i que hem normalitzat aquest procés com a positiu, crec que cal fer com a mínim dues reflexions.

La primera, valorar per què, si la Declaració dels Drets Humans de 1948 marcava els drets de tota persona, va ser necessària la Convenció quaranta anys després. Potser els infants no eren considerats persones com la resta? Quelcom de real hi ha en aquest interrogant si comprovem que la Convenció no atorga drets diferents als infants que els atorgats per la Declaració dels Drets Humans. Però sí que recorda als estats la necessitat de possibilitar-los.

I la segona, en la qual em centraré més àmpliament, és la diferència entre la Declaració dels Drets de 1959 i la Convenció dels Drets dels Infants de 1989. El canvi de paradigma plantejat, i la necessitat d’incorporar l’enfocament dels drets a les polítiques d’infància i les intervencions professionals amb infants i adolescents. També amb la petita infància.

 

Els dèficits en la consideració social de la ciutadania infantil

Es pot afirmar que la Declaració de 1959 té com a punt fort la definició dels infants com a objectes de protecció.

No obstant això, seixanta anys després, segueixen vigents algunes de les bases conceptuals que els defineixen com a tals.

Però què significa i com es visualitza conceptualment aquest canvi de paradigma?

 

La Convenció de l’any 1989 la supera i complementa, i té com a objectiu el reconeixement dels infants com a subjectes de drets i amb capacitats per exercir-los.

 

 

Tècnicament ho sintetitzem com el pas de l’enfocament de les necessitats a l’enfocament dels drets. Tot valorant els seus objectius i com defineix cada un d’ells els infants com a subjectes socials.

 

  • L’enfocament de necessitats (1959)Soluciona problemes específics. Considera l’infant com a objecte de protecció i com a subjecte passiu.
  • L’enfocament de drets (1989) Considera l’infant com a subjecte de drets actiu i membre de la societat. Com a persona amb opinió que participa i aporta al canvi al marge de la seva edat.
    L’Estat compleix el seu compromís, i la societat vigila l’Estat i col·labora amb ell.

És un important canvi conceptual i operatiu si ho valorem des del prisma d’una legalitat que afirma que tenir drets ens situa en la responsabilitat pública de definir les necessitats, però des del seu reconeixement com a problemes socials i alhora ens obliga a planificar les respostes adequades per a tota la població.

 

Les llacunes en el reconeixement social i la infancia
Queda clar que legalment es reconeix des de ja fa 29 anys que els infants són titulars de drets socials, civils i polítics. Socialment, però, costa visualitzar aquesta realitat. I més encara com més petits són els infants als quals ens referim.

Quotidianament seguim parlant de «menors» i de «ciutadans del demà» sense assumir ni i potenciar el seu protagonisme. Continuem realitzant les oportunes celebracions del Dia Universal de la Infància i inaugurant espais que anomenem de participació, i mentrestant els pocs estudis contrastats sobre el tema segueixen indicant el desconeixement de la Convenció per part dels adults, dels polítics, dels mateixos infants i també dels professionals.

Els mateixos estudis indiquen que el reconeixement real dels drets dels infants és desigual, i no únicament entre països, també pel que fa al’equilibri necessari entre drets socials –salut, educació, protecció…–, drets civils –opinió, expressió, consciència, intimitat, informació adequada…– i polítics –dret d’associació–.

No cal investigar gaire per comprovar que, en les polítiques públiques i les programacions professionals, tenen prioritat els drets socials, amb una quasi nul·la rellevància dels drets civils i la total absència dels drets polítics. Cal assenyalar que, avui en dia, no existeix cap associació d’infants no dirigida per adults.

Potser seria el moment de reconèixer des de la humilitat que també hi tenim alguna responsabilitat. A tall d’exemple, quantes vegades se’ns omple la boca en definir de despotisme il·lustrat el «tot pel poble, però sense el poble» i no pensem que els adults, també els polítics i professionals, acabem fent el mateix en les nostres relacions personals i professionals amb els infants i adolescents?

Mapa de recursos-Treball en xarxa

Algunes orientacions per promoure el canvi de mirada necessari
Desconeixement no és sinònim d’inexistència. És per això que considero prioritari divulgar, entre els polítics, professionals i la resta d’adults, i interioritzar el marc conceptual que ofereixen tant la Convenció dels Drets dels Infants com les Observacions Generals del Comitè dels Drets de l’Infant de l’onu, que els desenvolupa i n’orienten l’aplicació. I evidentment, fer coneixedors i defensors els infants i adolescents d’allò que els pertany.

Aquest marc conceptual que defineix l’enfocament de drets ens planteja el canvi de mirada necessari en tres eixos complementaris:

  • El rol de la familia
    • Les polítiques d’infància
    • Les actuacions professionals

Pel que fa a la família, tots sabem que el concepte de protecció inclou les funcions nutricionals, de suport i habitatge, i les funcions normatives d’educació, diferenciació i socialització. Des de l’enfocament de drets, s’hauria de redefinir en un concepte de responsabilització. Un nou concepte que inclouria, a més, protegir i vetllar pel seu benestar i acompanyar, que no vol dir substituir, a més de formar i educar per a la vida en la ciutadania i fomentar els valors de la participació social i la solidaritat, entre d’altres.

Però, sobretot i amb molta rellevància, la necessitat de considerar l’infant membre actiu del grup familiar.

Pel que fa a les polítiques d’infància, coneixem les repercussions històriques d’unes polítiques centrades exclusivament en el risc i desemparament, i en conceptes proteccionistes. Ni la promoció, ni la prevenció universal, ni la participació infantil han estat rellevants ni a les programacions ni als pressupostos públics. I una vegada més, el desenvolupament normatiu ha demostrat ser insuficient.

L’any 2010 es va promulgar la Llei dels drets i les oportunitats en la infància amb majoria absoluta i amb una clara intenció d’universalitzar els drets de la infància i reconèixer el seu protagonisme social. L’any 2013, amb una alta representació social i política, es va signar el Pacte per la Infància a Catalunya. I per realitzar-ne el seguiment i l’aplicació, es va crear la Taula Nacional d’Infància i el Pla Integral a la Infància i l’Adolescència 2015-2018.

Actualment no tenim reglament de la Llei i es visualitzen com a aturats el Pacte per la Infància i la Taula Nacional i el Pla integral. Manca d’instruments o manca d’implicació en la seva aplicació i seguiment? Ampli consens i baixa intensitat, com diu Ferran Casas?

Les orientacions, des de l’enfocament de drets, ens dirigeixen cap a les polítiques transversals, complementàries i per a tota la infància. Amb dissenys no centrats exclusivament en les vulnerabilitats, tant en l’àmbit local com en l’àmbit autonòmic. I també a redefinir els indicadors de benestar infantil, incloent el benestar subjectiu i la participació infantil al marge de l’edat en les anàlisis, les planificacions i les programacions i avaluacions d’aquestes.

I, finalment, també ens orienten a un canvi de mirada en les intervencions professionals.

Després de tants anys d’intervencions amb models tecnocràtics, on el protagonisme de les intervencions massa sovint substitutives i adult-cèntriques és el professional, es fa molt difícil passar de la consideració de l’infant com a objecte de protecció i ciutadà de demà, a la de subjecte actiu de dret i ciutadà d’avui al marge de la seva edat. A la importància de canvi de consideració professional de la infància, s’afegeix el necessari debat ètic interprofessional. Malgrat els avenços, ens cal el reforçament de les capacitats crítiques i investigadores i passar dels debats morals a l’ètica aplicada compartida. Del com comportar-se al com interrogar-se en el procés de posar davant el seu interès i els seus drets.

Potser ha arribat el moment d’escoltar-los més i definir-nos com a acompanyants, més que com a dirigents. De passar dels reconeixements i pronunciaments als compromisos dels polítics, professionals i de la resta d’adults. I d’aconseguir que els bons desitjos deixin de passejar pels calendaris i es facin de mica en mica realitat.

Araceli Lázaro, educadora social i pedagoga, membre de GSIA (Grupo de la Sociología de la Infancia y la Adolescencia). araysiempre@gmail.com

 

 

 

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!