Conversa amb Marta Esmarats: "Les arts escèniques haurien de formar part clara i definida del currículum, dins de l'educació formal"

Actriu, creadora escènica, titellaire, narradora oral i docent, fa més de vint anys que explora les possibilitats del teatre com a eina artística i educativa. És fundadora de Cacauet Teatre, una companyia amb una llarga trajectòria que ha estrenat dotze espectacles i ha superat el miler de representacions arreu de Catalunya i de l'Estat. El 2024 va rebre el Premi Drac d'Or al millor espectacle infantil de la Fira de Titelles de Lleida per El conillet que volia pa de pessic. Cacauet teatre ha treballat amb programes com Barcelona Districte Cultural i Autors a les Aules, mantenint ben viu el seu compromís amb la creació i l'educació.
Llicenciada en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre i diplomada en Magisteri per la Universitat de Vic, ha combinat sempre els escenaris amb la docència. Des de fa catorze anys fins a l’actualitat és professora associada a la Facultat d'Educació de la UVic en joc dramàtic i expressió i també ha impartit formació en escoles, universitats i entitats. La seva manera d'entendre el teatre integra la veu, el cos, els titelles, els objectes i la música en directe.
A més de la seva activitat escènica, des de fa dues dècades recorre biblioteques i escoles explicant contes, posa veu a projectes culturals i col·labora amb iniciatives artístiques com Llauuna i la Fundació Miquel Martí i Pol.

Marta, com descriuries el paper del teatre actualment en l’educació? 
Veig que pot ser una eina molt potent dins de l'àmbit educatiu. Permet aprendre moltes habilitats i ofereix molts recursos, tant com a eina en si mateixa com a suport per als mestres. Pot contribuir al desenvolupament de moltes competències que avui són molt necessàries a l'escola.
El teatre et dona presència i un aprenentatge vivencial, basat en l'experiència. També et retorna al cos: treballes des de la corporalitat perquè tu mateix ets l'eina amb què expresses i comuniques. L'eina de treball no és un llibre ni un element extern, sinó la pròpia persona.
Si l'educació vol tenir en compte la globalitat de la persona, el teatre hi encaixa perfectament perquè integra les dimensions de cap, cor i cos de la persona. Té una dimensió socioemocional, artística i sociocultural.
Per això considero que el teatre seria una eina meravellosa dins l'educació. Tot i formar part del currículum i de competències que es poden treballar, encara és una presència molt difusa. Això continuarà sent així mentre no hi hagi una formació específica per al professorat, equivalent a la que existeix en didàctica de les matemàtiques o de la llengua.
Fins que els professionals de l'educació no coneguin aquesta àrea i no s'hi alfabetitzin, no la podran defensar ni valorar. Si no ho coneixes, no ho pots valorar. Acaba quedant reservat a persones molt motivades o que han tingut l'oportunitat de rebre una educació artística, quan l'art hauria de ser una necessitat bàsica perquè incideix en la salut, en la manera d'aprendre i en la manera de viure en societat.
Cal un canvi de paradigma, i la primera pedra és la formació dels mestres perquè coneguin i valorin totes les possibilitats del joc dramàtic. I que les arts escèniques formin part clara i definida del currículum, dins de l’educació formal.

Què et va portar a especialitzar-te en l’aplicació dels recursos teatrals com a eina pedagògica?
La meva feina principal és ser actriu. Tinc una companyia de teatre pensada per a tots els públics, inclosa la infància. Em defineixo com a actriu perquè la meva formació i el meu bagatge venen d'aquí.
Mentre estudiava vaig descobrir el món del teatre visual, que incorpora objectes, titelles, escenografia i altres llenguatges escènics. Això em va portar al teatre per a tots els públics, especialment per a infants petits.
Paral·lelament vaig començar a fer classes de teatre. Quan era adolescent, el teatre va ser un espai on podia socialitzar, expressar-me i desenvolupar habilitats socials. Vaig pensar que també podia oferir aquesta experiència a altres persones.
Va ser aleshores quan vaig descobrir que ser actriu no és el mateix que ser docent. La professió de mestre requereix unes habilitats específiques que un actor no té necessàriament. D'aquí neix el meu interès per la pedagogia teatral.
Com més estructurada i reconeguda sigui aquesta formació, més es podrà desenvolupar. Si el joc dramàtic fos una part consolidada de la formació dels futurs mestres i una realitat present a les escoles, també seria percebut d'una manera molt diferent.

Com es poden integrar els recursos teatrals en el dia a dia de l’aula més enllà de les representacions o activitats puntuals?
Sovint s'entén el teatre com una eina utilitària per preparar un espectacle, una festa de Nadal o una representació de Sant Jordi. Aquesta és una visió molt limitada.
Cal distingir entre el teatre com a recurs educatiu i el teatre orientat a una representació final. Diversos referents de la pedagogia teatral, com Tomás Motos o Xesca Vela, expliquen molt bé la diferència entre el joc dramàtic i el teatre. En el teatre a l’educació, l'important és el procés, el desenvolupament d'habilitats i l'experimentació. En canvi, en el teatre professional o amateur, l'objectiu és el muntatge final.

Quins beneficis aporta el teatre, tant des del punt de vista acadèmic com emocional i social, en el desenvolupament dels infants?
A l'escola, el teatre hauria de servir perquè els infants desenvolupin habilitats socials, autoconeixement, expressió oral, comunicació i competència sociocultural. És una eina que contribueix al desenvolupament integral de la persona.

Per què creus, doncs, que aquesta metodologia encara no és més present a les aules?
Més que parlar d'una metodologia concreta, m'agrada parlar d'una manera d'entendre el teatre.
Em refereixo al fet que es pot fer teatre d'una manera autoritària, que talli la creativitat dels infants, o es pot treballar des de la cooperació i el respecte pel procés. Això depèn de la metodologia i de la manera d’entendre l’educació, l’escola, els valors democràtics del docent, no de l’àrea de coneixement.
Els dos grans motius pels quals encara no és prou present són la manca de formació i el fet que no forma part de l'estructura de l'educació formal amb el mateix pes que altres àrees.
No existeix l'especialista en joc dramàtic com existeix el de música o educació física. Si una escola no treballa mai el joc dramàtic, no passa res. Aquesta absència fa que moltes persones continuïn considerant les arts com un luxe o una activitat secundària, quan en realitat, fent joc dramàtic també s'aprèn llengua, comunicació i convivència.
Hem fragmentat l'educació en assignatures molt separades, però el teatre treballa des de la vida mateixa i des de la persona.

Actualment, estàs impartint la formació Imaginació, creativitat i expressió a l’aula. Recursos teatrals per a mestres a la 61a Escola d'Estiu. Què t'està aportant aquesta experiència?
M'està fent molta il·lusió perquè habitualment no treballo en aquest format intensiu amb mestres i educadors amb una llarga trajectòria en contacte amb canalla de diferents edats. 
Em trobo amb professionals que tenen moltes ganes d'obtenir recursos per aplicar-los a l'aula. Han descobert que aquestes eines funcionen i ara es fan preguntes sobre com explicar millor una història, captar l'atenció dels infants o comunicar-se amb més expressivitat.
És una font d'exploració enorme que es pot aplicar a qualsevol àrea. De fet, tinc la sensació que jo aprenc molt d’elles i espero que a elles també els inspiri i motivi amb el que els estic oferint.