La 61a Escola d'Estiu obre el Tema General amb el debat amb Xavier Diez i Verónica Antón. Modera Mar Hurtado. "Construir límits amb sentit",

Fotos: Júlia Moner

La jornada de Tema General de la 61a Escola d'Estiu de l'Associació de Mestres Rosa Sensat va reunir, en la seva primera conversa, dues mirades complementàries sobre un mateix repte: com exercir l'autoritat educativa en un moment de profunds canvis socials.
D'una banda, Xavier Diez, historiador, escriptor, diplomat en Magisteri, llicenciat en Filosofia i Lletres, postgraduat en Pedagogia Terapèutica i doctor en Història Contemporània, va aportar una perspectiva històrica i educativa sobre la construcció de l'autoritat.
De l'altra, Verónica Antón, psicòloga, terapeuta psicomotriu i terapeuta Gestalt, especialista en intervenció sistèmica amb famílies, infants i adolescents, va oferir una mirada centrada en les relacions i el desenvolupament personal. Formada en el Programa SAT com a deixebla i col·laboradora del Dr. Claudio Naranjo en els programes educatius de la seva Fundació, col·labora i assessora l'escola Congrés Indians i altres centres interessats en la innovació pedagògica. És, a més, fundadora i directora de Senda.
La moderadora, Mar Hurtado, va destacar des de l'inici l'interès de posar en diàleg dos perfils diversos, precisament perquè les diferències permeten enriquir la reflexió col·lectiva. Un paper que, va apuntar, anava més enllà de moderar una conversa: es tractava d'ajudar a construir un espai de pensament compartit.
El Tema General és, de fet, un dels espais on l'Associació elabora el seu posicionament pedagògic i ideològic. Amb aquesta voluntat, Hurtado va recuperar el fil de la 47a Escola d'Estiu, celebrada el 2012, dedicada també a l'autoritat. Aquell debat ja es preguntava per què l'autoritat estava en crisi en un context marcat pels canvis tecnològics, les noves concepcions de l'excel·lència i les transformacions socials.
Les conclusions d'aquell Tema General defensaven que l'autoritat "de veritat" no s'imposa, sinó que es guanya. Una autoritat que acompanya el creixement dels infants des del respecte, l'escolta mútua i el reconeixement de l'altre, buscant un equilibri entre la necessitat de normes i el dret de tots els membres de la comunitat educativa a participar democràticament en la vida de l'escola.
Abans d'obrir el debat, Hurtado va recordar que la manera d'entendre l'autoritat depèn inevitablement de la concepció que es tingui de la infància. Quina idea tenim dels infants? Què necessiten per créixer? Aquestes preguntes travessen qualsevol reflexió sobre el paper dels adults i de l'escola.
A partir d'aquí, va convidar els dos ponents a compartir com els ressonaven avui les conclusions d'aquell debat de fa tretze anys.
Per a Xavier Díez, el problema actual va més enllà de l'autoritat del mestre. "Més que parlar de l'autoritat del docent, parlaria de l'autoritat de la institució educativa", va afirmar. Segons la seva anàlisi, l'escola viu una crisi perquè ja no té clara la seva funció i ha perdut bona part de la seva capacitat de transformar la societat des d'una perspectiva social i cívica.

Verónica Antón, des de la seva experiència vinculada a la psicologia i la psicomotricitat relacional, va situar el focus en una altra pregunta: què necessita un infant per desenvolupar-se? Per a ella, cal recuperar el significat profund de conceptes que sovint s'utilitzen de manera superficial. "Les paraules es buiden de contingut", va advertir. Els límits són necessaris, igual que l'autoritat, però la qüestió fonamental és com s'exerceixen i com es construeixen en la relació educativa.

En aquest punt, Hurtado va posar damunt la taula una de les tensions que travessen avui el debat educatiu. Sovint, va dir, sembla que calgui posicionar-se en una polaritat: llibertat o límits, innovació o tradició. "Per què hem d'escollir un sol concepte?", es va preguntar. Més enllà d'aquestes dicotomies, va proposar centrar la mirada en dues preguntes essencials: què necessiten els infants per créixer amb autonomia i benestar, i què necessiten els adults per exercir una autoritat educativa sòlida i respectuosa.
Davant d'aquesta reflexió, Xavier Díez va afegir un element que, segons ell, sovint queda absent del debat públic: la responsabilitat. També va assenyalar que bona part de la polarització que afecta l'educació s'alimenta avui de les dinàmiques pròpies de les xarxes socials, que tendeixen a simplificar els debats i a situar-los en posicions extremes.
La conversa va aprofundir en els canvis socials que han transformat la relació entre infants, famílies i escola. Xavier Díez va advertir del risc de despersonalitzar l'altre, especialment en el discurs sobre les famílies, i va situar l'origen de moltes tensions en un canvi de paradigma. Si durant dècades la conquesta de la llibertat passava per qüestionar l'autoritat dels pares, avui, va apuntar, ens trobem davant d'una situació en què costa definir quina ha de ser l'autoritat de les institucions educatives.
Per a Díez, els infants necessiten adults previsibles. "Els nens volen rutines previsibles, pares previsibles", va afirmar, recordant que explorar els límits forma part del procés natural d'aprenentatge i que aquesta exploració només és possible quan existeix una estructura clara que els sosté.
Verónica Antón va coincidir que les institucions, i també l'escola, han de reinventar-se sense perdre de vista la seva funció essencial de transmissió cultural. Al seu entendre, el gran repte és crear entorns educatius que no aixafin el desig ni la motivació d'aprendre. Es tracta d'afavorir un impuls intern que vagi més enllà de les recompenses externes o del reforç positiu. En aquest marc, va reivindicar el límit com una estructura que fa possible la trobada amb l'altre i afavoreix l'autorregulació.
La precisió en el llenguatge va tornar a ocupar un lloc central en el debat. Mar Hurtado va introduir la relació entre llibertat i autodisciplina, i això va donar peu a una reflexió sobre els conceptes que fem servir per parlar d'educació.
Per a Xavier Díez, moltes paraules han quedat contaminades pel seu ús històric. És el cas de la disciplina, sovint associada a una concepció militar o autoritària. Tanmateix, va defensar que no és possible parlar de llibertat sense parlar també d'autocontrol. Alhora, va recordar que l'escola tradicional tenia una finalitat molt definida —transmetre coneixements i preparar per a la vida adulta—, mentre que avui aquesta funció és molt més difusa. "Ara mateix no sabem exactament per a què serveix l'escola", va resumir.
Antón va matisar aquesta idea des de la perspectiva dels aprenentatges. No tots els coneixements, va dir, són significatius. Ho són aquells que poden relacionar-se amb altres sabers i transferir-se a situacions reals de la vida, no només als exàmens. Per il·lustrar-ho, va posar l'exemple de l'arrel quadrada i va preguntar quants dels assistents sabrien explicar en quin moment de la seva vida quotidiana l'han necessitat utilitzar. Segons la psicòloga, els aprenentatges que només serveixen per superar una prova selectiva difícilment contribueixen al desenvolupament integral de la persona.
També va diferenciar els conceptes d'autodisciplina i autorregulació. Mentre que el primer remet sobretot a la conducta i a l'obediència, l'autorregulació ofereix, al seu parer, un marc més ampli perquè implica l'autogovern: la capacitat d'identificar què sentim, què necessitem i actuar en conseqüència.

En la mateixa línia, Antón va defensar la necessitat de construir límits amb sentit. No es tracta d'imposar normes arbitràries, sinó de generar límits que els infants puguin comprendre a partir del context i que responguin tant a les necessitats dels adults com a les dels mateixos nens i nenes. Uns límits, va concloure, que es construeixen des del consens i que esdevenen una eina per afavorir la convivència i el desenvolupament de l'autonomia.