«Contribuir al món de la petita infància ens fa créixer com a adults»
Va contribuir a construir una de les primeres escoles bressol de Barcelona i va participar en les lluites perquè es constituís el Patronat de l’Ajuntament de Barcelona, on hi va treballar com a tècnic. Ara, formadora i assessora de mestres d’educació infantil, Rosa Vidiella reflexiona sobre temes concrets, que ajuden a elaborar projectes d’educació infantil. Mai de forma concloent, sempre oberta als nous coneixements científics i a les futures innovacions que aportin les escoles, treballa sobre projectes vius, que es posen a la disposició dels nous mestres i de les famílies.
Montserrat Fabrés, Núria Ferrando i Azucena Linares: Des de quan tens aquesta inquietud
i passió pels infants més petits?
Rosa Vidiella: Penso que la puc situar a partir del meu primer embaràs, que em va fer prendre consciència de la responsabilitat que significava tenir un fill. Aleshores em vaig dedicar a veure què hi havia en aquest món, vaig cercar al meu barri i a la meva ciutat organismes, institucions i serveis d’àmbit públic que existissin per a les criatures petites. I, és clar, això, encara era en ple franquisme, va ser totalment decebedor.
M. F. et al.: Què és el que et va fer entrar al món de les aleshores anomenades guarderies?
R. V.: L’any 1968 en el meu barri es va fer una enquesta per veure la necessitat o no de crear una
guarderia per tenir cura de les criatures de les mares que treballaven fora de casa. A partir d’aquesta enquesta va aparèixer Guinbó (Guarderia Infantil Bordeta), creada per un grup de famílies, amb dues mestres i la resta, que col·laboràvem en la construcció d’aquest projecte desconegut per a tots nosaltres. Aleshores vam anar a buscar altres experiències i vam trobar la Llar d’Infants al barri d’Horta i la Guarderia Pla de Fornells a Nou Barris, totes sorgides de la necessitat dels barris.
Un any després em van suggerir que fes de mestra, cosa que no m’havia plantejat mai a la vida. Ni tenia la formació adequada ni em semblava que pogués desenvolupar una feina així. Vaig decidir acceptar el repte per tres circumstàncies: la primera era que acabava de tenir un bebè al qual volia dedicar hores; la segona era que m’havia de guanyar la vida i no podia estar sense feina i la tercera, la meva consciència sociopolítica de cercar un món millor. Amb el temps vaig anar entenent que fer de mestra no és impartir uns coneixements, sinó que és viure uns valors i crear unes actituds de respecte cap a les criatures i les seves famílies.
Molt aviat l’equip de Guinbó vam ser conscients que necessitàvem més coneixements sobre el desenvolupament de les criatures petites i cercàvem tota mena de formacions i, entre elles, vam assistir a les escoles d’estiu organitzades per l’Escola de Mestres Rosa Sensat.
Una altra cosa que vam fer l’equip va ser viat-jar a França i Itàlia per conèixer com eren les institucions que acollien infants petits en aquests països i vam visitar algunes crèches i asilos nido.
Tot plegat ens va permetre eixamplar el nostre projecte pedagògic i aprofundir la cohesió del nostre equip. Vull destacar que, per sobre de tot, la nostra formació es va anar ampliant a partir de l’observació dels infants i de les reunions i reflexions de l’equip.
M. F. et al.: Quins va ser el teu recorregut i la teva contribució en el món de les escoles bressol?
R. V.: A l’escola d’estiu de Rosa Sensat, vam iniciar un aprenentatge teòric i vam coincidir amb diferents escoles amb les quals ja ens havíem trobat cercant suport econòmic a les diferents delegacions dels ministerios per aconseguir subsistir. Amb elles vam crear la Coordinadora de Guarderies de Barcelona i ens reuníem a les nostres escoles, i també a vegades a l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que ens facilitava un espai.
Vam lluitar fins a aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona fos l’interlocutor i l’encarregat de canalitzar les subvencions de l’Estat espanyol i finalment va acceptar crear el Patronat Municipal de Guarderies Infantils de Barcelona l’any 1976.
Es va fer un concurs per formar l’equip tècnic del Patronat, que sumés tant la visió pedagògica com l’organitzativa. La Coordinadora ens va proposar a la Isabel Ferrer, llicenciada en psicopedagogia, i a mi, com a educadora, i, com a llicenciat, van escollir en Vicenç Arnaiz, un xicot que no coneixíem i que ara és un reconegut psicòleg infantil. Encara s’hi va incorporar una altra psicòloga, l’Empar Escaiola i, uns anys més tard, la Pepa Òdena, també psicòloga i mestra.
M. F. et al.: Què et va portar a fer el canvi d’educadora a tècnica especialitzada en espais
i materials?
R. V.: Ens vam repartir les funcions i a mi, concretament, se’m va assignar el tema dels equipaments i de les noves construccions.
Vaig anar a visitar moltíssimes escoles bressol: les que formaven part del Patronat, la de la Caixa, les de l’Auxilio Social i també algunes de privades. La meva tasca va ser elaborar un document establint els criteris sobre quins espais, quins equipaments i per què. El vaig crear amb les aportacions de les mestres de les escoles bressol de la Coordinadora de Guarderies de Barcelona i de la Coordinadora de Guarderies de Catalunya.
Vaig trobar-me amb moltes contradiccions, ja que el disseny de les escoles no s’ajustava al procés de creixement de les criatures, ni a les necessitats de les mestres ni de la resta del personal, ni de les famílies.
Davant dels arquitectes, em vaig atribuir la representació d’aquests grups de persones i sempre vaig argumentar el perquè dels canvis que intentava introduir des de la mirada dels infants, de la feina de l’equip de l’escola i de l’ús de les famílies.
Uns anys més tard, l’any1994, el Patronat va passar a formar part de l’Institut Municipal d’Escoles Bressol.
M. F. et al.: Quines són les tasques més rellevants que vas dur a terme en l’aspecte dels espais i els equipaments dins del Patronat Municipal de Guarderies de Barcelona?
R. V.: Una d’elles va ser la creació d’un esquema bàsic per als arquitectes perquè fessin el disseny de noves escoles bressol amb ulls d’infant, on es parteix de la criatura que entra per la porta amb la seva família, que primer es troba la plaça o sala d’usos múltiples i després la porta de l’estança, espai on la deixa la seva família fins que es retrobaran per anar a casa.
Vaig participar en projectes d’assessorament a d’altres ajuntaments, molt especialment a l’Ajuntament de Castelldefels, que em va oferir la possibilitat de viatjar a la ciutat vella de l’Havana, amb la qual estaven agermanats i on vam aportar pedagogia.
Una altra feina que vaig fer va ser enriquir i lligar el meu treball sobre els espais i els equipaments dins l’Ajuntament amb entitats externes com ara la Càtedra de Projectes de l’Escola d’Arquitectes. Vaig anar a parlar amb els estudiants sobre la idea d’edifici de l’escola bressol. Fins i tot des del Patronat vàrem crear un premi motivant els estudiants a dissenyar-ne una.
També vaig anar a l’Escola Massana, Centre d’Art i Disseny de Barcelona (Departament de Disseny Industrial) a explicar als estudiants com es movien, jugaven i vivien els infants i, en conseqüència, quines respostes d’equipament mancaven. Van sorgir projectes molt interessants, com l’anomenat mòdul Massana, que encara es fabrica avui i que, fins i tot, empreses que construeixen equipament per a les escoles bressol reprodueixen.
Vaig promoure un seminari amb mestres d’escoles bressol del Patronat i d’altres escoles per cercar nous elements de joc que corresponguessin a les necessitats de descoberta dels infants i alhora que fos possible que els poguessin construir les mateixes mestres i inclús les famílies. D’aquest seminari se’n van derivar aportacions en forma de tallers per a tres edicions d’escoles d’estiu de Rosa Sensat.
També vull destacar la proposta que els vaig fer a dos educadors del Taller Ocupacional Pere Mitjans, en Pepe Trujillo i l’Andrés Álvarez, perquè fabriquessin equipaments infantils.
Seguint el meu projecte de cooperativisme, i amb la idea que sempre tenia que la pedagogia era cosa de tothom, els vaig aconsellar que s’emportessin els joves aprenents a visitar les escoles bressol quan havien d’anar a recollir el material per arreglar. Així podien veure com les criatures petites interaccionaven amb els materials.
Més tard va néixer la Cooperativa Albera, que ha equipat i segueix equipant tantes escoles bressol catalanes. Van afegir-s’hi altres fusters, especialment en Carles Aparicio, que va fer moltes aportacions creatives de disseny, i amb tot l’equip de fusters vam establir unes trobades a l’esmorzar del divendres on vam aprendre conjuntament: jo els passava diapositives de criatures i debatíem sobre el seu joc i alhora vaig aprendre sobre els costos, les formes i els tipus de materials, aspectes d’aquest ofici que desconeixia.
Des de llavors els assessoro i encara conservo un full escrit a màquina on els explicava els criteris essencials i les mides ergonòmiques de l’equipament tant per als infants com per a les mestres.
M. F. et al.: Quins són els teus referents pel que fa a la petita infància?
R. V.: Els meus referents són les criatures i el treball en equip on s’analitza tota la realitat quotidiana i, fins i tot, les dificultats que es presenten en la vida a l’escola. Aquests són realment els més importants i me’n segueixo nodrint.
Pel que fa als meus referents teòrics, tota mena de lectures al voltant del progressisme, de la pedagogia i sobretot de les criatures amb dificultats. Haver llegit sobre infants amb diversitat funcional em permetia apropar-me al coneixement de l’evolució dels bebès i les seves famílies. Entre d’altres, vaig llegir diversos autors que tractaven l’autisme.
Treballant a Guinbó, vaig interessar-me i aprendre sobre el paradigma de l’Escola Nova amb autors com Decroly, Montsessori, Neill… Després vaig fer la formació a l’Escola d’Educadors Especialitzats que em va obrir a coneixements diversos: Fernand Deligny (en l’àmbit sociopolític), Julián de Ajuriaguerra (neuropsiquiatre), entre molts d’altres. També em van servir coneixements adquirits durant la llicenciatura de Pedagogia.
Més endavant vaig conèixer l’experiència de Lóczy o la mirada pikleriana i en vaig fer un stage de formació amb la Pepa Òdena i l’Empar Escayola (tècniques del Patronat) l’any 1988 i, uns anys més tard, també a Lóczy, diferents formacions. Persones referents per a mi són: Emmi Pikler, Judit Falk, Anna Tardos, Mária Szücs, Eszter Mözes i Éva Kálló.
Pel camí també he anat aprenent d’autores i autors com Penny Ritschter –sobre espai i natura–, Francesco Tonucci, Mira Stanback, André Lapierre i Bernard Aucouturier –psicomotricitat–, Elinor Goldschmied, Rebeca i Mauricio Wild, que per a mi aporten molt pel que fa a respectar l’evolució pròpia i el creixement natural de les criatures, no a la imposició de coneixements, Elfriede Hengstenberg a través de la Ute Strub, de la qual fins i tot vaig visitar el seu espai Strandgut a Berlín, i molts d’altres. De cada autor em quedo amb allò que m’arriba més a l’ànima.
M. F. et al.: Com interpretes el fer dels infants des de l’antropologia i l’etologia?
R. V.: Des de la mirada antropològica, és molt enriquidor descobrir moments de les criatures que ens resulten genuïns, que són les respostes que tenen abans de ser «culturitzades», ja que és una forma de fer que no té referents, sobretot els dos primers anys de vida. Aquests infants petits estan a l’inici de mirar el seu adult de referència i intenten reproduir-ne coses. En molts moments no tenen referents de com actuar i és per això que les seves respostes resulten autèntiques, tot i que sovint molts adults les perceben com a estranyes, incomprensibles i, per desconeixement, sovint se’n riuen. Des del meu punt de vista, aquestes respostes requereixen un respecte total perquè són part natural de la seva evolució i del seu procés de comprensió del món. Jo crec que hem de respectar tot allò genuí que fan, ja que ens dona molta informació d’aquestes conductes, segurament ancestrals, que formen part del seu desenvolupament de coneixements. Aquest fer natural de les criatures petites acostuma a mostrar una bellesa extraordinària, en els gestos, els sons i les paraules, i poder-ho viure amb consciència ens pot captivar gratament.
Després, a poc a poc, s’hi afegeixen la cultura, les normes socials i els límits necessaris, que són les eines que els guien per poder viure i créixer socialment. Però primer ens hauríem de basar pràcticament en exclusiva a observar-los i escoltar-los amb naturalitat, amb una presència sana que dona valor a tot allò que fan, diuen i senten.
Des de la mirada etològica, vivim molts exemples de conductes en els infants, primer individualment i més tard grupalment, que podem reconèixer en alguns animals. Tenim la investigació del professor Karl Lorenz sobre la conducta dels ànecs acabats de néixer. Va observar com picaven l’ou, els va veure néixer i cada dia es posava la bata blanca i mirava com anaven creixent. Els ànecs seguien el professor cada vegada que apareixia amb la bata blanca. Això és l’inici del vincle per la presència amable i per la bona atenció a la criança. Fets com aquest ens donen moltes pistes de com hem d’actuar davant les criatures.
El més important és allò que els infants descobreixen per si mateixos segons les seves vivències. En canvi, seguim mantenint aquesta lacra que s’arrossega sobretot a la primera etapa d’educació infantil de fer que els infants aprenguin allò que l’adult creu que han d’aprendre, i a més a més tot el grup d’infants a la vegada. Això fa molt mal, entorpeix el desplegament de les seves capacitats i frena la seva curiositat natural.
M. F. et al.: Pots explicar l’exemple dels bebès que deixen caure els objectes?
R. V.: Els infants no tenen antecedents de com són les coses i, si els permetem desenvolupar la seva capacitat de ser curiosos amb el seu entorn, es converteixen en físics, biòlegs, músics, matemàtics… Totes aquestes vivències constituiran la base per participar activament i autònomament davant la vida, i, a més, seran els fonaments dels futurs coneixements.
Us poso un exemple: quan a un infant li interessa un objecte, el manté a la mà i, quan li deixa d’interessar, obre la mà, el deixa anar i l’objecte cau. Evidentment l’infant no coneix encara les lleis físiques, com ara la força de la gravetat, i el fet que caigui l’objecte no forma part del que ell coneix, no en sap les conseqüències. Sols la repetició d’aquesta acció li donarà la informació.
Davant d’aquest fet els adults solem interpretar que llença l’objecte, cosa que no farà fins al voltant dels dos anys. Llençar és una acció diferent que requereix una voluntat i un impuls. Les intervencions fàcils dels adults són: «no tiris això», «no ho llencis», «no ho aboquis», «recull-ho»… Tot això no té res a veure amb les seves experiències. Llavors les interpretacions, des del meu punt de vista, tergiversen aquest fet natural. És quan els adults comencen unes interpretacions culturals posant-hi noms no sempre adequats a les accions de l’infant i aquest les viu com a negatives i ho integra com que està fent alguna cosa inadequada.
Un altre exemple del fer singular dels infants, a ulls dels adults, el traiem del llibre de Howard Gadner –psicòleg– El mon de Sofia, que explica un exemple en què descriu a la seva neta la situació següent: imagina’t un pare cuinant i la mare i la criatura esperant l’esmorzar a taula. De cop la mare, a la seva cadira, s’eleva per la cuina, com si no hi hagués gravetat. El psicòleg li pregunta a Sofia: «Què creus que dirà el nen quan ho vegi?». Ella respon amb tota naturalitat (el nen diu o pensa, si encara no parla): «La mare s’eleva». «I què creus que dirà el pare quan se n’adoni?» La nena respon: «Li caurà el que tingui a les mans i cridarà perquè no entendrà allò que passa». Això és degut al fet que, en el món dels adults, ho sabem gairebé tot, tant el que passa com les seves conseqüències. En canvi, en el món de les criatures petites, tot és possible.
M. F. et al.: Com creus que aprenen els infants?
R. V.: D’entrada, la seva genuïnitat i el contacte amb la vida i amb l’entorn els donen unes respostes a partir de les quals aniran sumant els propers coneixements. Aquí és quan ho relaciono amb David Bueno i altres científics que avui en dia aporten molts descobriments des de la psicobiologia i la neurociència.
Les criatures van construint el seu saber partint del que elles mateixes experimenten a través del tempteig. Si les deixem fer, van sumant vivències. I això és el motor de la seva vida. Cal que els permetem poder mantenir les seves inquietuds, la seva curiositat i el seu interès innat de descoberta del que els envolta. I, si la presència per part de l’adult és de qualitat, l’infant s’anirà construint a si mateix d’una forma saludable en tots els sentits.
És evident que, perquè això funcioni adequadament, les criatures han d’estar serenes, s’han de sentir estimades, han tenir cobertes les seves necessitats tant físiques com psíquiques i, com més qualitat tingui l’entorn humà que se’ls aporta, com més sans siguin els vincles que estableixen amb els adults, millor triaran, segurament, allò que es fan seu i les respostes que donen. És imprescindible, per tant, que les criatures hagin pogut construir el vincle amorós amb un o uns quants adults i, com més clars i segurs siguin aquests vincles, més oberta estarà la criatura al món que l’envolta.
La forma d’aprendre dels infants petits és a partir del tempteig: provant i repetint. Van tocant, llepant, escoltant, sacsejant… és a dir, utilitzant tots els sentits, per percebre les qualitats de tot allò que tenen a la vora, establint categories i seguint investigant. Les criatures estan molt atentes al que fan els adults propers: perceben sons, balbucejos, entonacions, paraules, gestos, maneres de fer, cosa que veiem evident quan alguns infants ho mostren a través de la imitació i la reproducció d’allò que han copsat.
Més endavant van desenvolupant la seva capacitat de simbolitzar i poden jugar i gaudir reproduint allò que han vist fer als adults amb qui han establert un vincle sa. Per tant, també en aquest cas el paper de l’adult és molt important que sigui elaborat, atractiu a ulls d’un infant, sa, conseqüent, que mostri interès i que segueixi un fil de comprensió per a l’infant. Per exemple, una àvia em va explicar que un dia tenia el pati ple de fulles a terra i va pensar: «Avui no les recullo perquè, com que vindrà la meva neta, es trobarà aquest terra amb les fulles i podrà trepitjar-les, fer soroll, recollir-les, mirar-se-les…, i jo l’acompanyaré en aquesta experiència i finalment, juntes, recollirem les fulles». Aquesta suposició és un projecte lògic de l’adult que s’estima una criatura i espera que passi d’aquesta manera. I resulta que arriba la seva neta de set anys, veu la iaia emocionada mirant les fulles i li diu: «Si tan sols són fulles seques!». Què ha passat aquí? Doncs, des de la primera vegada que aquesta nena, potser abans de caminar, va veure unes fulles, l’adult li ha anat oferint la possibilitat de mirar-les, tocar-les, jugar-hi… Però, segurament per les vivències posteriors, aquesta experiència s’ha convertit en norma del que és interessant i del que no val la pena. Per exemple: «Recollim aquestes fulles perquè això està brut». I aquest és el missatge que ha quedat: aquelles fulles ja no tenen importància. Amb aquest exemple podem veure que, quan les criatures ja parlen, expressen el resultat del seu aprenentatge.
Cada criatura és en el seu camí i aquest camí depèn tant del propi moment evolutiu com dels interessos del joc i de la forma d’elaboració de la realitat que en fa cada infant.
M. F. et al.: Com creus que hauria de ser l’acompanyament de l’adult?
R. V.: Considero que totes les criatures, des del naixement, perceben els adults de dues maneres: els que els semblen fiables i els no fiables. Aniran construint aquesta confiança o desconfiança a partir de les percepcions que rebin dels adults. I això ho veiem molt quan són al voltant de l’any de vida, que els infants ja miren els adults d’una manera diferent, esperant que aquell adult proper doni una resposta que reafirmi o no les experiències prèvies. Aquest és el moment en què, si no hi ha prou amor per part de l’adult, comprensió, empatia, capacitat d’espera…, s’eixampla la desconfiança o, dit d’una altra manera, es construeix la confiança amb feblesa de forma discontínua.
Aquests adults amb els quals l’infant crea el vincle cal que siguin capaços de «veure» les criatures tal com són i tal com es van construint. Que siguin capaços d’escoltar-les, de tocar-les adequadament, de posar paraules i també de respectar silencis, de construir un acompanyament no invasiu que realment sigui bo per a la criatura. Que l’adult no posi per sobre de tot el propi desig de culturitzar l’infant i de convertir-lo inconscientment en la seva joguina. Si porta pressa per dir-li com són les coses, que s’equivoca, que això no és així, que ha d’aprendre això o això altre, si porta pressa per donar forma a tot allò que copsa la criatura, jo penso que no és un acompanyament adequat.
Per a un acompanyament de qualitat és vital una presència sincera i conscient per part de l’adult. El primer que ofereix aquesta presència a la criatura és seguretat i confiança pel fet de sentir-se reconeguda, per ajudar-la a construir-se, a fer créixer la seva autoestima, enforteix la seva identitat…, tot plegat li permet jugar lliurement i concentrar-se en allò que fa.
Aquesta presència de qualitat, l’infant la interioritza i això li permet no haver d’estar preocupat per on és aquest adult, per si el veu o no el veu, per si la cara que fa li mostra interès o no pel que està fent o per si les respostes que li dona li quadren amb allò que està sentint o està veient. Per això la presència que els adults ofereixen perquè es creï un vincle sa amb l’infant ha de ser molt curosa i elaborada. L’adult ha de saber molt bé què està fent i ha de fer un treball d’introspecció per saber què sent i què vol respondre i, d’altra banda, ha de tenir una gran capacitat d’observar les criatures i no córrer amb les interpretacions fàcils i els prejudicis basats en el fer dels adults i no dels infants. L’adult ha de poder entrar més en el món de les criatures i no quedar-se en la seva visió tradicional de com és un infant. Sols l’afinada observació del fer dels infants i la posterior reflexió amb l’equip de mestres ens poden anar portant pel bon camí d’una presència elaborada i compartida.
Els adults hem d’aprofundir cada vegada més. És un ofici que no s’acaba mai perquè cada criatura ens aporta noves coses que ens fan rumiar i, per tant, hem de ser capaces de revisar el coneixement que en tenim i les respostes que els donem. D’aquí la importància de tenir cura dels entorns que els proposem perquè puguin desenvolupar la seva curiositat i les seves capacitats.
Tot això és el que l’infant té dret a rebre de l’adult.
El gran hàndicap per als mestres és l’excessiu nombre d’infants a cada grup, que no permet la presència acurada que pretenem.
M. F. et al.: Per què has dedicat gran part
de la teva vida professional a pensar i repensar els entorns?
R. V.: És un fet circumstancial. Al començar a treballar al Patronat, es van repartir les responsabilitats entre els tècnics que en formàvem part. A mi em va correspondre el tema dels edificis en construcció, futurs projectes i també els equipaments. Tenia l’experiència d’haver participat en la creació de l’escola bressol Guinbó i d’haver-hi fet de mestra, però a més em vaig dedicar a visitar moltes escoles bressol. Això em va donar informació de tot allò interessant per als infants, per a les mestres i per a les famílies, i també sobre tot el que calia transformar.
Vaig tenir la possibilitat d’afegir-me als arquitectes, enginyers i tècnics del departament de construccions escolars de l’Ajuntament de Barcelona, que eren els que dissenyaven els nous projectes i també els que portaven la conservació dels edificis. I, cada vegada que es rebia la sol·licitud d’una escola que tenia una avaria o algun desperfecte, els acompanyava per ser present a l’hora de buscar respostes adequades, que no fossin solament refer el desperfecte, sinó que permetessin una millora en la reparació. A més, aquest fet em permetia compartir amb l’equip de l’escola les dificultats, els avantatges, els inconvenients…, i també establir criteris ergonòmics, de qualitat, d’estètica…Arran d’aquestes experiències vaig organitzar diversos seminaris amb l’Escola d’Arquitectes, amb l’Escola Massana, amb un grup de mestres de diferents indrets, i també tallers de construcció d’equipaments a l’Escola de Mestres Rosa Sensat, conjuntament amb la Cooperativa Albera.
El meu punt de partida és la convicció que l’infant lliure, que se sent segur per la presència de qualitat de la seva mestra, juga incansablement i juga amb tot allò que l’envolta.
Només podem crear i valorar un entorn si som capaços de posar-nos a la pell dels infants: observar què miren, què toquen, com es mouen en el seu entorn, com desenvolupen la seva curiositat, tan potent, com gaudeixen de tot el que els envolta, com s’admiren de tot allò no previst per ells i també com construeixen les relacions socials amb els altres infants a partir de compartir l’entorn. Els entorns són els llibres dels infants petits.
El fet de poder anar a observar va ser una gran descoberta per a mi, em va aportar un gran desig, una necessitat i un interès per seguir observant les criatures, les respostes dels mestres i la creació dels entorns.
Tot i haver observat una gran quantitat d’infants, encara avui, quan em sento capaç de posar-me en la seva pell, en les seves mirades i gestos, em reafirmo que són coneixements en evolució i em qüestiono si en sabem prou. Tots aquests coneixements encara avui em generen nous interrogants i la cerca de noves respostes. És apassionant, ho era abans i ho segueix sent ara, i m’agradaria molt compartir aquest món de la petita infància i que fos una pedagogia en evolució i no uns coneixements estàtics que podrien portar al mecanicisme.Contribuir al món de la petita infància ens fa créixer com a adults.
Considero que tant els coneixements que s’imparteixen a les universitats o als mòduls o graus professionals, com en els programes d’estaments públics creadors dels espais d’acollida per a la petita infància, haurien d’aprofundir en totes les possibilitats de transformació del que ofereixen, per apropar-nos cada vegada més a tot allò que mereixen els infants i que, de fet, són els seus drets humans.
Núria Ferrando Arrufat, fisioterapeuta pediàtrica
psicomotricista i assessora d’equips de les llars d’infants
Azucena Linares Gómez, mestra,
pedagoga i gestora d’escoles bressol
Montserrat Fabrés Valls, mestra, formadora
i assessora d’equips d’escola bressol
