No podem desmantellar un sistema mentre continuem negant col·lectivament el seu impacte a les nostres vides
En aquest 25N no podem obviar les eleccions generals del 29 de novembre. Unes eleccions que es presenten amb un bloc de dreta i ultradreta fort, més racista que mai, més classista que mai, més masclista que mai, més autoritari que mai… plena de discursos que exalten l’odi.
Aquest 25N, només a quatre dies de les eleccions, ens ha de servir per recordar que important és tot el que hem aconseguit fins ara. Que les dones puguin votar i exercir càrrecs públics i que hi hagi un marc legal contra la violència masclista són exemples de grans victòries que, amb el creixement del feixisme, sembla que podrien trontollar. Que no se’ns oblidi que aquesta realitat és fràgil i que no és per totes la mateixa.
I sí, tampoc podem oblidar que l’educació també és política, que no és neutral. Que l’escola, com a espai on es practica la vida, també és l’espai on revisar-la, desconstruir-la i poder repensar les estructures socials i les relacions que establim amb la resta d’humans i també amb allò que no és humà.
Davant l'ofensiva de les forces reaccionàries contra les dones i la negació de la violència masclista, cal desenvolupar estratègies de resistència que posin en valor tot el que hem aconseguit i articulat des del moviment feminista per organitzar-nos i denunciar la violència envers les dones en els centres educatius i arreu. Això cal continuar-ho fent, però a més cal posar en el centre les petites i grans maniobres que es van fent perquè anem perdent terreny. Són una mostra de violència simbòlica i potser no s'identifiquen com a violència.
Per exemple, de sobte, el llenguatge ja no és important per a molts sectors. No cal parlar de nenes, dones, professores, ciutadanes..., es torna a imposar el masculí genèric, que segons ells ja inclou les dones. I així tornem a desaparèixer allà on havíem conquerit espais.
Un altre exemple, són els discursos d'odi adreçats directament a les dones que segons ells ja tenim molts drets i molta "igualtat" i ens queixem sense raons objectives. Nosaltres volem donar la paraula a les nenes i a les joves que tenim a les aules i als centres. Volem que elles parlin perquè el futur és a les seves mans, i nosaltres tenim la tasca d'acompanyar-les. Volem sentir els seus relats i les seves narratives per conèixer de prop quins són els seus neguits i com viuen la realitat de ser dones a les aules avui. No volem caure en l'adultocentrisme!
A més, reivindiquem la tendresa i la sororitat en els centres educatius, com a forma de relació entre noies i nois, entre nois i nois i entre totes les persones en la seva diversitat. Una professora recorda que al Fòrum de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere que enguany tenia per títol Plantem cara a la Cultura de la Violació, un alumne de l’institut d’una altra companya del nostre Grup de Treball va defensar una idea radical: "la tendresa és sexy".
Des del nostre activisme docent, amb estratègies de resistència, que les necessitem, però també i sobretot, de transformació, fem nostres les paraules de l’estimada bell hooks:
El patriarcat és la malaltia social més amenaçadora que assalta el cos masculí i la nostra nació. La millor manera de qüestionar l'antiga projecció antifeminista de la suposada omnipotència masculina és posar en evidència el desconeixement que els mateixos homes tenen del sistema polític que produeix i modela la seva identitat masculina i el sentit de si mateixos, des del naixement fins a la mort. No podem desmantellar un sistema mentre continuem negant col·lectivament el seu impacte a les nostres vides.
Les violències masclistes, que inclouen entre d’altres la violència vicària, ens interpel·len com a professionals i com a persones. No podem ni volem esperar més per aturar les forces reaccionàries. Exigim la implementació de l’educació sexual integral i feminista des dels zero anys. Exigim justícia social a escoles i instituts i educar per una societat on la violència sigui impensable.