Fa un munt d’anys vaig sentir una conversa que em va despertar tanta curiositat que em va obligar a seguir els conversadors dissimuladament fins allà on vaig poder. Ara he provat de posar per escrit allò que les meves orelles van captar i que la memòria va tenir el bon gust de guardar al cove dels records.
Com que no conec els noms de les persones que intercanviaven aquelles paraules, he optat per anomenar-les amb les lletres A, B i C. Deien així:
B: És cert que això d’explicar contes s’assembla molt a un art?
A: I tant que sí, però també és un mèrit.
C: En quin sentit?
A: Doncs que saber transmetre tot allò que viu i s’amaga dins dels contes requereix unes bones dosis de traça i tantes altres de manya.
B: I a on se’n pot trobar d’això?
A: Enlloc i a tot arreu.
C: I que podries ser més explícita?
A: Ho intentaré. Heu sentit mai parlar del 3 per 7?
B: Si no parles més clar…
A: M’explicaré: tres són, al meu parer, els moments àlgids de tota narració. El primer, que anomeno «de mica en pica s’omple la pica». El segon, que comença quan s’està a punt d’entrar «a escena!». El tercer, que és, ni més ni menys, l’hora de la veritat. Voleu que us desglossi els set aspectes que calen per omplir la pica de mica en mica?
C i B: Sí, esclar!
A:
1. Anar a la percaça de contes.
2. Saber reconèixer quan es té un bon conte per explicar.
3. Conèixer-lo a fons, intimar-hi, saber per què ens agrada.
4. Conèixer els mecanismes de l’estil oral.
5. Confiar en el poder de la paraula.
6. Ser conscient del caràcter irrepetible de la narració.
7. Saber aconduir el relat en tot moment.
C: Caram! Et sabria greu si ens aturem a parlar una mica de cadascun d’aquests aspectes?
A: Amb molt de gust! Comencem pel començament:
1. Anar a la percaça de contes
Això demana tenir curiositat, inquietuds literàries, comunicatives, en una paraula, culturals.
C: Ja ho pots ben dir!
A: Em seguiu?
C: Endavant!
A:
2. Saber reconèixer quan es té un bon conte per explicar
B: Perdó per la interrupció, però com ha de ser un bon conte?
A: Un bon conte pot ser de moltes menes i tenir diversos orígens, de collita pròpia o manllevat, real o imaginat, viscut o escoltat, còmic o tràgic. Però el més important és que faci venir ganes d’escoltar-lo o de llegir-lo.
C: Però jo conec (perquè els he llegit o els he escoltat) un munt de contes que mai no podré explicar!
A: I esclar! A mi em passa el mateix! Ells són el nostre aliment, el nostre mannà i, segurament, els que ens permeten de reconèixer allò que ens veiem amb cor d’explicar, que s’adiu a la nostra peculiar manera de ser i pensar. I ara, si em permeteu, aniré pel tercer consell:
3. Conèixer-lo a fons, intimar-hi, saber per què ens agrada
Un cop conegut el relat (sigui quin sigui el canal), fes la prova de reconstruir els fets (per escrit, si vols), ordenar-los mentalment, fer-ne el visionat, com si es tractés d’una pel·lícula; caracteritzant els personatges, fer-los tota mena de preguntes. Un conte és com una partitura i per interpretar-lo cal tenir tècnica i, al mateix temps, tremp artístic. Al narrador li convé conèixer el fons i la forma d’allò que es disposa a explicar, cosa que, al mateix temps, li permetrà descobrir què és allò que fa que un conte, i no un altre, sigui atractiu als seus ulls.
C: Ja ho entenc! Però encara et falta…
A: Sí, el quart punt:
4. Conèixer els mecanismes de l’estil oral
B: Crec que va ser Aristòtil a la seva Poètica, que ja va definir els elements que diferencien la bona de la mala oratòria: vetllar per l’entonació (no caure en la monotonia), vigilar la pronúncia (articular bé els sons, no enfosquir-los), dominar la respiració (dona seguretat a qui escolta i permet a qui l’explica arribar a bon port fins a la darrera paraula, fins al darrer gest, la darrera expressió), estar disposat a comunicar amb qui l’ha d’escoltar, tenir cura del llenguatge (auster, simple, coherent, però capaç d’emocionar). I jo hi afegiria, tenir oberts els cinc sentits, estar oberta a tot el que passa al teu voltant, treballar amb la sensibilitat a flor de pell.
“Un bon conte pot ser de moltes menes
i tenir diversos orígens, de collita
pròpia o manllevat, real o imaginat,
viscut o escoltat, còmic o tràgic.
Però el més important és que faci
venir ganes d’escoltar-lo o de llegir-lo.”
A: Tens raó! Però encara no he acabat:
5. Confiar en el poder de la paraula
La paraula parlada, dita, té un altíssim poder suggestiu i evocador.
B: I tant! Quantes vegades m’he trobat atrapat entre els fils de la teranyina verbal com a oient!
A: El que posa a prova la competència comunicativa del narrador és el fet que hagi estat un bon escoltador, perquè, quan tard o d’hora vulgui posar a prova les seves habilitats comunicatives verbals, provi d’enganxar oients en un teixit semblant al que el va rendir als peus del narrador que el va fer practicar com a oient.
C: O sigui que a sota de cada narrador hi ha d’haver un escoltador.
A: Sí, que hagi tingut accés a bons fòrums orals i també a bones lectures. Continuo:
6. Ser conscient del caràcter irrepetible de la narració
Més enllà de la paraula, l’oralitat implica tot el que en nosaltres es dirigeix a l’altre, ja sigui un gest mut o una mirada. Quan el narrador actualitza vocalment un conte es produeix una combinació de veu, silencis, ritme respiratori, que no es tornarà a repetir mai més de manera idèntica.
“El narrador actua com un catalitzador
en el moment d’explicar el conte.
El seu paper és el del director
d’orquestra, ell tot sol dona ritme
a la narració, n’acoloreix les accions,
situa els escenaris, dona caràcter
als personatges. Una sola paraula seva
pot glorificar o ridiculitzar
qualsevol dels elements del conte.”
7. Saber conduir el relat en tot moment
El narrador actua com un catalitzador en el moment d’explicar el conte. El seu paper és el del director d’orquestra, ell tot sol dona ritme a la narració, n’acoloreix les accions, situa els escenaris, dona caràcter als personatges. Una sola paraula seva pot glorificar o ridiculitzar qualsevol dels elements del conte.
I fins aquí vaig poder escoltar, perquè l’itinerari que seguien els conversadors em duia tan lluny del lloc on jo volia anar que vaig haver de girar cua, malgrat que em sabia molt greu.
Tot i així, estava contenta perquè havia pogut escoltar com podia anar omplint la pica. De mica en mica.
Un cop a casa, vaig regirar la biblioteca amb ganes de trobar d’on havien tret les reflexions aquells tres conversadors. I vaig deduir que podrien haver-se documentat llegint aquests set llibres:
Bibliografia
Aristòtil: Poètica, Barcelona: 62-Alpha, 2012.
Baliani, Marco: Pensieri di un raccontatore di storie, Gènova: Comune, 1991, pàg. 71. Quaderni dell’Animale Parlante, núm. 2.
Benjamin, Walter: «El narrador», Revista de Occidente, núm. 119, 1973, pàg. 301-333.
Calvino, Italo: Sis propostes per al pròxim mil·leni, Barcelona: 62, 2000.
Carrière, Jean-Claude: El círculo de los mentirosos, Barcelona: Lumen, 2000.
Vernant, Jean-Pierre: L’univers, els déus, els homes, «Prefaci», Barcelona: Empúries, 2000.
Zumthor, Paul: Introducción a la poesía oral, Madrid: Taurus, 1991
I si no ho voleu creure aneu-ho a veure, més ben dit, a llegir!
NOTA BENE: El resultat de la batuda a la biblioteca em va deixar força sorpresa: a la llista de personalitats que havien reflexionat sobre aquestes temàtiques no hi vaig saber posar ni una dona! A partir de llavors em vaig prometre a mi mateixa que regiraria cels i terra (escoltant, documentant-me, llegint) fins a trobar les veus femenines que han reflexionat sobre el tema. De segur que n’hi ha. M’ho dec. Us ho dec! Fins aviat
Roser Ros, Presidenta de Tantàgora i de la Fundació Art&Paraula
