El Tema General de l’Escola d’Estiu d’enguany porta un títol prou suggeridor perquè les mestres d’educació infantil ens hi puguem sentir representades: «Política i escola per estar dempeus».
Posar-se dempeus és una conseqüència directa d’haver caigut i, per tant, de la necessitat de tornar-se a aixecar, de tornar a començar. I res més lluny de la realitat, les i els mestres estem acostumats a aquesta actitud resilient uns dies i supervivent d’altres. Amb tot, en sabem prou d’aixecar-nos. Malgrat tot. Malgrat tothom. I sí, també malgrat aquestes polítiques educatives, econòmiques i socials a les quals esperem que també els remogui aquest títol.
Cada notícia que arriba de l’àmbit educatiu ens col·loca en el desencís i en la frustració, i, de tot plegat, en resulta un món docent sobrecarregat i cansat, però, sovint, també enfadat. I aquí sí, volem posar-nos dempeus, no perquè hàgim caigut, sinó perquè s’escolti la nostra veu, la nostra experiència i el nostre sentir, i que sigui una escolta real, una escolta que tingui conseqüències reals, no tan sols copets de consol a l’esquena i més i més promeses que mai no arriben a cap port.
Com a professionals, sabem també que mantenir-se dempeus demana equilibri, i sabem sobradament que sovint –massa sovint– l’equilibri ha d’aprendre a conviure amb el desequilibri. Ressituar, recol·locar, revisar, redefinir… Molts re- que van íntimament lligats a la formació.
Precisament perquè entenem el context de l’escola d’estiu com un veritable lloc de trobada on tots els re- hi tenen cabuda, des de la revista Infància ens sumem al compromís d’entendre l’educació com a política que va més enllà de l’ensenyament, però necessitem més que mai que les lleis siguin revisades… Si no, el castell s’esfondra i no queda ningú dempeus.
