Columna. La formació docent a secundària, una assignatura pendent

En la transformació inajornable de l’educació, la formació permanent del professorat té un paper determinant encara que no únic. La secundària, però, no es transformarà només amb la capacitació major del professorat, sinó amb tot un conjunt de canvis que inclou: modificar les condicions de treball dels docents, posar l’organització del centre al servei de l’aprenentatge, augmentar la qualitat dels equipaments i, sobretot, atorgar una capacitat real d’autonomia als projectes educatius de centre dotant-los de més recursos humans i econòmics. Tanmateix, tot i que no és suficient, també és necessari renovar el perfil professional dels docents de secundària.

La formació prèvia del professorat. La veritable formació inicial del professorat de secundària dura vint anys: els de l’escolaritat obligatòria, el batxillerat i la universitat. Quan el professorat de secundària cursa el màster de capacitació docent, ja té absolutament après en què consisteix la cultura escolar i quins són els seus valors, els patrons d’excel·lència o fracàs, i els rols de la institució, del docent i dels alumnes. Explícita o implícita, la cultura escolar està poderosament arrelada al propi itinerari formatiu segons un model vinculat indefectiblement al passat i no al futur. El màster és una eina insuficient per modelar un nou perfil professional per dues raons: el seu plantejament compartimentat i la gran dificultat de transformar uns valors i creences molt arrelats.

La formació inicial. La segona oportunitat de millorar les competències professionals docents la trobem en els primers anys d’exercici de la professió i, per això, el Departament d’Educació ha planificat el desplegament d’un programa d’inducció docent basat en la residència inicial en centres formadors. La proposta està basada en mentors docents sèniors, en plantilla al centre i alliberats a mitja jornada. S’acompanyaria d’un pla d’estudis amb seminaris, experiències pràctiques, reflexió, espais de codocència i feedback constant. Ara bé, tot i que el plantejament està avalat per polítiques europees, té fortes limitacions de base. La primera limitació de la inducció docent tal com es planteja és l’orientació disciplinar, de tal manera que la inducció es fa en un entorn d’assignatura i departament didàctic, no des d’una aproximació competencial i globalitzada centrada en situacions d’aprenentatge com proclamen els nous currículums. I la segona, més estructural, és que els centres designats com a formadors, seleccionats per les seves bones pràctiques i la seva capacitat formadora, no compten amb una organització, un propòsit i unes pràctiques diferents dels de qualsevol altre centre de secundària. Amb els mateixos recursos, organització i marc normatiu… és difícil garantir uns centres qualitativament més avançats que puguin encarnar una nova cultura escolar a la secundària. La inducció en un “bon institut” no és suficient, cal la inducció en un centre amb “el nou model” d’educació secundària que volem promoure. Vi nou, en odres vells.

L’autoformació, una estratègia provisional. Així, doncs, per millorar la formació del professorat ens cal proposar des dels centres una racionalitat crítica amb aquests plantejaments. En primer lloc, sol·licitant que la formació permanent formi part de les nostres responsabilitats ordinàries al centre, amb càrrega lectiva i pressupost assignat. I, en segon lloc, gestionant el “mentrestant” d’una forma proactiva en benefici de la nostra formació i del nostre alumnat. A l’espera d’una millora substancial de la formació inicial i permanent, molts docents hem optat per una estratègia d’autoformació professional. L’escenari principal d’aquest aprenentatge autodirigit no és la formació reglada, sinó la inserció en xarxes de capital professional, l’aprenentatge entre iguals i l’accés a informació pedagògica de qualitat. Aquesta autoformació té algunes característiques que voldria compartir.
la formació docent i el treball professional van junts. No hi ha un moment per treballar i un altre per aprendre. Aprenem treballant i treballem aprenent: aquest és el model eficaç de formació en entorns professionals complexos, flexibles i en canvi constant. Els cursos d’estiu o les jornades de formació obren portes i finestres, és a dir, informen, però ens formen poc. Treballar i aprendre alhora requereix cert estrès i incertesa constant. Equivocar-se, replantejar, millorar i seguir aprenent sense penalitzar els errors. És així com s’aprèn, també en la formació docent autodirigida.

La formació docent és un procés constant. Aprendre és un procés continu, permanent i constant, no un esdeveniment concret. I un procés integrat en els entorns i activitats del treball professional del centre educatiu. Em refereixo a breus situacions d’aprenentatge que adquireixen sentit en un flux d’aprenentatge continu. Normalment en petits períodes o unitats de formació, que es fragmenten cada cop més, però que són constants.

La formació docent ve determinada per les necessitats del context. Aprenem el que necessitem. Aprendre sempre és contextual, el que és rellevant ve determinat per l’exercici professional en situacions específiques. Ara m’aniria bé saber sobre això, conèixer millor això altre, saber fer allò, així que aprenem quan volem o tenim la necessitat de fer-ho. Això és limitant, per descomptat, perquè podem oblidar la reflexió pedagògica, el fons d’armari de la qualitat docent, que també és una necessitat. Els aprenentatges profunds o reflexius sorgeixen d’una necessitat: comprendre, reorientar-se, repensar les coses, avaluar, crear.

 

La formació docent té un fort component social i situat. Els millors aliats de la nostra formació són les persones amb qui treballem cada dia. Bàsicament, els nostres col·legues o equips docents. En un claustre, “els formadors” són els docents amb què compartim minuts, espais, reunions, dinar. Un conjunt de persones d’un equip docent poden ser una rica comunitat de pràctica.

La formació docent necessita conceptes i idees complexos. Reflexionar sobre l’experiència pròpia i d’altres és imprescindible. Compartir allò que es fa permet aflorar els sabers implícits. Però no n’hi ha prou. Formar-se requereix també eines intel·lectuals i conceptes per interpretar la realitat i comprendre-la. La formació seriosa necessita fonaments teòrics seriosos. Ara com ara, això s’aprèn llegint llibres. No concebo una persona ben formada que no sigui una persona molt lectora. Jo, almenys, no n’he conegut mai cap.

Mantenir viva la formació permanent. No sé quin model de formació permanent és el millor, però, mentre arriba, convido a mantenir viva la formació permanent a base del capital professional que cultivem. El model de formació inicial i permanent hauria de ser coherent amb allò que sabem sobre l’aprenentatge i amb l’experiència que tenim com a docents. Aquest hauria de ser el punt de partida per a noves iniciatives de formació inicial i permanent del professorat que són responsabilitat última del Departament d’Educació, més enllà del voluntarisme del professorat.

Boris Mir Professor d’Educació Secundària
il·lustració de Pep Boatella

 

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Preparació nivell C2 de català per a docents!
Total d'hores amb reconeixement: 60 hores (30h sincròniques i 30h asincròniques) | Calendari: Gener - Abril | "Els 60 primers matriculats tindran garantit el dret a examinar-se aquest curs 22-23"
Tota la informació!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Preparació nivell C2 de català per a docents!

Total d'hores amb reconeixement: 60 hores (30h sincròniques i 30h asincròniques) | Calendari: Gener - Abril | "Els 60 primers matriculats tindran garantit el dret a examinar-se aquest curs 22-23"
Tota la informació!