Són accions. Són gestos. Són paraules. Són detalls. Però són importants. I sempre ho haurien de ser. Però alguns estan tan arrelats en un fer sovint sistemàtic que ni tan sols ens parem a pensar en el que hi ha al darrere.
Així detalla Christine Schuhl les violències subtils durant l’estona dels àpats:
• Obligar l’infant a menjar, a tastar.
• Suprimir les postres si l’infant no s’acaba el que té al plat.
• Fer-li xantatge.
• Parlar amb la companya mentre es dona el menjar a l’infant.
• Posar-lo al llit si no vol menjar.
• Posar el tovalló o el pitet sota del plat de l’infant perquè no es pugui moure.
• Deixar el nen en roba interior per menjar.
• Impedir que l’infant dormi perquè és l’hora de dinar.
• No deixar que el nen mengi sol perquè s’embrutarà.
• Criticar el menjar davant de l’infant i obligar-lo a acabar-se’l.
• Barrejar tots els aliments al plat.
• Rentar la cara de l’infant amb una manyopla d’aigua freda, sense avisar-lo, per darrere.
• Rascar sistemàticament la boca de l’infant amb la cullereta.
Anomenar-ho violències fa mal. Segurament perquè ens interpel·la i ens fa mirar endins. Són petites maneres d’actuar que s’endinsen en la pell de l’infant, que el travessen i deixen una veritable emprem-ta per a tota la vida.
Compartir un àpat hauria de ser, per a qualsevol persona, un moment de gaudi i de retrobada en què, més enllà d’alimentar-se, entren en joc habilitats socials i un desplegament d’emocions positives que fan d’aquest moment una estona de plaer.
• Seure còmodament en una cadira.
• Una taula neta i ben parada.
• Una amanida compartida al centre de la taula.
• Poder mirar als ulls de qui tens al davant.
• Tenir un tovalló per a quan et sents brut.
• Tenir beguda a l’abast quan tens set.
• Poder gaudir sucant pa en aquella salsa.
• Assaborir aquelles postres que tant de gust ens venen.
• No haver de menjar amb pressa ni pressió.
Quan arribem a les escoles, aquest moment corre el risc de diluir-se o fins i tot d’esfumar-se per convertir-se en una estona d’imposicions en què l’objectiu és només un: acabar-s’ho tot. Amb presses. Maleït rellotge.
L’estona de dinar necessita un espai i un temps dissenyat i planificat a consciència per donar, per una banda, resposta a les necessitats i els interessos dels infants i, per l’altra, un veritable moment educatiu, una situació d’aprenentatge en un marc de retrobada, de socialització i de temps compartit al voltant d’una taula.
Què cal dissenyar, doncs?
Comencem per parlar de les nostres prioritats, de com organitzem el temps i quin valor donem a cadascun dels moments del nostre quotidià. Sovint podem concloure que més que d’un problema de temps, es tracta d’un problema d’organització i d’entendre que, en una vida quotidiana equilibrada, no hi cap tot.
Parlar-ne en equip permet posar damunt de la taula un conjunt d’aspectes organitzatius rellevants a tenir presents:
• Com organitzem l’espai i el temps per garantir un moment de qualitat?
• Quina tipologia de mobiliari i estris preparem?
• Com s’estructura el grup d’infants i quant de temps dediquem a cada acció?
• Quin és el meu paper quan acompanyo l’infant a menjar?
• Quines paraules i quins gestos defineixen el moment?
Mecanitzar repetitivament tot allò que cal fer amb l’objectiu «d’omplir panxes» provoca un allunyament dels infants i comporta el risc de no tenir en compte les seves –tan sovint subtils– demandes.
On som durant les estones dels àpats? On és el nostre pensament? És allà mateix o ja estem anticipant que haurem de rentar mans i després anar a dormir, amb tot el tràfec que tot plegat suposa? Quan el nostre cap és lluny, les nostres mans i els nostres ulls perden la seva màgia.
No hauríem de permetre que ni aquest ni cap altre moment quotidià caigui en perversions ni incoherències. Hem passat d’aquell infant passiu que esperava dalt la trona amb la boca ben oberta una cullerada, a taules plenes d’infants menjant amb les mans mentre els adults parlem d’autonomia, quan, en realitat, és supervivència.
No es tracta de donar-li tot el menjar ni tampoc de deixar que s’ho mengi tot ell sol. No es tracta que triï si vol o no vol dinar o si vol repetir un munt de vegades. No es tracta d’un moment a la carta ni tampoc d’una imposició. No es tracta d’oblidar que un àpat és un ritual que va acompanyat d’unes normes de convivència. Parlar d’autonomia al voltant de la taula va molt més enllà de deixar fer.
La veritable autonomia ha de néixer de l’infant, del seu moment evolutiu, però també de la seva voluntat. L’autonomia real es troba en l’equilibri, en la dansa entre la persona adulta i l’infant en què la cullera, el plat i el menjar es converteixen en una música agradable. Sense soroll. Sense presses, sense pressions i sense prejudicis.
Lidia Ferrer i Eva Sargatal,
mestres d’educació infantil
Bibliografia
Schuhl, Christine: Violències subtils, Barcelona: A. M. Rosa Sensat, 2022. Col·lecció Temes d’Infància, núm. 78.
