Editorial. El full de ruta

Compte enrere per a les vacances… Hi ha qui marxa de viatge amb tot a punt: els bitllets, la ruta, les maletes tancades i, fins i tot, una llarga llista dels llocs on aturar-se, en una cronologia estricta del temps. 
A l’altra banda hi ha qui tan sols omple la motxilla d’il·lusió i molta incertesa. Deixa el rellotge a la taula de casa, es desconnecta de les xarxes i gairebé del món. 
Ambdós emprenen el viatge convençuts. L’un programa, l’altre improvisa. 
Hi ha qui necessita un full de ruta establert, pautat, programat a la seva mida exacta, però que de vegades no té gaire en compte qui l’acompanya i no permet veure més enllà de les quadrícules dels mapes i les pautes a seguir. Aquesta estructura encotillada mai podrà recollir del tot la complexitat real del viatge: els imprevistos, les troballes inesperades, els canvis de ritme o fins i tot els ensurts.
Qui no vol o no necessita un traçat, s’aventura, de cada passa en fa una sorpresa, però pateix el risc de fer voltes en espiral sense adonar-se que no podrà anar mai més enllà per veure res nou. Improvisar, de vegades, és no bellugar-se.
En educació, igual que en qualsevol viatge, el recorregut no es limita al que estava previst. L’escola ‒el veritable viatge‒ és un espai viu, travessat pels interessos dels infants, per les seves preguntes, pels esdeveniments inesperats, per les incerteses que apareixen en qualsevol moment. És aquí on la improvisació esdevé imprescindible: no com a absència de planificació, sinó com a capacitat professional per interpretar la realitat i ajustar-hi la intervenció educativa.
Perquè intervenir ‒com planificar‒ és més necessari que mai en un món volàtil i sovint massa líquid que pateix el risc de caminar només per la superfície, sense aprofundir en res nou. Viatjar per caminar i descobrir nous llocs, no només per arribar.
Fer de mestra implica disposar d’un full de ruta clar, però no rígid; que orienti, però no ofegui; que doni seguretat i alhora llibertat; que inclogui un marc temporal que es pugui desmuntar; que faci dialogar la paraula i el silenci, la pregunta i la resposta sempre que calgui; que afavoreixi el desplaçament, però no faci córrer. 
Perquè educar no és seguir un recorregut tancat, sinó saber llegir els senyals del camí. És aturar-se en un detall que no havíem previst, canviar de direcció perquè alguna cosa ens sorprèn, quedar-se una estona més perquè allà hi ha vida. És entendre que, sovint, perdre’s no és un error, sinó una oportunitat. 
En aquest temps de descans que s’apropa, permetem-nos revisar els fulls de ruta i tornar amb la mirada renovada. 
Perquè, al capdavall, fer de mestra ‒i viure‒ és saber cap on anem, però estar disposades a perdre’ns una mica pel camí.
Perquè perdre’s, a vegades és trobar-se. 
“Al capdavall,  fer de mestra ‒i viure‒ és saber cap on anem, però estar disposades a perdre’ns una mica pel camí.”
Eva Sargatal, directora d’Infància