Vet aquí que una vegada… vaig descobrir que els núvols es bellugaven.
Sí, sí! És cert per molt que sembli impossible.
El que passa és que són molt pocs els que han tingut el plaer de veure-ho i poder-ne gaudir.
Només cal aturar-se. Aturar-se!! Quina paraula tan complexa!
Com a mestres, ara en tenim l’oportunitat. L’Escola d’Estiu n’és el marc idoni.
Primer de tot, perquè podrem escoltar persones que en saben més que nosaltres a cada curs on ens hàgim apuntat. Alhora, però, és el moment per poder escoltar l’altre, per compartir, per deixar-se anar i parlar de tots els neguits interns que com a mestres sovint no sabem on treure.
El dia a dia ens explota a les escoles. Tots sabem que falten espais de diàleg i de debat. Però, per fi, arriba l’Escola d’Estiu.
Aquí podrem fer-la petar, a vegades sense gaires objectius concrets, sense gaires pautes ni premisses, xerrar del món de l’educació pel fet de xerrar-ne.
Xerrar per escoltar l’altre, sabent que tots tenim molt a dir i a compartir.
El temps és or i, malgrat la redundància, l’hem de concebre així. Un temps per mirar-nos als ulls i prendre consciència que allò que compartim és important i ens ajudarà a avançar. L’educació és molt viva i tothom pot tenir les seves raons; és de savis escoltar els arguments i llavors aturar-se de nou.
Si ens aturem podrem gaudir veient el cel i notarem una sensació potser mai viscuda. Podrem llegir, escoltar música, avorrir-nos, notar allò que duem dins i no percebem durant el curs.
I si podem veure els núvols bellugar-se segur que serem una mica més feliços per aquest temps perdut i podrem gaudir de cada tempesta que s’apropi…
