L’educació no pot esperar, però sí que necessita temps

Tornem a les escoles, a les aules, als claustres, a les famílies, als infants i als joves. Tornem a les preguntes que ens acompanyen, a les incerteses, als reptes, a les reivindicacions i també a aquella esperança que, malgrat tot, ens fa continuar, pensant que educar dins d’un entorn comunitari val la pena.
Ho fem en un moment de vida complex, on la societat es mou i es polaritza, tot dins d’un temps accelerat, en què sovint sembla que necessitem respostes immediates per a problemes que, en realitat, demanen lentitud, conversa, experiència i pensament. 
Tenim clar que en educació no tot pot ser immediat, al contrari, la immediatesa és un parany que resol les coses importants de forma poc efectiva i gens profunda.
Una notícia no és una investigació, una opinió no és coneixement, un resultat no és una diagnosi i una experiència, per significativa que sigui, no pot explicar per si sola tot un sistema educatiu, centrar-se en l'anàlisi a partir d’aquestes premisses provoca baixa qualitat i cap rigor d’acció. 
Necessitem recuperar la capacitat d’aturar-nos, mirar, contrastar, preguntar-nos què està passant i, sobretot, pensar què volem construir. Les reivindicacions, tan lícites i necessàries també necessiten reflexió per omplir-les de coherència i força.
Si una cosa hem d’aprendre davant la realitat actual i les mobilitzacions previstes per aquest curs és que junts podem construir i millorar l’educació pública, junts amb objectius comuns.
Convertir els problemes col·lectius en responsabilitats individuals té conseqüències: ens aïlla i ens desgasta.
Necessitem claustres amb temps per pensar, equips que puguin discutir, grups de treball que comparteixin experiències, xarxes entre escoles. Espais on els dubtes siguin benvinguts, més associacionisme, més cultura de Moviments de Mestres on les problemàtiques compartides es transformen en reivindicacions contundents i plenes de contingut.
Durant els darrers anys s’han viscut nombrosos processos de canvi. Alguns han aportat avenços valuosos. Però també hem vist com determinades transformacions educatives s’han desplegat massa ràpid, acumulant noves demandes sense retirar-ne d’altres i sense oferir sempre als centres el temps necessari per comprendre-les, discutir-les i fer-les seves i sobretot massa sovint, sense els recursos necessaris per portar-les a terme.
Qualsevol canvi educatiu hauria de començar per preguntes fonamentals: perquè el volem fer?, què volem aconseguir?, què deixarem de fer?, quines condicions necessitem?, com sabrem si funciona?
L’escola no pot transformar-se des de fora cap endins. Les polítiques educatives han de comptar amb els professionals, amb les famílies i amb les comunitats educatives. Les decisions poden venir de les administracions, però han de poder ser pensades, contrastades i apropiades des dels centres, de dins cap enfora.
Per això continuarem defensant més temps de coordinació, de debat i de consens dins dels claustres, recuperem l’esperit democràtic de les escoles i fem de les escoles espais participatius a tots nivells: mestres, alumnes i famílies.
El debat reivindicatiu actual no ens ha de fer renunciar a l’esperança de voler seguir un camí professional on els drets dels infants ens ajuden a no desviar-nos d’allò que ens mou i ens remou.
Tampoc podem deixar que la indignació sigui l’únic punt de trobada del món educatiu. La defensa dels drets laborals és imprescindible, però necessitem anar més enllà: tornar a discutir quin model d’escola volem, quina educació volem per als infants i els joves i quina societat volem construir. 
Perquè la ràbia i el malestar pot mobilitzar-nos, però només un horitzó compartit i esperançador pot ajudar-nos a construir.
Que sigui un curs per pensar més, escoltar-nos més, compartir més i atrevir-nos, una vegada més, a demanar, cridar, lluitar per allò que fa de l’educació un espai segur i transformador.
Perquè quan no sabem exactament cap a on va el món, almenys podem decidir junts quina educació volem construir.
I això és construir futur amb solidesa i compromís.
Endavant amb un curs que podria ser decisiu i històric.