Escola 3-6. El moviment dels caragols

Dia de pluja, a fora tot era moll. El nostre pati, senzill, amb un terra irregular, de sorra i grava, s’havia omplert de bassals. Això ens agrada, segur que trobem una estona per calçar-nos les botes i sortir a esquitxar-nos i remoure aquesta aigua fosca de color de xocolata.

Va arribar la Marina amb un caragol a les mans, que es bellugava valent per la seva mà aixecant les ba­nyes ben encuriosit. Tots es van aplegar a mirar-lo. És curiós que un animaló tan comú i fàcil de trobar desperti sempre tanta expectativa entre els infants. Em fascina aquesta capacitat que tenen de viure-ho tot com si fos la primera vegada.

Vàrem deixar que aquell moment s’anés desenvolupant al seu ritme. La mestra s’hi va acostar poc i de lluny escoltava el que es deien entre ells. Uns quants, no tots, van envoltar el caragol observant-lo, alguns el tocaven amb moltíssima delicadesa, d’altres d’una forma més brusca, com si busquessin desencadenar algun moviment imprevisible. Massa lentitud per a la seva capacitat d’espera.

La mestra va acabar d’acostar-s’hi i va fer una pregunta:

–Si fóssiu caragols, on us amagaríeu?

Aquella pregunta va desencadenar un munt de respostes espontànies i imaginatives que van provocar que molts dels que no hi estaven interessats també volguessin respondre i imaginar un cau a mida.

–Doncs va, anem al pati a buscar on s’amaguen els caragols!

En aquell moment, s’hi va afegir un grupet més. Això de sortir al pati els motivava, i voltar per trobar alguna cosa els semblava una bona alternativa a contenir moviments dins d’un espai tancat.

Ben calçats, ja eren al pati disposats a caçar caragols.

Algú va aixecar unes fustes apilades humides i velles, i allà s’amagaven uns quants caragols petits.

Varen decidir que els deixarien allà, que eren a casa seva i que trobar-los ja havia estat prou recompensa.

Un cop a dins, la mestra va oferir alguns llibres de coneixement, amb fotografies i curiositats de caragols. Mentre ella llegia el que deien, alguns nens i nenes dibuixaven closques i d’altres reproduïen caus i caragols amb diferents materials. Aquí, un grup d’artistes es va afegir ràpidament per col·laborar. La proposta va anar creixent tota sola i va esdevenir un espai d’hàbitat de caragols durant una temporada.

Moltes mestres aprofitem ràpidament tot el que succeeix a les escoles i projectem possibles aprenentatges. És important fer-ho sense alterar l’espontaneïtat que els infants desprenen sempre. Fem-ho de la forma més natural possible.

Totes les vivències dins i fora de l’escola poden ser generadores d’aprenentatges, deixem-los fruir i anem situant i guiant el que passa sense pensar si allò és més o menys aprofitable, més o menys important. Estiguem atents i ells ens guiaran.

 

Si no ho fem així, el que es genera són activitats, preguntes, propostes… Totes fetes pel mestre en una única direcció: protegir la por de no treballar prou bé, de no fer el que s’espera de nosaltres, de no complir estrictament amb el currículum. Esti­guem més segures de nosaltres i apostem per escoltar i deixar-nos portar per ells. Això vol dir impregnar-nos del que passa i ser un més, no un intrús que intervé desafortunadament. Gaudim del que es genera, en lloc de treballar perquè es generi quelcom important.

El que s’esdevingui ja serà important per si sol.

Aquesta experiència explica molt bé la importància de saber valorar tot el que passa dins l’escola. Res passa perquè sí, la programació la decideixen els infants amb tot allò que viuen. L’actitud del mestre ha de ser de rebre tot allò que succeeix. Quan un mestre acull vivències, en genera ràpidament més i més, perquè l’infant sent que el que diu té importància.

La diferència entre saber acompanyar el que passa i programar el que està passant rau a creure, de veritat, en el que està passant i reconèixer el valor d’allò que diuen els infants. Si ets tu, com a mestre, qui genera les situacions (encara que aquestes siguin fantàstiques i ben pensades) es dona poc valor a què succeeix espontàniament; si no saps trobar en els moments quotidians una oportunitat per aprendre, estàs transmetent que l’infant té unes necessitats i tu, només tu, pots ajudar-lo a aprendre, el fas incompetent, incapaç, un ésser ple de necessitats i buit d’experiències vàlides. Treus protagonisme a la vida quotidiana i imposes una realitat virtual, que no existeix en el món dels infants.

Quan la mestra, en tot moment, proposa el saber i estableix sempre d’on s’ha de partir, des d’una realitat que l’infant no viu i que pertany a un context que li és molt llunyà, aquest perd l’interès i és fàcil que es desconnecti de l’aprenentatge.

Cal construir contextos per aprendre a partir del moment que s’està vivint. Un infant viu el present, reconeix l’ara com a únic lloc on passen les coses interessants.

És important la idea de no voler pretendre que tots sempre facin el mateix. Entenc que, perquè això pugui esdevenir-se, cal una organització d’adults molt pensada, una organització d’adults i de metodologia, és clar. Si prioritzem aquesta mirada, les solucions són possibles i la implicació dels mestres és diferent.

Cal repensar el valor de l’especialitat i com aquest professional pot encaixar dins del cicle d’una manera en què pugui participar de forma conjunta amb la mestra tutora.

Comencem a obrir la mirada a la codocència per enriquir-nos mútuament. Guanyarem personal i complicitat. És bàsic per entendre el treball en equip. Aquest canvi d’organització requereix debat i entesa de claustre, un tema interessant que us encoratjo a abordar amb la finalitat de millorar i optimitzar l’acompanyament dels adults.

Els interessos dels nens i les nenes són diversos, perquè el punt maduratiu, les vivències, l’estimulació de la família i el caràcter propi de cada infant, entre altres aspectes, no són iguals. A vegades, l’interès, el té un, el contagia a altres que potser per les seves vivències comunes el troben motivador. Respectem-ho. I busquem la manera de cercar interessos més amplis, canviant d’espais, ampliant propostes on tinguin més cabuda diferents motivacions, i, sobretot, amb una mirada més àmplia que pugui donar espai a diferents aportacions. Però no pretenguem que tots aprofitin allò que es genera. Fer-ho desvia la mirada cap a una obligació, que és un mur per aprendre. Els que avui no han participat seran protagonistes en un moment generat per ells i acollit per la mestra quan calgui.

Tot això fem-ho a pas de caragol. Tranquil, suau, deixant rastre. Deixem que el temps passi sense presses, deixant gaudir i gaudint.

Flexibilitzem les franges horàries perquè donin cabuda a l’espontaneïtat.

Caminem lents, però segurs, deixem rastre, però no pretenguem que tothom ens segueixi. Amaguem-nos en un cau segur i deixem que descobrir-lo no sigui fàcil. La sorpresa en trobar-lo serà més gratificant. Moguem-nos com els caragols.

Mar Hurtado, mestra de l’Escola El Roure Gros, Santa Eulàlia de Riuprimer.
mhurtad4@xtec.cat
@mhurtad4

 

 

 

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!