Han fet història. El pedagog Joan Triadú

Festegem el centenari del poeta, escriptor, crític literari de referència, activista social i cívic, però, per sobre de tot, mestre i professor compromès amb la defensa de la llibertat i la dignitat de la persona i de la llengua i la cultura catalanes.

Text de Josep González-Agàpito
Catedràtic d’Història de l’Educació
de la Universitat de Barcelona

Triadú es va enamorar de la tasca de ser mestre quan era un adolescent i va ser enviat, en plena Guerra Civil, a una escola a Granollers. El 1938 va escriure al seu diari: «Quan soc a l’escola treballant, a dins de classe, soc feliç. Sembla que una professió així ha d’omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar», ja que fer de mestre és engrescar a aprendre i donar vida al grup i a cadascun dels infants. «Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants».

Aquell jove mestre, malgrat els anys de plom que va encetar el feixisme, va decidir dedicar-se a lluitar per preservar la identitat personal i col·lectiva dels catalans. Aquesta empresa la va vehicular en dos fronts. El primer era salvar la llengua i la cultura catalanes del «genocidi cultural» desplegat pels franquistes. Va instar a continuar l’obra de redreçament, d’exigència i de qualitat dels noucentistes. En aquesta línia, com a docent i com a crític, va fer percebre la nostra literatura com una manifestació rellevant de la cultura literària europea. Com ell deia, si la seva professió era l’ensenyament, la seva afició i dedicació era la literatura. El segon front el va desplegar a través de l’educació. Durant el franquisme, la renovació pedagògica i la continuïtat de l’aprenentatge del català es van haver de refugiar en la iniciativa privada.

Acció pedagògica
El 1961 Triadú va impulsar l’ensenyament del català, exclòs de la vida pública i l’escola a través d’una constel·lació d’entitats locals. Va presidir la Junta Assessora per als Estudis de Català, des d’on es garantien la qualitat i la formació del professorat. El CIC, la breu Escola de Mestres (1962-1964) o l’Escola Thau (1963) són altres mostres de la seva acció pedagògica. També va fundar la Societat Catalana de Pedagogia. Veia en l’escola i l’educació un lloc on la societat catalana podia desenvolupar tota la seva capacitat de reacció, primerament per combatre la dictadura i després per fonamentar la democràcia en ciutadans actius, solidaris i amb criteri.

Per a Joan Triadú cultura i pedagogia estan intensament relacionades a la manera dels vasos comunicants. La seva era, doncs, una pedagogia culturalista que aspirava a dotar els nois i noies de tot el saber i la cultura que els mestres han fets seus. A través de la cultura es crea un diàleg amb el món, es poleix la persona que som i obtenim elements crítics per salvar prejudicis i emancipar-nos. Per tant, ser mestre és, també, tenir set d’aprendre, de saber. «Res no dona més confiança als alumnes d’avui que veure que també aprèn el mestre que l’ensenya a aprendre». De ben jove, a l’Intitut Escola Ausiàs Marc i de la mà del seu condeixeble i sempre més amic Jaume Bayó, havia descobert el profund sentit humanístic, social i d’equitat que té el veritable cristianisme, sobre el qual plantejà una pedagogia rescatadora de la persona que ja és a dins de cadascun de nosaltres. L’escola «ha de servir perquè de l’infant i de l’adolescent sorgeixi l’home nou i desplaci l’home vell que tots portem pel camí». Enfront dels totalitarismes, d’esquerra o de dreta, defensà servar la consciència crítica de l’educand com a llavor i garantia per esdevenir una persona lliure i un ciutadà crític i compromès amb la societat.

El model d’escola catalana
Després d’un període d’activa i bona col·laboració amb Òmnium Cultural, Joan Triadú mantingué importants diferències amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat pel model d’escola. Triadú es va oposar vivament al plantejament bilingüístic de l’escola que va impulsar l’entitat d’ençà de la Llei d’educació del 1970 per acollir l’alumnat fill dels immigrants vinguts de contrades castellanoparlants. L’objectiu era fer competent en ambdues llengües l’alumnat al final de l’escolaritat obligatòria. En aquest context, Joan Triadú va defensar que l’escola catalana només havia de fer-se en català, com passaria en un país normal. Aquest posicionament apareixia com una opció radical en aquell context social. El temps va acabar fent veure que, a més de ser didàcticament complicat, el camí bilingüista portava al fet que no tots els alumnes castellanoparlants eren competents en les dues llengües.

Per a Triadú, que Catalunya disposés d’un sistema educatiu propi era una qüestió d’interès nacional.

Anys després, la segona Restauració borbònica va portar, no sense problemes, la democràcia a l’Estat espanyol. Va sorgir una anomenada guerra escolar sobre el model d’escola que s’havia de dissenyar. Enfront dels que defensaven la prevalença o l’exclusivitat de l’escola pública, Triadú sostenia que, per garantir la llibertat d’ensenyament i el dret dels pares a decidir el caire i l’orientació ideològica que han de rebre els fills, el sistema escolar ha de tenir pluralitat d’escoles. Per defensar aquests principis va esdevenir un dels fundadors, l’any 1975, del Consell Català d’Ensenyament, que es va dissoldre en esdevenir Jordi Pujol el primer president de la restaurada Generalitat.

Però, per a Joan Triadú, uns dels problemes estructurals més greus del país era la manca de visió d’estat pel que fa a l’educació. Això ja havia passat el 1932 i es repetia amb l’Estatut del 1979 i l’actual. Per a Triadú que Catalunya disposés d’un sistema educatiu propi era una qüestió d’interès nacional, ja que, seguint Durkheim, veia que en un poble com el nostre, històricament format per onades d’immigració, l’educació formal assegura la transmissió cultural com a element d’unió, identitat i cohesió social, atès que la cultura i l’escola no formen part de la societat, sinó que són la mateixa societat.

Per a Triadú l’escola i l’educació havien de contribuir al fet que la societat catalana desenvolupés tota la seva capacitat de reacció. És a dir, fer una escola alliberadora com a fórmula segura de transformar la societat, de fer veritable política fent pedagogia.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!