Escola 3-6. Espais

 

 

CEIP Núñez de Arenas de Madrid

En general, els espais escolars ens ofereixen infinitat de possibilitats, des de les estrictament espacials fins a les relacionals. Cal transformar els espais per convertir-los en generadors de noves situacions de relació, cooperació i participació, integrar-los en la vida quotidiana de la classe com a part de la nostra dinàmica, perquè deixin de ser mers espais de pas. En definitiva, transformar l’espai per transformar l’educació.

Quan parlem d’espais a l’escola, gairebé sempre centrem l’atenció en els ja establerts habitualment: les classes, cadascuna amb la seva funció o multifunció, i els espais dins d’elles. Però hi ha un seguit d’espais, generalment de pas, o no, als quals l’escola no ha assignat cap funció concreta, i que en la majoria de casos han passat desapercebuts.

Fa un temps, ens vam adonar de com d’imprescindible havia esdevingut el Racó del Cart­ró a la nostra classe, alhora que irremeiablement gegantí. Per això vam haver de buscar-li un lloc més adequat, en què, com van assenyalar els nens i les nenes, «tinguem més espai per construir coses grosses». Així, doncs, el vam traslladar al passadís. Arrambant les capses als laterals i ocupant l’espai necessari, ens vam adonar de com de limitada havia estat la nostra creativitat! Quantes possibilitats ens oferia l’espai!

Va començar a ser un racó més de la classe, dinàmic, viu, on es generaven moments de cooperació, interacció, autonomia…, un espai que convidava a participar a altres amics de les classes veïnes i que ràpidament va originar un altre racó, sota l’escala que mena a primària, on també podien «construir més coses».

Aquest espai, el del passadís, va començar a ser habitat, convertit en lloc de trobada, de relació, d’assossec, d’experimentació…, i el Racó del Cartró va donar pas als contes, les construccions, a una llarguíssima via de tren i a un gran puzle. Les joguines i materials a poc a poc han anat trobant un lloc, segons els moments que s’han anat generant.

En aquest espai s’hi organitza també gran part de l’ambientació del projecte que s’estigui duent a terme, i convida a la imaginació i a traslladar-se a qualsevol lloc, com ara l’oceà, l’univers, la vall dels dinosaures, etcètera.

La nostra dinàmica de treball comporta la realització d’un taller diari i, igual que ens va passar amb el Racó del Cartró, la classe ens queda petita… Els infants ho van tenir molt clar: els trastos al passadís!

La rutina ens va donar l’organització, i així vam col·locar un armari per facilitar-nos les coses. Però el fet d’habitar-lo ens ha proporcionat una cosa molt més important, que és tenir-ne cura i mantenir-lo entre tots. Man­tenim ben ordenades les perxes dels abrics, «que si no no hi ha lloc, i ho hem de penjar tot abans de pintar». Així, podem veure qualsevol nen o nena recollint les coses de terra, tant si corresponen a la seva perxa com si no, recol·locant les capses fins a aconseguir que encaixin de manera ordenada i simètrica a la vista.

Vam anar ocupant espai, alhora que descobríem tot el que ens aportava aquesta ocupació: organització, relació, consens… vida!
És així com el passadís ha passat de ser una zona de pas a un espai habitat i dinàmic, on cada dia sorgeixen situacions noves que afavoreixen la convivència dels tres grups classe.

Però no només el passadís ens ofereix infinitat de possibilitats: la reforma del lavabo va originar un ampli espai de parets blanques on les nostres obres d’art han trobat un lloc d’exposició, propiciant converses sobre la tècnica, el color, la forma i la seva interpretació…, així com l’interès i la motivació de les creacions.

Situats ja en l’espai exterior, hem d’aturar-nos en un altre lloc de pas, que és el camí que ens porta a un dels nostres espais favorits: Zoma!
És el camí delimitat per un enorme mur de tanca de color blau, que hem transformat en un gran panell d’art a l’aire lliure. Vam decidir no establir un disseny fix per permetre’ns el plaer d’utilitzar-lo de manera habitual, cosa que ens permet convertir el camí en un passeig agradable, que invita a la necessitat d’un canvi un cop ens hi hem acostumat, proposant noves sessions de pintar, imaginant i planificant la següent intervenció.

A més, les sessions esdevenen una invitació immediata a qualsevol persona, infant o adult, que passi en aquell moment i no pot evitar de participar. Per exemple, propiciant converses en què es parla d’art relacionat amb l’espai i la seva cura, així com veure «la necessitat de participar per transformar».

I com a espai per excel·lència comptem amb un bosc petit on anem cada dia com a lloc d’esbarjo i altres esdeveniments. És un indret on tenim el privilegi de conviure de manera directa amb la naturalesa, que, tal com assenyala Heike Freire, «ens brinda la possibilitat de desenvolupar de manera natural la psicomotricitat, les habilitats i la capacitat de resoldre problemes, potenciant la imaginació, la creativitat i la capacitat de meravellar-se, així com el foment de la sociabilitat».

Respecte del «foment de la sociabilitat», val la pena assenyalar el gran benefici que ha comportat passar d’un espai estructurat –sorral a infantil i pistes de futbol a primària–, en què les «normes de gènere» predeterminaven les relacions que s’establien, a un espai lliure de rols, on les relacions s’estableixen per interessos i curiositats que tenen a veure amb la natura –insectes, enfilar-se als arbres, aventures infinites, excavacions, etcètera– i no amb estereotips de gènere.

Espais habitats i no habitants en un espai. Habitats per transmetre, per proposar, facilitar, invitar a participar, cooperar, aprendre, conviure… En definitiva, viure!

Aleshores, podríem parlar de transformar l’espai escolar per transformar l’educació? 

CEIP Núñez de Arenas, Madrid

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!