Set afirmacions sobre la infància

Herdis Toft, professora associada del Departament d’Estudis de la Cultura, Universitat del Sud de Dinamarca.
herdistoft@sdu.dk

L’objectiu d’escriure aquestes afirmacions és desafiar la ideologia neoliberal cada cop més dominant amb una perspectiva sobre la infància econòmica i basada en objectius, com un període per a una educació efectiva basada en sistemes de control instrumental.

Presentem a continuació set afirmacions sobre la infància europea:

  1. La infància és la caputxa d’un infant construït.[1]
  2. L’adultesa és la caputxa d’un operador de grua.
  3. Cada infant s’ha de mirar en tres dimensions.
  4. Els infants construeixen les seves pròpies capacitats culturals.
  5. Les creacions culturals són alhora per a, amb, sobre i pels infants.
  6. La terra del joc és la terra de la democràcia directa.
  7. Els infants tenen el dret de crear espais de joc.

[1]Nota de la traductora: L’autor juga en el títol i en tot l’articleamb el terme “child-hood”, en un joc creat a partir del terme childhood, que significa “infància”, i el mateix terme dividit en child, que significa “infant” i hood, que significa “caputxa”.

La ideologia neoliberal no promou en absolut la democràcia, sinó que promou l’increment de la desigualtat. No accepta la demanda de llibertat, igualtat i fraternitat dels infants. Només els que fan diners hi tenen dret. Pensem que hi ha una alternativa democràtica al neoliberalisme. I pensem que la millor manera d’estudiar aquesta alternativa és estudiant la democràcia directa que practiquen els infants en el joc.

 

La infància és la caputxa d’un infant construït

La infància s’ha d’entendre com un concepte cultural. La infància no és un fenomen, és un estat mental. De fet, el mateix val per al concepte de cultura. La infància i la cultura de la infància o cultura dels infants són construccions de la nostra ment, abstraccions, però alhora construïdes històricament. Funcionen com caputxes que posem al cap del infants reals. Ho fem amb el mateix objectiu que el narrador que posa una caputxa al cap d’una nena i l’anomena Caputxeta Vermella o al cap d’un jove i l’anomena Robin Hood. El narrador “encaputxa” els personatges per donar-los un perfil diferent dels personatges d’altres contes, llegendes o mites. Sabem que aquests personatges no existeixen, sabem que les seves caputxes són fictícies, però tot i així reacciones a les seves aventures com si fossin persones reals. També sabem que l’infant real no té una infància, sinó una vida d’infant pròpia i única, tant si la caputxa li encaixa o no. Això no obstant, s’utilitza aquest concepte amb objectius pedagògics, polítics, psicològics i culturals com si un concepte fos idèntic a un fenomen. La infància és la caputxa d’un infant construït.

 

L’adultesa és la caputxa d’un operador de grua

En danès, la paraula per dir infant és barn, que prové de baere, carregar o elevar. La infància s’entén com un període de la vida en què t’han de parir, carregar, alçar, criar. Per tant, sovint l’adultesa s’entén com un període de la vida en què et poses la caputxa d’un operador de grua per tal d’alçar o criar l’infant per tal que es pugui desenvolupar per esdevenir un ésser humà complet. L’operador de grua, és a dir, una mare, un pare o un mestre, és responsable del resultat, i ha d’operar de manera que no deixi caure l’infant sinó que l’elevi. La societat t’oferirà un curs sobre com ser capaç i curós de la manera adequada. Aquesta visió es basa en el pensament pedagògic i psicològic clàssic. Sovint xoca amb la visió nòrdica d’un infant competent que no necessita caputxa perquè és capaç de formar-se sol, alçar-se o arrossegar-se pel cabell i d’assumir la responsabilitat de la seva vida i del seu aprenentatge vital. Així, la infància no “existeix” ni a escala Europea, ni nacional ni local/concreta. Amb tot, el concepte té una gran influència en la nostra comprensió de la quotidianitat dels infants reals i en les reflexions que en fem. Per tant, cal definir els principals elements del concepte d’infància i reflexionar sobre com el concepte pot tenir impacte en els resultats d’informes i estudis i en la política i la pràctica d’un pedagog. Per clarificar-ho, podem parlar d’infàncies per tal de fer palès que ens referim a diferents conceptes culturals.

 

Cada infant ha de ser vist en tres dimensions

Hi ha tres dimensions relacionades amb els diferents conceptes culturals de l’infant que són ser, esdevenir i pertànyer. Els termes designen (a) la perspectiva del mateix infant sobre el seu ser present i la seva vida aquí i ara, (b) la perspectiva pedagògica i social de l’infant que esdevindrà un adult, un ciutadà, una persona educada, i finalment (c) les relacions amb altres persones en el temps i l’espai, les diferents relacions de grup a què pertany l’infant.

És gairebé impossible centrar-se alhora en les tres dimensions. La gent sempre observa i interpreta una història sobre un infant concret en una situació concreta de manera diferent, depenent d’en quina de les tres dimensions prefereixin centrar-se en cada moment. Sovint les entremesclen o les barregem i pensem que no té importància. Però sí que la té. Si els polítics i les institucions socials, que són responsables de la cura i l’escolarització, se centren només en la manera com els pedagogs i els mestres, com a operadors de grua, poden criar l’infant perquè esdevingui un bon adult i un bon ciutadà, ignoren els desitjos i les necessitats propis de l’infant per a una bona vida aquí i ara. Creen una escola i un currículum, un pla d’acció que no deixa a l’infant temps per al joc ni per a les relacions voluntàries de grup. La ideologia neoliberal que domina les estratègies polítiques i econòmiques d’Europa actualment afirma que perquè l’infant reïxi a convertir-se un bon ciutadà no se li ha de donar temps ni espai per al joc lliure. Això vol dir que el joc –que ser un infant que juga i pertànyer a un grup d’infants que juguen– no es valora per les seves bones qualitats democràtiques i estètiques. Al contrari, el neoliberalisme considera que el joc té un efecte advers en el PIB, el producte interior brut, llevat que s’utilitzin algunes de les seves característiques com a elements de motivació en un programa educatiu, amb l’objectiu de dirigir l’infant en una direcció concreta.

 

Els infants construeixen les seves pròpies capacitats culturals

En una visió democràtica es valora la cultura de joc dels infants perquè nodreix els quatre tipus de capacitat cultural que calen per desenvolupar-se, siguis un infant, un adult o una persona gran per tal de poder repetir i renovar els processos culturals:

Durant els processos culturals, sovint hem de resoldre els desequilibris que sorgeixen entre aquestes capacitats, i la millor manera de fer-ho és el joc. En el joc els infants tenen cultura, per exemple, un àlbum il·lustrat que els agrada; són en la cultura, per exemple, compartint el sofà amb altres infants a l’escola; coneixen la cultura, per exemple, com passar les pàgines d’un llibre il·lustrat i com llegir-ne les il·lustracions, i per últim, però no menys important, aprenen a fer cultura, per exemple, creant un llibre il·lustrat ells mateixos, explicant una història, interpretant el paper del personatge del llibre, etc. Practiquen, comuniquen i propaguen el patrimoni cultural que se’ls presenta a través d’il·lustracions, cançons, ritmes i rimes, i històries com els contes de fades, els mites i les llegendes. En fan les seves pròpies versions i improvisacions, de vegades fan bromes, parodien, i de vegades el seu mateix joc és grotesc. Són difusors de la cultura tant com els adults. Si els infants reïxen a desenvolupar aquestes capacitats culturals, pensem que els centres infantils han hagut d’estimular-los en la vida quotidiana perquè juguin amb moltes caputxes diferents, per experimentar com dur i com utilitzar aquestes caputxes, i com fer-se una caputxa pròpia en interacció amb els altres. Per això, ser part de la cultura del joc ens ajuda a actuar com conciutadans en una democràcia.

 

Les creacions culturals són alhora per a,
amb, sobre i pels infants

Els adults creen exemples estètics de la cultura per als infants a través de mitjans com la narració d’històries, els llibres il·lustrats, el cinema (animat), la música, les arts, les apps, els jocs d’ordinador, la televisió i les joguines. Ho poden fer amb la intenció d’oferir art als infants, d’ajudar-los a educar-se, o per guanyar diners venent-los productes i mercaderies. Els mestres poden presentar aquests productes als infants amb la intenció de comunicar-los els continguts o les formes, per divertir-los, per inspirar-los, o per ensenyar-los alguna cosa, assumint que responen tant a les necessitats dels infants com a les demandes socials. Una altra forma de pràctica és quan els adults fan alguna cosa juntament amb els infants, per exemple, emprenent un projecte de fer una pel·lícula, utilitzant l’Ipad com a mitjà o jugant a un joc de cançons o jugant a futbol ajustant les normes als jugadors reals.

La majoria de vegades, són persones adultes –pedagogs, mestres, investigadors, polítics, pares i mares, i periodistes– les qui participen en la creació de metatextos sobre infants i infàncies, per exemple, aquest article, un debat televisiu, un currículum, una revista per a pares o una publicació per a psicòlegs. Hi trobareu descripcions sobre com comprendre, educar, compensar, medicar, elaborar, negociar i il·lustrar qüestions relatives a la infància, al desenvolupament dels infants i altres temes d’interès públic. Davant d’aquestes tres maneres de crear cultura, l’últim requadre està reservat a la cultura creada pels infants, el que es coneix també com a cultura del joc. Aquí hi trobarem infants que s’organitzen, estructuren, estableixen normes, comuniquen, negocien, expliquen, reflexionen i actuen mitjançant formes d’expressió estètica. S’eduquen en el joc i a través del joc, es fan competents participant en el joc, i actuen de diferents maneres units per la possibilitat de crear un mon d’exploració curiosa: Què és això? Com funciona? Un món d’imaginació plena de possibilitats: Què passaria si diguéssim que…? Un món de planificació i implementació: Com podem fer…? I també un món de reflexió i avaluació: Què ha fallat quan…? Com ho podem millorar la propera vegada que juguem?

 

La terra del joc és la terra de la democràcia directa

Desitgem que els nostres infants creixin en una democràcia. Desitgem que es comportin democràticament, desitgem que tinguin una educació democràtica. Sens dubte calen ciutadans europeus de totes les edats disposats a lluitar per la democràcia. I en general entenem la democràcia com a democràcia representativa, una forma de govern institucionalitzada, basada en uns funcionaris electes que representen i alhora dirigeixen “el poble”. La democràcia directa, per contra, és una forma d’autonomia o autogestió sense una tutela institucionalitzada o d’organització vertical. La democràcia directa té lloc en el joc. Un jugador mai no està representat per altres. Un jugador només es representa ell mateix, i és el seu propi tutor. El concepte de joc lliure és un concepte de pràctica democràtica. Els infants participen en el joc fent realitat els drets democràtics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat dels infants. La terra del joc és la terra de la democràcia i segueix el codi de la igualtat tal com explica el filòsof francès Jacques Rancière: “El qui governa ha de ser també el qui es deixa governar”. Durant el joc els jugadors estan en un estat mental on regnen la potencialitat, la possibilitat i l’oportunitat. Són capaços d’atribuir signes arbitraris a qualsevol aspecte estèticament significatiu. Quan la situació s’emmarca com a “joc”, gairebé qualsevol cosa funciona, però encara més, només en la mesura en què els jugadors participants estiguin d’acord. Mentre així sigui, els jugadors poden moure’s entre actuar com a seguidors d’una tradició basada en unes normes i ritualitzada o com a promotors d’una avantguarda ingovernable i gairebé revolucionària. El joc és un camp d’entrenament temporal per al desenvolupament de diferents formes de pràctica democràtica. Poden participar-hi els adults? Si, però no en el paper de tutors, mestres o pares. Han de participar en el paper d’un jugador que és tan acceptat en la terra del joc com tots els altres jugadors. La cultura del joc dels infants és una cultura d’aprenentatge participatiu basat en la coconstrucció, la voluntarietat i la negociació. El concepte de joc és un concepte oposat al marc pedagògic i institucionalitzat tradicional de l’educació dels infants per la democràcia. Sota aquesta perspectiva, el joc es un contrajoc. En el marc del joc, els infants es donen els uns als altres l’oportunitat de dissenyar, enviar i rebre les seves pròpies expressions estètiques. Actuen com els seus propis operadors de grua. Amb un saber fer i una destresa propis, utilitzant les seves capacitats culturalses porten ells mateixos amb la grua a un nivell més profund del joc.


Els infants tenen el dret de crear espais de joc

Les vides quotidianes dels infants europeus estan cada vegada més definides per les institucions socials previstes per a la seva cura i escolarització. En conseqüència, el joc lliure rarament està exempt de la supervisió i la intervenció adulta. A més, les zones de joc interiors i exteriors de què disposen els infants estan dissenyades per professionals i arranjades funcionalment per adults que s’ocuparan també d’establir-ne les normes d’ús. I potser és així amb raó perquè consideren que són responsables de protegir els infants de riscos i perills. Però prioritzar la demanda d’entorns funcionals i lliures de riscos pot donar lloc a una quotidianitat no democràtica per als infants. Els infants necessiten mestres que els permetin i els donin suport quan desitgen canviar d’un espai funcional o un pati a un espaide joc. El disseny i l’ús dels espais de joc els pertanyen. Els espais de joc no són estàtics, sinó temporals i dinàmics, perquè els creen els mateixos participants per a un cert joc. Sovint poden semblar caòtics, desendreçats, sorollosos i no funcionals per a algú extern, perquè tenen un sentit al·legòric, per exemple, quan un infant renilla i corre amb un cotxet de nina imaginant que el cotxet és un cavall que fuig mentre un altre infant utilitza tot el que pot bellugar i totes les joguines que té a mà per construir un obstacle per al cavall. Com més la societat institucionalitza les vides dels infants, més necessiten els infants construir i controlar els seus propis espais de joc dins les institucions. Vist des del punt de vista dels infants, les institucions destinades a la cura i l’escolarització són llocs on han d’anar necessàriament si volen jugar físicament amb altres infants. Segons la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides, tenen el dret de jugar. L’article 31 assenyala el dret dels infants a jugar. L’article 28 assenyala el drets dels infants a l’educació. Quan unes activitats tan dispars com el joc, la cura i l’educació s’han d’emmarcar sota el mateix títol o en el mateix discurs, les tres dimensions de l’infant, és a dir, el ser, l’esdevenir i el pertànyer, s’han d’equilibrar i respectar.

Els infants necessiten una cambra pròpia amb una vista pròpia, igual que els adults.

 [1]Nota de la traductora: L’autor juga en el títol i en tot l’articleamb el terme “child-hood”, en un joc creat a partir del terme childhood, que significa “infància”, i el mateix terme dividit en child, que significa “infant” i hood, que significa “caputxa”.

Herdis Toft, professora associada del Departament d’Estudis de la Cultura, Universitat del Sud de Dinamarca.
herdistoft@sdu.dk

 

 

 

 

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!