L’entrevista. Conversa amb Jordi Cots i Moner «Georg Kerschensteiner i Janusz Korczak són els meus autors de capçalera»
Aquest gener, l’A. M. Rosa Sensat va publicar les memòries de Jordi Cots, Una vida dedicada als infants, dins la col·lecció Matriu. El 10 de març de 2026, amb en Jordi, es va celebrar la presentació del llibre en un acte que es va convertir també en un sentit homenatge a tota una trajectòria dedicada a l’educació, als infants i al país. Mestres, amics, companys i familiars van voler acompanyar-lo en una tarda de reconeixement i agraïment.
Aquell acte, que avui pren un significat encara més profund, va ser una oportunitat per expressar-li l’estima i el reconeixement de tota la comunitat educativa. Les seves memòries, com la seva obra i el seu exemple, constitueixen un llegat excepcional per a les noves generacions de mestres.
Jurista, pedagog i poeta, Jordi Cots va ser un dels fundadors de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, més tard convertida en associació. Fou adjunt al síndic de greuges per a la defensa dels drets dels infants i també va ser responsable del Pla Integral de Suport a les Famílies del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.
Sé que vau néixer el 5 de juliol de 1927 a Barcelona. A quines escoles vau anar, de petit?
A un parvulari del barri, del qual no recordo el nom, i a una acadèmia privada que es deia Liceo Garcigoy. Després vaig anar als Escolapis del carrer Diputació i vaig ser alumne d’una escola de Banyoles, perquè ens hi vam haver de traslladar per la Guerra Civil, a causa dels bombardeigs que patia Barcelona. Hi vam poder viure perquè un nostre oncle hi tenia una casa. En tinc un record molt positiu, d’aquella etapa. Més tard, quan vam tornar a casa, després de veure la derrota a Banyoles, vaig cursar el batxillerat al col·legi Casp, dels jesuïtes, i el vaig acabar a l’institut Jaume Balmes.
Sou poeta i veniu del món del dret, però vau acabar treballant en temes educatius i de protecció de la infància.
Això del dret em ve de família. Un meu avi havia estat procurador dels tribunals a Girona i un besavi, notari a Banyoles. Vaig fer la carrera de Dret entre 1940 i 1950, no recordo exactament els anys. Vaig coincidir amb en Josep M. Ainaud, en Joan Reventós, l’Antoni Tàpies, en Francesc Casares, l’Albert Manent... Sé que vaig perdre un curs, això sí, perquè vaig tenir la «sort» –això ho dic ara– de tenir una pleuresia que, en aquells anys, juntament amb el tifus, era una malaltia de les de debò. La qüestió és que aquella pleuresia em va portar a fer una estada a Cantonigròs, que es veu que té l’altura justa –uns 900 metres– per beneficiar les persones malaltes del pit.
I allà vau conèixer Joan Triadú, és clar.
Sí, i ell em va empènyer molt a participar de la vida literària de Barcelona. Podríem dir que em va descobrir. Vaig trigar molts anys a fer poesia i, quan vaig començar a escriure’n, jo deia que «em venia donada». Només havia d’estar a l’aguait i escriure el que sortia. De fet, vaig esdevenir poeta i més tard pedagog gràcies a un metge especialista en medicina laboral que, després d’un constipat molt fort, als peus del llit, em va preguntar si m’agradava la feina que feia. I li vaig dir que no, que havia anat a parar al món del dret –concretament en l’especialitat de separacions matrimonials i dret de família en general– per una mala orientació professional. I em va recomanar d’abandonar la feina que feia. Tal com ho sents. I en aquell mateix instant vaig decidir abandonar la carrera d’advocat.
«O sigui que va ser gràcies a un virus o un bacteri que el país ha tingut un gran pedagog», li diu Jaume Cela, amb un punt d’ironia...
Ho podríem dir d’aquesta manera, tens raó.
Sou doctor en Dret amb una tesi sobre els drets dels infants.
Hi vaig estar cinc anys, per fer-la. I com que compaginava la redacció de la tesi doctoral amb la feina, més d’una nit me n’anava a dormir a les quatre de la matinada, llegint i escrivint. Però m’ho vaig passar molt bé. L’any 1979 es va publicar a la col·lecció Estudis, que editaven conjuntament Edicions 62 i l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Quan el 1963 es crea l’escola Thau, dins la Institució Cultural del CICF, Joan Triadú us en confia la direcció.
Sí, tot i que no tenia cap formació pedagògica, vaig dirigir l’etapa de preescolar i primària de l’escola. Anteriorment m’havia responsabilitzat d’una escola nocturna d’adults de preparació lliure per al magisteri. Jo era molt amic de Joan Triadú i ell va pensar que, malgrat que només tenia formació en lleis, podria fer bé aquesta feina. Diríem que la pedagogia me la vaig trobar a les mans. En una llibreria de vell vaig trobar-hi un llibre de Georg Kerschensteiner que parlava de l’escola del treball, que és aquella que, davant del memorisme, la passivitat i l’aprenentatge llibresc, hi oposa una escola on els alumnes són actius. M’ho sé en alemany: «Nicht mehr die Buchschule, aber Arbeitsschule». En oposició a una escola llibresca, l’escola del treball. Un altre autor que vaig llegir i que em va influir va ser Janusz Korczak, que té aquella declaració tan bonica sobre el dret de l’infant al respecte i a ser el que és. Els nazis el van matar –a ell i als nens de l’orfenat– a Treblinka.
I ve un moment que deixeu el CICF. Per quin motiu?
El perquè, si no us sap greu, queda a l’esfera més íntima. De tota manera, puc explicar que aquesta institució ha fet coses bones, però n’hi havia
d’altres que jo considerava essencials i el CICF no. En qualsevol cas, el meu pas per l’escola Thau és de les coses més boniques que m’han passat mai.
També tinc entès que exerciu de cap d’estudis d’un institut...
Efectivament, de l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues de Llobregat, on vam assajar experimentalment el Curs d’Orientació Universitària (COU). Per aquest motiu vaig haver d’anar a fer una formació a Salamanca. Una vegada, el director del centre, que es deia José García López, va enviar una petició al Ministeri d’Educació preguntant quines assignatures podia impartir un llicenciat en Dret com jo. I sabeu què van contestar, des del Ministeri?: francès. Sense ni preguntar si sabia l’idioma, resulta que l’única matèria que podia ensenyar era el francès. És de bojos, no trobeu? Spain is different!
[I, tots plegats, ens fem un tip de riure.]
...
També, paral·lelament, m’integro a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona gràcies al concurs d’en Paco Noy, que n’era el director. La Marta Mata li havia parlat de mi. Algú el va criticar, per aquesta decisió, pel fet aquest que acabem de dir, que jo no tenia cap títol relacionat amb la pedagogia... Uns anys més tard dirigeixo la primera etapa de l’EGB al col·legi Casp, dels jesuïtes, durant set anys. Va ser una etapa professional divertida, m’hi vaig trobar bé i vaig poder fer alguns canvis importants. Del 1980 al 1988 dirigeixo la Residència Escolar Bell-lloc, amb més de mil alumnes, prop de Cardedeu.
Vau ser un dels set fundadors de l’Escola de Mestres Rosa Sensat.
Es va produir en una època –era l’any 1965– en la qual alguns mestres d’escoles renovadores van ser conscients de la seva manca de formació i es van començar a relacionar per mirar de formar-se i millorar les seves pràctiques. La Marta Mata, que era de les poques pedagogues que hi havia en aquells moments, va tenir-hi un paper molt important. L’any vinent l’associació farà seixanta anys.
Jaume Cela, quan en Jordi parla d’aquests inicis de Rosa Sensat, li pregunta si «els set magnífics» –com s’anomenen popularment els set fundadors de l’entitat– i les altres persones que orbitaven al seu voltant (i li posa l’exemple de la mestra
Pepita Casanellas) van ser conscients, en algun moment, del que estaven iniciant.
Oi, i tant! La Marta Mata, ja ho he dit. En va ser la ideòloga principal: era la que tenia més temps per pensar. També hi havia la Maria Teresa Codina –amb la Maria Teresa encara ens truquem de tant en tant–, l’Anna Maria Roig, en Pere Darder, la Maria Antònia Canals i l’Enric Lluch. Precisament va ser l’Enric Lluch que ens va proposar de ressuscitar les escoles d’estiu d’abans de la guerra. Ell sempre deia coses importants amb una veu suau, que semblava que no deia res... Sempre es parla de la taula de menjador al voltant de la qual es van reunir una quinzena de mestres –algunes eren monges– sota el mestratge d’Angeleta Ferrer, filla de Rosa Sensat, que hi va impartir una lliçó de didàctica de les ciències naturals. Era el 4 d’octubre de 1965, diada de Sant Francesc d’Assís. Aquesta taula era el símbol d’un nou tipus de relació.
També participeu a Justícia i Pau.
Sí, el 1980 vaig crear-hi una Comissió de la Infància, amb l’objectiu de fer conèixer i promoure els drets de l’infant i fomentar una cultura que afavoreixi la recepció dels grans textos internacionals, especialment la Convenció de 1989.
I, en un moment donat, us criden a ocupar el càrrec d’adjunt al síndic de greuges per a la defensa dels drets dels infants.
Va ser el 1997 i vaig estar ocupant el càrrec fins al 2004. Jo feia temps que defensava que s’havia de crear aquesta figura, que no existia. No hi havia manera, per la raó que fos. I al final el síndic Anton Cañellas em va demanar que ho fos jo. Vaig ser el primer ombudsman per als infants a Catalunya. Noruega va ser el primer país a tenir-ne. Observàvem, i criticàvem quan calia, les irregularitats de l’Administració en aquest aspecte dels drets dels infants. Vaig haver de treballar molt i arribava tard a casa cada dia, tot i que tenia unes col·laboradores fantàstiques.
Quin balanç feu de la vostra vida?
He estat molt afortunat. No tothom ha tingut la sort de treballar en allò que li agrada. No és cap frase fàcil. És així. He passat moments difícils, però he tingut bones experiències professionals i he sigut feliç. M’he estimat la meva muller, que ens va deixar fa poc, amb la qual vaig tenir tres fills. I tinc set netes i vuit besnets.
Han quedat alguns temes en el tinter però Jaume Cela s’adona que en Jordi està cansat i discretament hi posa el punt i final: «Jordi», li diu, «tu has tingut sort, però nosaltres també hem tingut la fortuna de poder-te tractar i estimar».
David Pujol, mestre i pedagog. Aquesta entrevista es va publicar al núm. 423 de la revista Perspectiva Escolar, maig de 2024, dedicat als drets dels infants. https://www.rosasensat.org/ca/revista/perspectiva-423-els-drets-dels-infants/entrevista-jordi-cots-i-moner
DESCARREGAR EL PDF PER IMPRIMIR
Aquell acte, que avui pren un significat encara més profund, va ser una oportunitat per expressar-li l’estima i el reconeixement de tota la comunitat educativa. Les seves memòries, com la seva obra i el seu exemple, constitueixen un llegat excepcional per a les noves generacions de mestres.
Jurista, pedagog i poeta, Jordi Cots va ser un dels fundadors de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, més tard convertida en associació. Fou adjunt al síndic de greuges per a la defensa dels drets dels infants i també va ser responsable del Pla Integral de Suport a les Famílies del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.
Sé que vau néixer el 5 de juliol de 1927 a Barcelona. A quines escoles vau anar, de petit?
A un parvulari del barri, del qual no recordo el nom, i a una acadèmia privada que es deia Liceo Garcigoy. Després vaig anar als Escolapis del carrer Diputació i vaig ser alumne d’una escola de Banyoles, perquè ens hi vam haver de traslladar per la Guerra Civil, a causa dels bombardeigs que patia Barcelona. Hi vam poder viure perquè un nostre oncle hi tenia una casa. En tinc un record molt positiu, d’aquella etapa. Més tard, quan vam tornar a casa, després de veure la derrota a Banyoles, vaig cursar el batxillerat al col·legi Casp, dels jesuïtes, i el vaig acabar a l’institut Jaume Balmes.
Sou poeta i veniu del món del dret, però vau acabar treballant en temes educatius i de protecció de la infància.
Això del dret em ve de família. Un meu avi havia estat procurador dels tribunals a Girona i un besavi, notari a Banyoles. Vaig fer la carrera de Dret entre 1940 i 1950, no recordo exactament els anys. Vaig coincidir amb en Josep M. Ainaud, en Joan Reventós, l’Antoni Tàpies, en Francesc Casares, l’Albert Manent... Sé que vaig perdre un curs, això sí, perquè vaig tenir la «sort» –això ho dic ara– de tenir una pleuresia que, en aquells anys, juntament amb el tifus, era una malaltia de les de debò. La qüestió és que aquella pleuresia em va portar a fer una estada a Cantonigròs, que es veu que té l’altura justa –uns 900 metres– per beneficiar les persones malaltes del pit.
I allà vau conèixer Joan Triadú, és clar.
Sí, i ell em va empènyer molt a participar de la vida literària de Barcelona. Podríem dir que em va descobrir. Vaig trigar molts anys a fer poesia i, quan vaig començar a escriure’n, jo deia que «em venia donada». Només havia d’estar a l’aguait i escriure el que sortia. De fet, vaig esdevenir poeta i més tard pedagog gràcies a un metge especialista en medicina laboral que, després d’un constipat molt fort, als peus del llit, em va preguntar si m’agradava la feina que feia. I li vaig dir que no, que havia anat a parar al món del dret –concretament en l’especialitat de separacions matrimonials i dret de família en general– per una mala orientació professional. I em va recomanar d’abandonar la feina que feia. Tal com ho sents. I en aquell mateix instant vaig decidir abandonar la carrera d’advocat.
«O sigui que va ser gràcies a un virus o un bacteri que el país ha tingut un gran pedagog», li diu Jaume Cela, amb un punt d’ironia...
Ho podríem dir d’aquesta manera, tens raó.
Sou doctor en Dret amb una tesi sobre els drets dels infants.
Hi vaig estar cinc anys, per fer-la. I com que compaginava la redacció de la tesi doctoral amb la feina, més d’una nit me n’anava a dormir a les quatre de la matinada, llegint i escrivint. Però m’ho vaig passar molt bé. L’any 1979 es va publicar a la col·lecció Estudis, que editaven conjuntament Edicions 62 i l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Quan el 1963 es crea l’escola Thau, dins la Institució Cultural del CICF, Joan Triadú us en confia la direcció.
Sí, tot i que no tenia cap formació pedagògica, vaig dirigir l’etapa de preescolar i primària de l’escola. Anteriorment m’havia responsabilitzat d’una escola nocturna d’adults de preparació lliure per al magisteri. Jo era molt amic de Joan Triadú i ell va pensar que, malgrat que només tenia formació en lleis, podria fer bé aquesta feina. Diríem que la pedagogia me la vaig trobar a les mans. En una llibreria de vell vaig trobar-hi un llibre de Georg Kerschensteiner que parlava de l’escola del treball, que és aquella que, davant del memorisme, la passivitat i l’aprenentatge llibresc, hi oposa una escola on els alumnes són actius. M’ho sé en alemany: «Nicht mehr die Buchschule, aber Arbeitsschule». En oposició a una escola llibresca, l’escola del treball. Un altre autor que vaig llegir i que em va influir va ser Janusz Korczak, que té aquella declaració tan bonica sobre el dret de l’infant al respecte i a ser el que és. Els nazis el van matar –a ell i als nens de l’orfenat– a Treblinka.
I ve un moment que deixeu el CICF. Per quin motiu?
El perquè, si no us sap greu, queda a l’esfera més íntima. De tota manera, puc explicar que aquesta institució ha fet coses bones, però n’hi havia
d’altres que jo considerava essencials i el CICF no. En qualsevol cas, el meu pas per l’escola Thau és de les coses més boniques que m’han passat mai.
També tinc entès que exerciu de cap d’estudis d’un institut...
Efectivament, de l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues de Llobregat, on vam assajar experimentalment el Curs d’Orientació Universitària (COU). Per aquest motiu vaig haver d’anar a fer una formació a Salamanca. Una vegada, el director del centre, que es deia José García López, va enviar una petició al Ministeri d’Educació preguntant quines assignatures podia impartir un llicenciat en Dret com jo. I sabeu què van contestar, des del Ministeri?: francès. Sense ni preguntar si sabia l’idioma, resulta que l’única matèria que podia ensenyar era el francès. És de bojos, no trobeu? Spain is different!
[I, tots plegats, ens fem un tip de riure.]
...
També, paral·lelament, m’integro a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona gràcies al concurs d’en Paco Noy, que n’era el director. La Marta Mata li havia parlat de mi. Algú el va criticar, per aquesta decisió, pel fet aquest que acabem de dir, que jo no tenia cap títol relacionat amb la pedagogia... Uns anys més tard dirigeixo la primera etapa de l’EGB al col·legi Casp, dels jesuïtes, durant set anys. Va ser una etapa professional divertida, m’hi vaig trobar bé i vaig poder fer alguns canvis importants. Del 1980 al 1988 dirigeixo la Residència Escolar Bell-lloc, amb més de mil alumnes, prop de Cardedeu.
Vau ser un dels set fundadors de l’Escola de Mestres Rosa Sensat.
Es va produir en una època –era l’any 1965– en la qual alguns mestres d’escoles renovadores van ser conscients de la seva manca de formació i es van començar a relacionar per mirar de formar-se i millorar les seves pràctiques. La Marta Mata, que era de les poques pedagogues que hi havia en aquells moments, va tenir-hi un paper molt important. L’any vinent l’associació farà seixanta anys.
Jaume Cela, quan en Jordi parla d’aquests inicis de Rosa Sensat, li pregunta si «els set magnífics» –com s’anomenen popularment els set fundadors de l’entitat– i les altres persones que orbitaven al seu voltant (i li posa l’exemple de la mestra
Pepita Casanellas) van ser conscients, en algun moment, del que estaven iniciant.
Oi, i tant! La Marta Mata, ja ho he dit. En va ser la ideòloga principal: era la que tenia més temps per pensar. També hi havia la Maria Teresa Codina –amb la Maria Teresa encara ens truquem de tant en tant–, l’Anna Maria Roig, en Pere Darder, la Maria Antònia Canals i l’Enric Lluch. Precisament va ser l’Enric Lluch que ens va proposar de ressuscitar les escoles d’estiu d’abans de la guerra. Ell sempre deia coses importants amb una veu suau, que semblava que no deia res... Sempre es parla de la taula de menjador al voltant de la qual es van reunir una quinzena de mestres –algunes eren monges– sota el mestratge d’Angeleta Ferrer, filla de Rosa Sensat, que hi va impartir una lliçó de didàctica de les ciències naturals. Era el 4 d’octubre de 1965, diada de Sant Francesc d’Assís. Aquesta taula era el símbol d’un nou tipus de relació.
També participeu a Justícia i Pau.
Sí, el 1980 vaig crear-hi una Comissió de la Infància, amb l’objectiu de fer conèixer i promoure els drets de l’infant i fomentar una cultura que afavoreixi la recepció dels grans textos internacionals, especialment la Convenció de 1989.
I, en un moment donat, us criden a ocupar el càrrec d’adjunt al síndic de greuges per a la defensa dels drets dels infants.
Va ser el 1997 i vaig estar ocupant el càrrec fins al 2004. Jo feia temps que defensava que s’havia de crear aquesta figura, que no existia. No hi havia manera, per la raó que fos. I al final el síndic Anton Cañellas em va demanar que ho fos jo. Vaig ser el primer ombudsman per als infants a Catalunya. Noruega va ser el primer país a tenir-ne. Observàvem, i criticàvem quan calia, les irregularitats de l’Administració en aquest aspecte dels drets dels infants. Vaig haver de treballar molt i arribava tard a casa cada dia, tot i que tenia unes col·laboradores fantàstiques.
Quin balanç feu de la vostra vida?
He estat molt afortunat. No tothom ha tingut la sort de treballar en allò que li agrada. No és cap frase fàcil. És així. He passat moments difícils, però he tingut bones experiències professionals i he sigut feliç. M’he estimat la meva muller, que ens va deixar fa poc, amb la qual vaig tenir tres fills. I tinc set netes i vuit besnets.
Han quedat alguns temes en el tinter però Jaume Cela s’adona que en Jordi està cansat i discretament hi posa el punt i final: «Jordi», li diu, «tu has tingut sort, però nosaltres també hem tingut la fortuna de poder-te tractar i estimar».
David Pujol, mestre i pedagog. Aquesta entrevista es va publicar al núm. 423 de la revista Perspectiva Escolar, maig de 2024, dedicat als drets dels infants. https://www.rosasensat.org/ca/revista/perspectiva-423-els-drets-dels-infants/entrevista-jordi-cots-i-moner
DESCARREGAR EL PDF PER IMPRIMIR