La 61a Escola d'Estiu de Rosa Sensat arrenca a la CIBA amb una reflexió sobre educació, llibertat i autoritat

Fotos: Júlia Moner

L'Espai de la CIBA, a Santa Coloma de Gramenet, va acollir aquest dimecres 1 de juliol la inauguració de la 61a Escola d'Estiu de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, una edició que convida a reflexionar sobre l'educació entre llibertat i límits; autoritat i autoritarisme. Institucions, mestres i persones vinculades al món educatiu es van reunir en un acte que va combinar els parlaments institucionals, la presentació del cartell i la conferència inaugural del filòsof Josep Maria Esquirol.
L'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Mireia González, va donar la benvinguda reivindicant el compromís compartit amb l'educació. «Treballem plegades perquè la feina es pugui fer amb les millors condicions possibles, perquè tenim a les mans el present», va afirmar, abans d'expressar el seu orgull per la tasca de les educadores i els educadors de la ciutat.

L'alcaldessa també va destacar el simbolisme de celebrar la inauguració a la CIBA, coincidint amb el centenari del naixement de Marta Mata, una de les grans referents pedagògiques del país i estretament vinculada a Santa Coloma. Va recordar que la trobada servia també per honorar el seu llegat i va reivindicar la necessitat de continuar fent-se preguntes sobre el present i el futur de l'educació. «Les preguntes que es plantegen són imprescindibles per saber com hem d'avançar», va assenyalar, tot definint l'Escola d'Estiu com un espai de trobada, reflexió i renovació pedagògica.

Aquest esperit de pregunta també va marcar la intervenció de la presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, Mar Hurtado, que va explicar que aquesta Escola d'Estiu no s'havia començat a construir pensant en cursos o conferències, sinó preguntant-se què necessitava dir avui l'associació i quins debats ja no es podien esquivar. D'aquest procés de reflexió, compartit entre dubtes i discrepàncies, va néixer el lema d'enguany.
Hurtado va reivindicar Rosa Sensat com «una manera d'entendre l'educació» més que no pas un «catàleg de metodologies» i va defensar que formar-se significa aprendre a fer-se preguntes més rigoroses i responsables. Per això, va explicar que la voluntat és que les dues setmanes d'Escola d'Estiu esdevinguin un espai de pensament compartit, on les idees que emergeixin de les conferències, els diàlegs i els debats desembocaran en una taula rodona de cloenda.
Durant la seva intervenció també va convidar els participants a visitar les exposicions dedicades a Marta Mata, La Bressola, l'Escola del Mar i el futur Museu d'Educació de Catalunya, així com la mostra fotogràfica Mirades. Igualment, va anunciar la imminent publicació d'una guia per prevenir els discursos d'odi als centres educatius, elaborada conjuntament amb la Fundació Neus Català i Mediam. Abans de donar pas a la resta d'intervencions, va dedicar un record emocionat a Jordi Cots, destacant-ne la defensa dels drets dels infants i la seva manera d'entendre l'educació des de l'humanisme.

L'acte va continuar amb la presentació del cartell d'aquesta edició a càrrec del seu autor, l'il·lustrador i dissenyador gràfic Pep Boatella, que va compartir el procés creatiu darrere de la proposta. Va explicar que la imatge havia nascut de molts «debats amb mi mateix» i de diverses proves fins a trobar una composició capaç d'acompanyar un lema que, segons va dir, planteja preguntes exigents. La voluntat era que el cartell no donés respostes, sinó que convidés a continuar preguntant-se.
La conferència inaugural va anar a càrrec del filòsof Josep Maria Esquirol, que va oferir una reflexió pausada sobre el sentit de l'educació. Lluny de buscar definicions tancades, va proposar començar per allò que va anomenar «la matriu» des d'on les coses adquireixen significat, per després endinsar-se en els grans conceptes que articulen el lema de l'Escola d'Estiu.

El punt de partida va ser la persona. Per a Esquirol, cada ésser humà és «un inici», un ésser únic i irrepetible que busca el seu propi camí. Educar consisteix, precisament, a acompanyar aquest procés. «Tothom necessita trobar un bon camí per viure i algunes persones poden ajudar a trobar-lo», va afirmar.
Aquesta idea el va portar a distingir entre créixer i formar-se. Mentre que una planta creix i va agafant formes diferents al llarg del seu desenvolupament, les persones es formen: van adquirint una manera de ser. Per això, va defensar que trobar un bon camí per viure i anar prenent forma són, en realitat, dues cares d'un mateix moviment.
També es va aturar en el significat de la paraula ensenyar, que va relacionar amb l'acció de fer senyals. Ho va il·lustrar amb una escena quotidiana: una mare que diu a la seva filla «Mira, mira què hi ha allà». Aquest gest, aparentment senzill, sintetitza per al filòsof l'essència de l'educació. A l'escola, però, aquest «mira, mira» va més enllà de la cura: és una invitació constant a descobrir el món i a admirar-lo.
Per a Esquirol, aquest gest no s'acaba mai. L'educació acompanya tota la vida, perquè sempre és possible continuar adquirint una forma més madura. Aquesta maduresa no s'entén com una meta, sinó com la capacitat de respondre a allò que cada situació reclama. Hi ha moments que demanen contemplació; d'altres, ajuda, cura o compromís. «El món demana més món», va resumir.
La segona part de la conferència va girar entorn dels conceptes de llibertat i límit, que va presentar com dues realitats inseparables. Lluny de veure el límit com un obstacle, el va definir com la condició que fa possible la llibertat. En la mateixa línia, va qüestionar la idea que la llibertat d'un s'acabi on comença la de l'altre. «Sense l'altre no hi ha llibertat», va afirmar, convidant a entendre la relació amb els altres no com una limitació, sinó com la possibilitat mateixa de construir una llibertat compartida.
El tram final de la ponència va estar dedicat a distingir autoritat i autoritarisme, dues paraules que, segons Esquirol, sovint es confonen malgrat respondre a lògiques completament diferents. L'autoritat —va explicar— no s'obté per un càrrec ni per una etiqueta, sinó que només existeix quan és reconeguda pels altres. És aquest reconeixement el que permet fer créixer les persones. Quan no hi és, apareix la imposició. «La violència és el substitut de l'autoritat», va afirmar abans de concloure que l'autoritarisme no és una forma exagerada d'autoritat, sinó precisament la seva absència: allà on cal imposar-se és perquè l'autoritat, basada en el respecte i el reconeixement, ja no hi és.