En la cruïlla de dues èpoques

anToni Poch i comas

Mestre

Quan em vaig incorporar al Consell de Redacció de Perspectiva Escolar a finals del segle passat, a mitjans del curs 1997-98, jo ja sabia on em posava perquè era lector i beneficiari de la revista des del número zero. El que no podia saber era que hi romandria gairebé vint anys, enrolat en un apassionant projecte ple de sorpreses. La proposta em va arribar des de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica; hi estava vinculat com a membre de l’Associació de Mestres Alexandre Galí de Terrassa. Establir llaços de col·laboració sempre acostuma a donar bons resultats. Fer una revista per a una bona causa i per amor a l’art, lluny de tot afany de lucre, és un propòsit formulat molt sovint en el món de l’educació, des dels centres educatius i des de col·lectius diversos de professionals. Passar a l’acció i aconseguir-ho són figues d’un altre paner, si no es disposa d’uns mínims requisits sòlids de gestió i de suport. Anar més enllà dels quatre primers números, fer-la persistent, regular, sostenible i de qualitat és tota una proesa. Per tant, incorporar-se al Consell de Redacció d’una revista que tenia un quart de segle de presència eficaç en el medi que li és propi fa un cert respecte i constitueix tot un repte, no fos cas que hi fessis més nosa que servei. En aquell moment el Consell de Redacció estava constituït per Anna Agenjo, Josep Callís, Rosa Carrió, Ton Creus, Mercè Fluvià, Montserrat Galícia, Marta Mata, Carme Ortoll, Teresa Serra i jo mateix, acabat d’arribar; tot plegat sota la batuta de Carme Tomàs com a directora, de Mercè Comas com a directora adjunta, i de Carme Suaz com a secretària de redacció. No cal dir que sense les persones responsables dels serveis tècnics corresponents, la revista no veuria mai la llum.

Com un nen o una nena amb sabates noves

  Cal tenir present que aleshores ens trobàvem en la cruïlla de dues èpoques de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i, per tant, també de Perspectiva Escolar. Després de tres dècades i escreix a l’Eixample, al carrer Còrsega, s’estrena un nou espai físic, ampli, modern i acollidor a Ciutat Vella, a l’avinguda de les Drassanes, de Barcelona. Aprofitant aquest canvi important i mirant cap al segle xxi que començava a treure el nas, es renova la voluntat de promoure la reflexió col·lectiva, teòrica i pràctica, per continuar avançant cap a una escola de qualitat que respongui a les complexes exigències dels nous temps. També cal recordar que en aquells anys s’estava implantant, amb notables dificultats, la LOGSE (Ley Orgánica General del Sistema Educativo) promulgada cap a finals del 1990 pel govern socialista de l’estat espanyol i concebuda amb una perspectiva de deu anys, llei que succeïa la Ley General de Educación de l’any 1970 i la LODE (Ley Orgánica del Derecho a la Educación) de l’any 1985. La successió també va arribar en aquestes circumstàncies a bona part del Consell de Redacció de Perspectiva Escolar, que ja havia complert generosament els compromisos adquirits. De manera que amb pocs mesos, mantenint-se el mateix tàndem directiu i en Josep Callís, procedent del Pla de l’Estany i de la Universitat de Girona, trobem que s’hi han afegit l’Antoni Domènech, la Gemma Heras, en Quim Làzaro, l’Elena Noguera, en Joan Pagès, la Dolors Sanahuja i jo mateix, ben novell, provinents de diferents territoris, diferents marcs de treball educatiu i diferents especialitzacions professionals. Més endavant s’hi comprometen la Dolors Freixenet, la Maria Torras i en Raül Manzano, substituint alguna baixa per conjectures diverses. Un equip ben complet, interdisciplinari. La Marta Mata segueix formant part d’aquest Consell, però els seus compromisos polítics —aleshores en el Consejo Escolar del Estado— no li permeten participar a les sessions de treball —cada primer dimarts de mes— com ella voldria. Quan podia venir li agradava posar-nos al corrent de les novetats sempre sorprenents que hi havia a la capital del Reino. Escrivint aquestes ratlles i veient desfilar aquesta llista de noms em reafirmo en el convenciment que quan es comparteixen projectes professionals ben significatius, també s’estableixen vincles afectius, d’amistat, importants, malgrat que les trobades tinguin una freqüència mensual i per poques hores. Les estones d’espera fins que arribi tota la colla i els rituals de comiat s’omplien d’anècdotes de l’actualitat sociopolítica o de fets personals i familiars rellevants, bons i no tan bons. Compartint espai, temps i vivències s’entrecreuen mirades atentes a la història de tots i de cadascun de nosaltres. Això ho sap tothom, però no he pogut ni volgut estar-me de dir-ho.

Els enzims digestius i Perspectiva Escolar

[caption id="attachment_55884" align="aligncenter" width="640"] Reunió del Consell de Redacció de Perspectiva Escolar[/caption] Després de saludar en Pau Llorens, responsable de la consergeria de Drassanes, calia viure l’experiència d’agafar l’ascensor fins al tercer pis. Pujar per les escales és fer salut, però aquest ascensor, amb un tira amunt parsimoniós i uns garranyics-garranyecs pausats, facilitava la possibilitat de respirar en profunditat una llarga estona i retrobar la calma perduda en els tràfecs del carrer i les presses. Aquell dia no vaig ser gaire puntual, de manera que la colla, instal·lada en l’espai des d’on es contempla un esplèndid paisatge portuari a vista d’ocell, ja anava per feina i també volava alt: que si l’amilasa i la catalasa per aquí, que si la lipasa per allà… Quan ets membre del Consell de Redacció de Perspectiva Escolar tens la possibilitat, sobretot, d’aprendre molt, de moltes persones i de moltes àrees del saber. És un privilegi, tot un luxe. Si a més a més fas alguna aportació positiva, pots estar més que content. Aquell dia vaig constatar que d’enzims anava molt peix tot i la transcendència que tenen per a la nostra salut. Carme Tomàs i Martorell, directora de la revista des del 1996 fins al 2005 i vinculada a Rosa Sensat des dels seus inicis, és doctora en Biologia i especialista en Didàctica de les Ciències Experimentals, avui professora emèrita de la UAB. Estar jubilada no vol dir estar retirada; ho podríem comprovar, per exemple, conversant amb el seu alumnat actual de les aules d’extensió universitària dedicades a la gent gran. Els posa al dia en temes com La diversitat de la vida i la seva evolució o L’holobiont i la teoria hologenòmica. Amb la Carme ens arribaven també els aires del Camp de Tarragona per la seva vinculació amb el poble de la Canonja i el seu centre d’estudis que va presidir uns anys. El meu país és tan petit... però té una gran diversitat de paisatges —naturals i culturals— que l’enriqueixen i que cal tenir en compte.

Miscel·lània temàtica: hi ha de tot i força

  Crec que un any darrere l’altre Perspectiva Escolar ha confegit unes col·leccions molt equilibrades pel que fa als temes estudiats, a les experiències descrites, a les novetats bibliogràfiques, als esdeveniments rellevants, a la documentació, a la política educativa, tot plegat en una bona harmonia i correspondència entre teoria i pràctica. Aquestes col·leccions no perden vigència perquè en tot cas ens permeten veure com en cada circumstància la resposta pedagògica ha procurat adequar-se a les necessitats detectades. D’altra banda sí que hi ha temes que es van actualitzant d’acord amb les recerques científiques. I també hi ha invariants pedagògiques, com tothom sap. Recórrer a exemplars antics de Perspectiva Escolar, per molt que sigui mirar enrere, mai serà perdre el temps. La lliçó està servida per poc que hi posem de la nostra part. Per escriure aquestes ratlles corresponents a un període concret de Perspectiva Escolar he necessitat un temps exorbitant perquè, volent donar un cop d’ull als números que inclou, he dedicat hores i hores a rellegir embadalit alguns dels seus articles que per una o altra raó han reclamat especialment la meva atenció. Per raons òbvies només n’assenyalo alguns.

Marea negra, marea de solidaritat

  El monogràfic del número corresponent a l’abril de 2003, ja fa més de quinze anys tot i que sembla ahir, es va dedicar a la Marea negra, marea de solidaritat. Una espessa capa de chapapote ofegava qualsevol brot de vida a moltes platges de Galícia. I el govern del Sr. Fraga pretenia ofegar també les consciències dels infants, dels joves i dels seus mestres, de la ciutadania en general, prohibint que a les escoles es parlés d’aquest tema. D’aquest i d’altres temes prou rellevants com la guerra de l’Iraq. El primer article, escrit per una mestra de Muxía, es publicà en gallec com a mostra d’acostament i solidaritat. En Muxía non hai moito espacio para zonas de xogo, é un trozo de terra e rochas metido no mar.

Elogi de la nuesa

  El primer número del curs 2003-2004 està dedicat a La cuina, un món de transformacions i inclou també les propostes dels diferents partits polítics en relació amb el món de l’educació amb vista a les eleccions al Parlament català que estaven a punt de fer-se. Tot molt interessant, però el que m’ha colpit és un miniarticlet d’en Jaume Cela que, de casa a l’escola i de l’escola a casa amb el tren, ho aprofita per llegir també contes tradicionals. El vestit nou de l’emperador, tothom el coneix. És una criatura qui denuncia que el rei no porta res al damunt. Aquesta escena fa pensar a en Jaume que cada dia hi ha alguna criatura que ens fa memòria que anem despullats. Li passa sovint amb un nen d’aquests que diem que tenen necessitats educatives especials. Sent, diu, la seva mirada com dues agulletes molt fines —com de pi— clavades a la pell. I el mestre, que ha llegit, ha escrit tant i ha fet tantes conferències, davant d’una pregunta innocent deixada anar pel broc gros per un infant es queda més d’una vegada sense paraules i se sent pobre, humil i despullat.

Per una nova educació pública

  El número corresponent al setembre de 2005 inclou la Declaració de la 40a Escola d’Estiu de Rosa Sensat Per una nova educació pública. Trenta anys després d’una declaració semblant, però en unes circumstàncies molt diferents, es proposa una nova utopia recollida en deu punts tot posant moltes esperances en la construcció d’una ciutadania europea… Paga la pena rellegir-lo per poder-s’hi emmirallar. Transcric literalment una consideració introductòria: «L’anomenada crisi de l’educació s’inscriu també en un context de profunda crisi i malestar humà: un medi ambient fet malbé; més desigualtats, més inseguretats i, amb tot això, una creixent xenofòbia, l’alienació d’algunes, o moltes, institucions democràtiques i públiques. Un context en què l’augment de la prosperitat material no es correspon amb un augment de felicitat i satisfacció, i el futur sembla poc prometedor». El pitjor encara estava per arribar. La vella dialèctica entre educació i societat ens porta a pensar que ni l’una ni l’altra, per separat, poden canviar i millorar.

Doctor, això és greu?

  Em sento del tot incapaç de desprendre’m de la col·lecció completa de la revista Perspectiva Escolar, degudament classificada i datada de vint en vint exemplars, ocupant gairebé tres metres de prestatgeria del petit estudi d’un petit pis. Cada vegada que ho he intentat no me n’he sortit. Estant més que jubilat, això t’ho hauries de fer mirar!