Les mesures impulsades pel govern del país i de l’Estat han provocat aquestes setmanes el naixement de sentiments contrastats de ràbia i desencís en els mestres i professors.
En primer lloc, la reacció de ràbia fa néixer un sentiment de protesta lògica, legítima, justificada per defensar les condicions que ara tenim i que amb aquestes retallades se’ns volen presentar com a condicions de privilegi. Aquesta actitud de protesta és tan previsible com justificada. Qui, si no nosaltres, pot alertar de la transcendència que l’aplicació d’aquestes mesures poden provocar?
D’altra banda, hi ha un sentiment de desencís que ens ha arribat aquests dies, fins i tot de manera explícita. Hem rebut missatges de companyes, d’equips, que es confessen “esgotats” i sense il·lusió. Aquest sentiment ens inquieta, i molt. Aquesta és segurament la conseqüència més tràgica del moment que vivim, perquè un mestre sense il·lusió no pot encomanar a cap infant el plaer d’aprendre. Per això nosaltres demanem a tots els mestres i a tots els equips de les escoles del nostre país que ara, més que mai, ens mantinguem ferms, per no perdre una de les poques coses que ningú ens ha de poder retallar: la satisfacció de la feina ben feta.
Ara, més que mai, hem d’estar compromesos en la defensa de la qualitat de l’escola que volem. Els nostres infants i joves no es mereixen que ens rendim i només conservarem la il•lusió si ens mantenim junts i cohesionats, als nostres equips, a les escoles d’estiu, a l’entorn de les diferents associacions de mestres. Ara, més que mai, et necessitem i ens necessitem.
