Escola 3-6. Veig veig

Les experiències més importants dels infants a l’escola sovint no coincideixen amb les que hem planejat nosaltres. Potser passen en un raconet del jardí, un dia que s’escapen a investigar amb els seus amics, al menjador… La proposta que presentem, viscuda amb el grup de 4 anys, vol que siguin els mateixos nens i nenes els que documentin la seva vida a l’escola i allò que compta per a ells.

Em rondava la idea de fer una revista amb els infants del grup de 4 anys en la qual fossin ells mateixos els que pensessin allò que els és important, busquessin la forma de transmetre-ho i ho compartissin amb les seves famílies.

Des de principi de curs, anava recollint la documentació i descripció de dies especials, però quedava pendent la vida quotidiana a l’escola. Com la podíem fer arribar a les famílies? Pensava que calia mostrar-ho perquè de fet és la quotidianitat, allò que es perden les famílies. Però, si es tracta de la seva vida, dels seus secrets, dels seus valors, dels seus amics…, no seria més lògic que ho expliquessin ells mateixos?

Vaig voler compartir aquesta idea també amb les famílies, quan vam tenir la reunió a principi de curs, mostrant-los tant la meva il·lusió com també els meus dubtes.

Per definició, un projecte és un pensament, una idea, una intenció o propòsit de fer alguna cosa.

En un projecte és inevitable que sorgeixin incerteses. Es pot tenir un punt de partida, és clar, però hi ha molts factors que faran que tot vagi prenent forma, una forma que mai no es pot preveure. Potser no motiva prou els infants, potser durant el desenvolupament deriva cap a una altra banda…, ja ho veurem. Això també és ben engrescador.

Quan un projecte els motiva de debò, aquest entusiasme sovint es trasllada a casa. Per això també és important que les famílies n’estiguin assabentades, per entendre les accions, jocs i preguntes que poden sorgir.

La primera revista va sortir una mica a correcuita. Va ser una mena de prova o tempteig. Senzillament recollia fotografies que vaig fer jo mateixa i els nens van triar les que els van semblar més interessants. La majoria eren escollides perquè hi havia els seus amics, no perquè hi sortissin ells. Gairebé totes recollien moments de joc a classe o al pati. A cada una hi vaig escriure un peu de foto que ells em dictaven.
Després completaven la seva revista amb dibuixos i decoracions.

El següent pas va ser plantejar-los si calia afegir-hi alguna cosa més. Van respondre que sí, que calia posar els noms de cada nen, perquè eren ells els que ho havien fet!

Abans de repartir la revista els vaig preguntar:
–Creieu que els agradarà, als pares?
–Sí, els agradarà molt perquè la miraran al sofà amb mi, no hauran de mirar tanta tele i es distrauran.

El fet d’haver-ho compartit prèviament amb les famílies va donar el punt de complicitat. A ells, també els va fer il·lusió i van entendre’n el sentit. Quan la primera revista va arribar a casa, de seguida hi van jugar.

–Heu mirat la revista amb els pares? –els preguntava jo l’endemà.
–Sí, i vam jugar al veig veig –van dir–. Em va il·lusionar perquè no m’ho esperava.

La segona revista la vam poder fer més tranquil·lament. Feia més dies que estàvem junts, ens coneixíem més i estàvem tots plegats més acostumats a la vida a l’escola.

Tot parlant a la rotllana, van sorgir les primeres idees i la revista va començar a prendre forma. Els infants van proposar explicar coses que passen a l’escola i que a casa no es veuen, i que passen a l’escola i que ells volen investigar i saber.

Van triar els temes que els interessaven i en van sorgir tres. Després vam fer grups per afinitat i interessos.

1. Què fan els nostres germans a l’escola? On és la seva classe i com s’hi arriba? Qui són els seus amics?
2. A l’escola hi ha una cuina molt gran on hi ha la Laura. La Laura ens ajuda a conservar els menjars que fem i fa el menjar de tots. La cuina està molt lluny.
3. Volem que sapigueu que mengem molt bé i que dormim molt bé.

Aquests tres temes van donar lloc a aquests descobriments:

Sols, hem descobert la cuina de l’escola i ens hem fet amics de la cuinera Laura, la Loli, l’Ariadna i altres mestres que ens hem trobat pel camí quan buscàvem la cuina.
Elles ens han portat per passadissos i escales: la cuina està molt lluny!
La cuina és molt gran i la Laura sempre està preparant el menjar de tots els nens de l’escola.
A la cuina hi ha una nevera on la Laura ens posa a congelar els glaçons de pastanaga o les galetes de xocolata que fem a la nostra cuina.
També li demanem menjar per jugar a la nostra cuina: una mica d’enciam, unes cebes… Fins i tot un dia ens va donar pa i xocolata, i ens ho vam menjar per esmorzar!
També hem corregut per tota l’escola per saber a quina classe estan els nostres germans, quina mestra tenen i què fan.
També els hem trobat als patis jugant amb els seus amics.
Un dia vam anar a la classe de tercer i, com que no hi vam trobar ningú, vam seure a les seves cadires esperant una estona per si venien.
A la classe de tres anys vam aprofitar per jugar i fer fotos dels peluixs que teníem el curs passat i vam estar molt contents.
També us hem volgut explicar quan dinem a la classe, parem taula i ajudem a recollir els plats.
Els nostres monitors són la Cristina i el Jordi. Després dormim; però hi ha alguns nens que tenen un paper i no dormen, van a jugar.
Totes les fotos les hem fet nosaltres amb la tauleta i ens ha encantat.
Esperem que us agradin les nostres històries i fins a la propera!

 

Aquesta conversa es va entregar juntament amb la revista per facilitar que les famílies s’acostessin més al procés que havien seguit els infants per triar i elaborar les notícies.

Els nens i les nenes, tal com ells expliquen, van en petits grupets per l’escola a fer les fotografies sobre el tema que volen tractar. Van demanar poder fer ells mateixos les fotografies amb la tauleta. Gairebé cada dia sortien. Jo ho anava registrant perquè hi anessin participant tots.

Després les vaig imprimir i així cada grup d’infants triava les que volia per il·lustrar el seu tema. Mentre les encolaven, m’anaven dictant els peus de foto i jo escrivia el que volien dir.

Per acabar, ho arrodonien amb decoracions, grafismes, grafies i dibuixos que completaven els textos. Ells mateixos triaven on i com encolar, quines explicacions hi afegien…

La revista final incloïa els tres temes.


Les famílies responen amb il·lusió i complicitat i els infants volen continuar fent la revista. Ara volen explicar com és cadascú del grup. Van dir que les seves famílies ja saben qui és cadascú, però els fa falta saber encara qui juga a què, què li passa a qui…

Ara comencem una nova aventura, un nou pas. Toca expressar-se, descriure amb respecte i compartir: com sóc jo?, com em veuen els altres? Aquesta experiència, iniciada amb incertesa, ha representat un avenç significatiu en la consolidació del grup i també una nova eina de comunicació amb les famílies.

Els infants s’han engrescat amb allò que ells han volgut investigar, no a partir de preguntes formals, com es fa massa sovint, sinó a partir d’allò que realment volien descobrir.

Se’ls ha escoltat i han estat protagonistes ben actius tant de les decisions com de tot el procés d’elaboració. Amb tan sols quatre anys, han estat ben capaços de formar grups i treballar conjuntament amb força autonomia. Ens hem implicat tots –infants, famílies i jo– en un projecte que ha estat útil de debò, compartit i engrescador.

Carmina Sebé, mestra d’educació visual i plàstica i de parvulari a l’escola Arc Iris, sebecocarmina@gmail.com

 

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!