El conte. El gall Peret

Donem la benvinguda a la primavera amb una rondalla popular recollida per Joan Amades. La seva estructura acumulativa apareix en molts altres contes que provenen de la tradició oral: per tal d’aconseguir el que necessita, el protagonista de la història demana ajuda a d’altres personatges, els quals li exigeixen successivament una condició. Mentre escoltem el conte, transitem aquest periple d’anada i tornada, ens apropiem de la sonoritat del llenguatge i podem evocar imatges del món tradicional.

Hi havia una vegada dos galls germans que vivien en un galliner tan estret que no s’hi podien bellugar i tan baix de sostre que sempre havien d’anar ajupits i amb la cresta decantada, perquè passaven més d’un pam del trespol de la gàbia. I heus ací que un dia un dels dos galls germans, que era molt eixerit i es deia Peret, va parlar així al seu germà:

–Ja estic cansat de viure dins d’aquesta cofurna tan estreta que no ens hi podem bellugar. Mira, jo me’n vaig pel món a cercar fortuna. Si faig forrolla, ja t’ho faré saber i, si els negocis em van malament, no sabràs res més de mi.

I, fetes aquestes raons i dites aquestes paraules, el gall Peret va sortir de la gàbia amb tota la majestat i gallardia d’un rei i se n’anà a córrer món. I el vent li va bufar de cara i va arribar a enamorar la filla del rei, tant, que la demanà al seu pare, que hi va venir bé i concertaren el casament. I heus ací que el gall Peret de seguida que estigué fixat el dia del casament va pensar que li havia de fer saber al seu germà, perquè arribar a casar-se amb la filla del rei ja era fer prou fortuna. Li envià una carta per convidar-lo a les noces i li encarregà més de cent vegades i amb molta insistència que hi anés ben net i polit, que sobretot abans de sortir de casa s’empolainés bé i que, si pel camí trobava quelcom, per molt que li agradés, que no s’ho mengés pas si l’havia d’embrutar gens ni mica.

Quan el germà del gall Peret rebé les lletres es va posar tot tou en pensar que fora parent del gendre del rei i cunyat de la princesa. Es rentà, es polí, es va empolainar i emprengué el viatge a la ciutat del rei per anar a les noces del seu germà, el gall Peret.

Camina que caminaràs, al cap d’una estona trobà una buina de bou, on de bona gana hauria cercat els cucs que hi havia i se’ls hauria menjat, però es recordà de la gran recomanació que li havia fet el seu germà i va passar de llarg. Camina que caminaràs, més enllà en trobà una altra encara més grossa i més cucada que la primera, però feu el cor fort i amb un cop de geni també passà de llarg. Camina que caminaràs, més enllanet en trobà una altra, més grossa que les altres dues plegades i més cucada encara que totes juntes i, com que el gall ja portava molta gana de tant caminar, pogué més la gana que les recomanacions del gall Peret, i no pogué resistir més i es posà a menjar a cremadent. Quan va estar ben tip, es va adonar que s’havia posat el bec fet una desgràcia de brut, i ja es veié perdut i temé no poder anar noces. De seguida pensà a netejar-se’l i va córrer a cercar amb què. Trobà una bleda i li parlà així:

–Bleda, bona bleda,
si em volguessis netejar el bec
per poder anar a les bodes
del meu germà Peret?
–Veuràs, noi, dona’m fems.
–I qui em donarà fems?
–El porc porquet.
–Porc, bon porquet,
si em volguessis donar fems
que jo els daria a la bleda
i la bleda em netejaria el bec,
per poder anar a les bodes
del meu germà Peret?
–Veuràs, noi, dona’m glans.
–I qui me’n donarà, de glans?
–El roure rouret.
–Roure, bon rouret,
si em volguessis donar glans,
que jo els donaria al porc
i ell em daria fems
i jo els daria a la bleda
i la bleda em netejaria el bec,
per poder anar a les bodes
del meu germà Peret?
–Veuràs, noi, dona’m aigua.
–I qui me’n donarà, d’aigua?
–El riu riuet.
–Riu, bon riuet,
si em volguessis donar aigua,
que jo la daria al roure,
i el roure em daria glans,
i jo les donaria al porc,
i el porc em daria fems,
i jo els daria a la bleda
i la bleda em netejaria el bec,
per poder anar a les bodes
del meu germà Peret?
–Veuràs, noi, dona’m peixos.
–I qui me’n donarà, de peixos?
–El mar maret.
–Mar, bon maret,
si em volguessis donar peixos,
que jo els donaria al riu,
i el riu em donaria aigua,
i jo la donaria al roure,
i el roure em donaria glans,
i jo les donaria al porc,
i el porc em donaria fems,
i jo els donaria a la bleda,
i la bleda em netejaria el bec,
per poder anar a les bodes
del meu germà Peret?
–Veuràs, noi, dona’m pa.
–I qui me’n donarà, de pa?
–El forn fornet.
–Forn, bon fornet,
si em volguessis donar pa,
que jo el donaria al mar,
i el mar em donaria peixos,
i jo els donaria al riu,
i el riu em donaria aigua,
i jo la donaria al roure,
i el roure em donaria glans,
i les glans les donaria al porc,
i el porc em donaria fems,
i jo els donaria a la bleda,
i la bleda em netejaria el bec,
per poder anar a les bodes
del meu germà Peret?
–Veuràs, noi, dona’m farina.
–I d’on l’he de treure, la farina?
–Del molí, molinet.
–Molí, bon molinet,
si em volguessis dar farina,
que jo la donaria al forn,
i el forn em daria pa,
i el pa el donaria al mar,
i el mar em daria peixos,
i els peixos els daria al riu,
i el riu em daria aigua,
i l’aigua la daria al roure,
i el roure em daria glans,
i les glans les daria al porc,
i el porc em daria fems,
i els fems els daria a la bleda,
i la bleda em netejaria el bec
per poder anar a les bodes
del meu germà Peret?
–Veuràs, noi, dona’m vent.
–I qui me n’ha de donar, de vent?
–El vent ventet.
–Vent, bon ventet,
si em volguessis enventar,
que jo enventaria el molí,
i el molí em daria farina,
i jo la daria al forn,
i el forn em daria pa,
i jo el donaria al mar,
i el mar em daria peixos,
i els peixos els daria al riu,
i el riu em daria aigua,
i l’aigua la daria al roure,
i el roure em daria glans,
i les glans les daria al porc,
i el porc em daria fems,
i els fems els daria a la bleda,
i la bleda em netejaria el bec
per poder anar a les bodes
del meu germà Peret?
–Para el darrere i aguanta’t fort, que t’enventaré.
I el vent va enventar el gall,
el gall va enventar el molí,
el molí va enfarinar el forn,
el forn va empanar el mar,
el mar va empeixar el riu,
el riu va enaiguar el roure,
el roure va englanar el porc,
el poc va enfemar la bleda
i la bleda va netejar el bec
perquè el gall pogués anar a bodes del seu germà Peret.
I el gall, amb el bec net com una plata, com que havia hagut de passar tant de temps, corre que correràs, corre que correràs, per por de fer tard a les bodes, va arribar al just moment del banquet, però heus ací que com que hi havia un convit tan i tan gran i hi havia tants i tants convidats el menjar havia fet curt
i així que el rei
va veure aquell gallet
tan net i tan polit,
manà que el fessin rostit,
sense saber que era
el gall gallet
germà del seu gendre Peret,
i quiquiriquic,
el conte està enllestit,
i cacaracac,
el conte està acabat.

De Hi havia una vegada. Tria de contes populars a càrrec de Rosa Regàs. Bar­ce­lona: La Magrana, 2001.

 

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!