L’estremiment replicat en el plor. Desconsolat? La Coral sap que no, que té tota la capacitat i serenor per acompanyar-lo ajustant idòniament la seva mirada, el seu gest i el seu silenci, el ritual que l’Ayam necessita per retrobar-se. Soc un privilegiat per percebre la seva dansa a una musicalitat que els adults pràcticament hem perdut la capacitat d’escoltar.
Aquestes mans, aquestes mirades, aquest caminar perfectament compassat que la fa arribar fins al joc, el que tot ho cura, ho construeix i ho torna a redefinir. Sentits que s’activen i no formen part del grup dels cinc, que permeten ajustar el cos, el to i els ritmes amb una idoneïtat aparentment simple però pròpia de la complexitat del millor acompanyament emocional.
La Coral era la seva parella de ball. Ell desitjava el que necessitava i ho va tenir. Casualitat? Res de tan complex i alhora tan harmoniós és fruit de l’atzar. Ella, immediata a acollir el trencament del seu teixit emocional, traçant una costura amb puntades que no cusen, sinó que regeneren, que atorguen més fortalesa i seguretat a qualsevol infant que les rebi.
El transcórrer del seu camí des del plor els dirigeix a jugar en la intimitat i la complicitat de saber que s’hi juguen alguna cosa important. Que no es tracta només de construir el que és visible, sinó de tornar a rearmar alguna cosa que per un moment ha estat malmesa. Caure i aixecar-se. Tirar i construir, ara, amb més estabilitat. Jugar és molt seriós, i concebre com a adults la transcendència de les relacions en l’halo d’allò lúdic ens compromet a preservar aquests espais virtuals de la voràgine en què la infància es troba immersa.
Les mans, la mirada i la boca, que insinua indicis de plaer i benestar per tornar a ser qui eren i poder posar un punt i seguit a l’aventura de la vida, segellant el relat de l’estremiment i la seva reparació amb una mirada que, des de la distància, només busca reafirmar mútuament que són allà, que allà es retrobaran si es tornen a necessitar.
Només caldrà escoltar una ànima que demana ajuda per tornar a ser qui tu eres. Sobre unes relacions humanes que suporten el cor de qui l’ofereix generosament per ser sostingut. Des de la porta s’acomiaden sense parlar, amb calma. Amb la mà de l’Ayman acaronant-se l’orella per ajudar l’oïda a acollir tot aquell missatge com si fossin belles melodies. Potser ho han sigut. Només ells ho saben.
Sergio Díez Pérez, mestre d’educació infantil
del ceip Dobra de Viérnoles, Cantàbria.
