De conflictes, compromís i diàlegs… per la millora de l’educació de tots els infants

Vivim moments intensos en què el col·lectiu docent de Catalunya ha sigut capaç de mostrar una gran capacitat de mobilització fent ús d’un dret fonamental i constitucional de tot ciutadà, el dret a la vaga, tal com també està passant al País Valencià, Madrid i Aragó. Unes mobilitzacions que han esdevingut alguna cosa més que la reivindicació d’unes millores professionals, superant la categoria de “drets laborals”. 
No podem obviar la satisfacció de veure com gairebé 40.000 professionals de l’educació han volgut fer sentir la seva veu. Una participació i compromís que probablement ha superat totes les expectatives, i que ha mostrat un rebuig majoritari sobre el preacord entre govern i sindicats. S’ha evidenciat l’existència d’un malestar i desacord profund que va molt més enllà de les millores salarials i laborals puntuals, o de les mínimes condicions necessàries per portar a terme la tasca docent. S’ha mostrat amb veu alta i clara el compromís dels docents, amb la millora del conjunt del sistema educatiu.
Vivim una gran oportunitat per iniciar un procés de construcció d’horitzons compartits entre tota la comunitat educativa. Treballar conjuntament per l’educació que volem, creant un full de ruta compartit. Des de fa anys les polítiques educatives i les normatives que les despleguen canvien de direcció amb massa rapidesa, sovint amb un desconeixement profund per part dels docents dels significats que en sustenten cada una. Lleis d’educació que es queden en discursos plens d’intencions, però que no s’acaben de desplegar. Qualsevol acte educatiu porta implícit una part d’incertesa, però no podem viure en aquesta situació d’una forma permanent, sense sentir que estem alineats amb tots els agents socials i educatius que tenen responsabilitats en l’educació dels infants.
Si volem superar la fractura que s’ha escenificat aquests últims temps, per poder teixir complicitats, caldrà evitar la polarització que des de ja fa massa està impregnant la nostra societat i els discursos educatius. Hem de ser capaços de buscar allò que pot unir els blocs sindicals i administració per centrar tots els esforços en el bé comú del sistema educatiu, de l’educació i de cada un dels infants. I això implica superar els interessos de cada un dels sindicats, anant més enllà de la representativitat d’un col·lectiu determinat, tenint en compte que els avenços que es puguin produir s’han de donar de forma sistèmica i amb implicacions i millores per a totes les etapes educatives. No es pot reclamar la millora d’una part del sistema educatiu, oblidant-se d’altres parts del mateix sistema, com són el 0-3 o el personal PAE, així com tampoc es pot deslligar la millora de l’educació de la millora de les condicions de vida de la societat. Alhora també implica que el col·lectiu polític del país tingui la voluntat de treballar conjuntament amb altres agents sindicals, socials i educatius, amb un compromís real i efectiu, situant l’emergència educativa com a prioritat amb una mirada no només de present immediat, ni d’un període de quatre anys, sinó de futur, del futur de l’educació de cada un dels infants i joves. Es tracta de signar un pacte de país que blindi les decisions preses davant de qualsevol canvi de govern, evitant que l'educació sigui utilitzada per motius partidistes o capgirada segons els interessos electorals del moment.
Aquest plantejament aborda l’escola inclusiva, l’atenció a la singularitat de l’alumnat, la democratització dels centres i l’actualització d’un sistema educatiu desfasat respecte a una realitat complexa i canviant. Més enllà de dades quantitatives, cal una reflexió profunda i col·lectiva. Tanmateix, desplegar aquests reptes és tan crucial com reivindicar-los, i la viabilitat d'aquest pla requereix que es garanteixin els espais i els temps de coordinació necessaris. 
Des de l'Associació de Mestres Rosa Sensat pensem que cal impulsar acords basats en un model pedagògic de present i sobretot de futur. No es pot articular la solució a aquesta situació d’emergència sistèmica de l’educació del país de forma parcial i aïllada. Així doncs, les taules de negociació no s’haurien de limitar a acords sectorials a curt termini, sinó que s’haurien d'emmarcar en una visió d’educació a llarg termini, apostant per obrir i mantenir un diàleg social com una eina de transformació prioritària. Mantenim la ferma convicció que només mitjançant un diàleg horitzontal, honest i constructiu es podrà restablir la confiança i dignificar l'educació a totes les etapes educatives.
Ja som molts i tenim la força de qui diu, amb convicció, que no estem disposats a sostenir el que ja no funciona. Ara bé, cal que precisem els discursos i evitem contradiccions en els nostres missatges. Deixem les diferències per debatre-les en un marc pedagògic, on el punt central sigui la defensa d'una infància i d’una adolescència que corre el risc de quedar desplaçada del centre de la nostra revolta.