No ho sents?
El haiku, per la seva brevetat i per l’austeritat formal i la simplicitat compositiva que el caracteritzen, podria ser, per a alumnes ben jovenets (a partir de 9-10 anys), una bona porta d’entrada a la lectura i l’escriptura poètiques.
Vet aquí un haiku (traduït del japonès):
Calma. Se sent
un ocell que trepitja
les fulles mortes.
El haiku és un poema brevíssim, que consta només de tres versos de 5-7-5 síl·labes (4-6-4 si comptem fins a l’última síl·laba tònica de cada vers).
Calma. Se sent
un ocell que trepitja
les fulles mortes.
Si escrivim tres versos de 5-7-5 síl·labes, ja haurem fet un haiku? No. El haiku no és un simple motlle estròfic. L’esperit del haiku és molt més important que la seva forma externa.
En l’exemple que he posat s’hi veuen alguns dels trets fonamentals del gènere: detallisme (el silenci permet sentir el sorollet que fa un ocell que camina sobre les fulles mortes del jardí), estacionalitat (és un haiku de tardor: «fulles mortes» fa de mot d’estació, kigo), fugacitat o instantaneïtat (la percepció auditiva té lloc en una fracció de segon), afinada sensibilitat davant la natura i, finalment, una triple absència: de mots abstractes («calma», aquí, té un valor sensorial), de subjectivitat (no hi ha «jo») i de figures retòriques (no hi ha llenguatge figurat: ni metàfores ni comparacions).
Reprodueixo tot seguit alguns altres haikus traduïts del japonès:
El meu gatet
reté un instant la fulla
que voleiava.
(Issa, haiku de tardor)
Quina frescor!
Se’n va de la campana
la campanada. Ç
(Buson, haiku d’estiu)
D’una granota
que salta al vell estany,
el so de l’aigua.
(Basho, haiku de primavera)
Totes les coses
que recullo es belluguen:
marea baixa.
(Shiyo-ni, haiku d’estiu)
Blanques camèlies
que cauen: l’únic so
d’aquesta nit de lluna.
(Ranko, haiku de primavera. El tercer vers té set síl·labes: el traductor no l’ha pogut reduir més).
Un dels factors que pot facilitar l’aproximació dels lectors més joves al haiku és, com he escrit més amunt, la seva simplicitat retòrica. No cal interpretar cap jeroglífic verbal. El haiku no és per comprendre, sinó per sentir i compartir. Els millors són aquells que es poden percebre amb una intensitat gairebé sensorial, i que transmeten la percepció vívida de l’instant, la revelació a través d’un detall minúscul i fugaç.
El gran haijin (poeta de haikus) Basho en va fer aquesta definició: «El haikai és, simplement, allò que passa en aquest moment, davant l’ull.» Res més. Així, el haiku tindria més punts en comú amb la fotografia que amb altres gèneres poètics. El poeta de haikus, com un fotògraf, intenta capturar un instant. No podem demanar a un alumne de Primària que compongui un sonet de perfectes versos decasíl·labs, però tothom, i un nen encara més, pot escriure un simple haiku, igual que pot disparar una càmera. Després, hi haurà fotos que ens agradaran, i d’altres que no tant. Això ja són figues d’un altre paner.
Aquest haiku parla de la lluna de tardor. Un nen petit
l’admira i la voldria agafar: plora perquè no l’hi donen.
名月を取ってくれると泣く子かな. Recordem que
cal llegir de dreta a esquerra i de dalt a baix.
Un altre factor que cal tenir present en l’explicació del haiku és que no es tracta d’una poesia per llegir en veu alta, per la seva extrema brevetat, sinó que demana ser mirada en silenci. Té una dimensió visual molt més intensa que la poesia normal. Hi contribueix decisivament, al seu país d’origen, la cal·ligrafia: un haiku escrit a mà en japonès és, també, un poema visual. Aquest és un aspecte, naturalment, que es perd en la traducció.
L’autor del haiku que hem citat més amunt (el dels passos de l’ocell al jardí) és Kawabata Ryushi (1885-1966). Com Yosa Buson i molts altres haijin, Ryushi fou també un apreciat pintor.
Per reforçar l’aspecte visual del haiku, sovint els seus autors (com ara Ryushi) els acompanyen de dibuixos a la tinta, en blanc, gris i negre. Aquest tipus d’art s’anomena sumi-e, que significa «quadre a la tinta». També podem agafar un sumi-e, encara que no sigui de l’autor, i col·locar-lo al costat del haiku.
Molts sumi-e són senzills com els haikus. Si us engresqueu a proposar a un grup d’alumnes el conreu experimental del haiku, hauríeu de mostrar-los també exemples de sumi-e (en trobareu molts a través de Google) per tal que dibuixessin també, al mateix full, acompanyant el text, la versió pictòrica dels seus versos, amb tinta negra o amb les pintures negres i grises que ells utilitzin normalment. Haiku i dibuix (o collage, o foto) combinen molt bé.
Per exemple, aquest sumi-e de bambús:
Bambús. Sumi-e.
Podria acompanyar perfectament el següent haiku d’hivern de Basho:
El vent del nord
s’amaga entre els bambús
i s’asserena.
Un bon haiku té, de vegades, el poder d’asserenar-nos, com els bambús, que poden amansir el vent més furiós.
Escriure un haiku
Com que el haiku xoca frontalment amb la idea que tenim en la nostra tradició de la poesia com a mitjà d’expressió de sentiments, hauríem d’insistir en els ingredients essencials. Vet aquí la recepta:
1. Manca de mots abstractes. Res de fer servir les paraules més habituals que ens venen al cap (o al cor) quan se’ns diu d’escriure un poema: «tristesa», «alegria», «enyorança», «amor», «pena», «solitud»… Només podem emprar elements que es puguin veure, escoltar, tocar, tastar, flairar. Deixarem de banda els sentiments explícits i no ens mourem d’un pla estrictament sensorial.
2. Com hem dit abans, cal renunciar al llenguatge figurat. El haiku no vol ornamentacions, ens demana un exercici de despullament retòric integral.
3. En tindrem prou amb una sensació? No. En necessitem dues, que poden pertànyer a dos camps sensorials diferents. Ho hem vist en els haikus que hem posat d’exemple: silenci i passos d’ocell, la frescor i la campanada, la granota que es capbussa a l’estany i el so de l’aigua que produeix, la remor del vent entre els bambús, les camèlies que cauen sota la lluna… El haiku sorgeix de la fusió d’aquests dos elements: és l’espurna que salta quan freguem dues sensacions. (D’aquí podríem passar a un altre aspecte més complex: l’estret lligam del haiku amb el budisme, especialment el budisme zen, la seva condició de poesia gairebé religiosa, o fins i tot mística, d’un misticisme que es projecta cap a la natura, de la il·luminació fugaç que ens fa prendre consciència de la unitat amb tot el que ens envolta: torneu a llegir el haiku de la granota, ben conegut de tots els japonesos. Però, com que aquesta línia ens portaria molt lluny, val més deixar-ho aquí. Tranquil·les: no cal que els alumnes de Primària abracin el budisme abans d’escriure un haiku.)
4. El haiku no és poesia lírica. El poeta no parla d’ell mateix, dels seus sentiments, del seu món interior. Només s’acara al món amb els cinc sentits ben desperts. Que sigui una poesia de sensacions no significa que no sigui una poesia profunda. Recordem la famosa frase de Paul Valéry: «La pell és més profunda que l’ànima.» És una poesia, doncs, profundament epidèrmica.
5. Fixem-nos en els detalls, per petits que siguin, i intentem descriure’ls d’una forma ben senzilla i pura: una papallona que vola, un núvol, una fulla que cau, la mirada d’un gos, la lluna sobre l’aigua, un cargol que deixa un rastre lluent a la paret, l’olor de la menta…
6. Captació fotogràfica de l’instant. El haiku és la poesia de la fugacitat: no podem descriure res que transcorri en més d’un segon. Capturem l’instant. Pot ser un joc divertit.
Un haiku de tardor?
O de primavera, o d’hivern, o d’estiu. Tant se val. Si ens proposem, però, escriure’n un de tardor, podríem seguir el procés següent:
1. Recollir vocabulari estacional. Començar fent entre tots una llista de paraules tardorenques: fulles mortes, bolets, castanyes torrades, pluja, vent fred, tardes curtes, lluna plena (els japonesos diuen que la lluna més maca és la de tardor, quan l’aire és més nítid i les nits més llargues), insectes que moren, roba d’abric… I moltes més que sortirien.
2. Recollir sensacions. Tacte (fredor, escalfor), gust (menjars del temps, sopa calenta), oïda (sons: cant d’un ocell, tret d’un caçador, xiulets del vent), vista (paisatge més net, carrers molls…), olfacte (fum, castanyes calentes…).
3. Fusió: combinar dues sensacions, trobar les paraules adients i ajustar-les a la forma mètrica de 5-7-5.
4. Fer un dibuix per acompanyar el text.
Més exemples
A més de traduir alguns haikus japonesos, l’any 1996 vaig publicar un llibre que es titula La llum dins l’aigua, que en contenia alguns d’escrits per mi. Us en reprodueixo algun, a tall d’exemple.
Ruixat d’estiu.
La menta li diu gràcies
amb el perfum.
Picasso i Miró deien que per pintar calia recuperar la mirada del nen o nena que vam ser. Per escriure un haiku, també, cosa que el fa més fàcil encara per a un alumne de Primària.
Salta una carpa,
i el cercle de la lluna
tremola a l’aigua.
Els dos elements que combino són la lluna plena reflectida a l’aigua i el so, el clapoteig del peix que salta. Soc de Banyoles, i aquest és un haiku lacustre. La gràcia dels haikus és que ens parlen de la interconnexió entre totes les coses, la lluna, la carpa i l’aigua: tot és u, com escrivia J. V. Foix.
Tota la tarda,
el cel, sobre l’estany,
s’emprova núvols.
Aquest haiku de núvols presumits trenca una de les normes bàsiques: no transcorre en un segon. Llàstima.
Fins a la platja
ve la lluna, a cavall
de les onades.
Des de Sant Martí d’Empúries.
Llaurant el camp,
el tractor desenterra
la llum d’octubre.
Els camps acabats de llaurar resplendeixen d’una manera especial, a la tardor.
Buidat de tot,
el vell cargol de mar
s’omple de veus.
Com una curculla, només ressonem quan ens hem buidat de tot.
L’aigua s’endú Ç
riu avall el vermell
de les roselles.
Haiku de maig: l’aigua es torna vermella amb el reflex dels gallgallarets que floreixen a la seva vora.
La marinada
surt de la pollancreda
blanca de pol·len.
Primavera. El vent es fica entre els pollancs, i en surt ben blanc. Si algú és al·lèrgic al pol·len potser no apreciarà aquest haiku.
Un raig de sol
s’aixopluga al meu porxo.
Xàfec de maig.
Sobre el santcrist
del nínxol, s’assolella
la sargantana.
La vida i la mort. L’instant i l’eternitat –com la granota i el vell estany.
Per saber-ne més
ABRAMS, Sam. Llum a les golfes (Antologia del haiku modern i contemporani català). Barcelona: Viena, 2018.
SANTAEULÀLIA, Josep N. La llum dins l’aigua. Barcelona: Columna, 1996.
SANTAEULÀLIA, Josep N. Marea baixa. Haikus de primavera i d’estiu. Barcelona: La Magrana, 1997.
Josep N. SANTAEULÀLIA
Escriptor
