Més enllà de la coeducació: com fer prevenció de les violències de gènere des d’una perspectiva interseccional?
En el context català els temes de gènere han aconseguit entrar clarament als centres educatius i l’evolució de la lluita contra la desigualtat de gènere és innegable. Tanmateix, ens trobem en un punt d’inflexió on és crucial reflexionar sobre les limitacions de les intervencions educatives que majoritàriament s’estan portant a terme als centres educatius: es tracta de pràctiques puntuals que encara depenen massa de la iniciativa individual del professorat; es porten a terme per part d’agents externs i això fa que no amarin la dinàmica del centre; se segueix un plantejament binari de gènere; els discursos sobre la violència de gènere adopten una mirada adultocèntrica i els costa lidiar amb les resistències que presenta part de l’alumnat; el gènere es treballa independentment d’altres eixos de desigualtat, generant així biaixos i exclusions...
En aquest article ens centrarem en dues d’aquestes qüestions: què entenem per gènere, i el repte d’aplicar la interseccionalitat en la lluita contra el sexisme.
De què parlem?
Estem a una classe de segon d’ESO. A l’Amaia algunes companyes de classes li diuen ‘guarra’ o ‘puta’ perquè consideren que porta roba “massa” ajustada i que té relacions sexuals amb “molts” nois. La Katiba l’insult se’l troba per portar hijab i anar “massa” tapada. A l’Èric li diuen ‘marica’ perquè té una expressió de gènere femenina, se sent més a gust amb les noies i no li interessa l’esport. La Xènia està agobiada perquè va enviar una foto sense samarreta al Jan quan estaven junts i té por que la reenviï als companys.
Què tenen en comú aquestes situacions? Que tot i no correspondre a violència masclista en la parella, també les poden entendre com a expressions de violències de gènere. I això ens porta a preguntar-nos: a què ens referim quan parlem de gènere?
Actualment, sembla haver-hi una divisió profunda en el si del feminisme. D’una banda, ens trobem una part del feminisme que construeix la seva mirada a partir de les categories dona/home i que alerta del perill que es desdibuixin si es reconeixen altres posicions subjectives. Per l’altra, hi ha una altra part del feminisme que considera que centrar-se exclusivament en les categories dona/home el que fa és reproduir la lògica binària i exclou altres possibilitats subjectives.
És possible sortir d’aquesta lògica binària no només del gènere sinó del mateix debat sobre què vol dir el gènere? Com argumentem a la guia Mirades polièdriques a la violència de gènere (Coll-Planas, Rodó-Zárate i García-Romeral, 2021), és compatible reconèixer la vigència de les categories de dona/home: la immensa majoria de la població s’hi identifica, i ens ajuden a desvelar moltes desigualtats, discriminacions i violències. Tot i entendre-les com a construccions socials que volem superar, no ens hem de precipitar a esborrar-les perquè això implicaria visibilitzar moltes opressions que continuen articulant-se en base a aquestes categories.
I això no em sembla incompatible amb advertir del risc de limitar el gènere a les categories dona/home, ja que això contribueix a reproduir el binarisme i a negar altres possibilitats subjectives i diferents formes de violència que es produeixen en el marc del sistema de gènere.
Així doncs, des del nostre punt de vista, reconèixer altres posicions subjectives no implica esborrar les categories de dona i home ni la seva jerarquització. Aquesta aposta teòrica ens ubica en una posició complexa, ja que ens trobem davant d’un debat teòric que sembla articular-se en dues trinxeres, i això fa difícil traçar altres estratègies que s’escapin d’aquesta lògica dicotòmica.
Com es concreta aquesta posició en la comprensió de la violència d’arrels sexistes que trobem als centres educatius?
La proposta que expliquem a Coll-Planas, Rodó-Zárate i García-Romeral (2021) parteix d’una definició no binarista del gènere i adopta una aproximació àmplia que incorpori la violència que pateixen les dones per la seva posició de gènere en el sistema patriarcal, però també considera el gènere com un sistema inherentment violent, que té múltiples dimensions, normativitats i formes d’opressió que recollim a la següent taula.
Taula. Dimensions normatives del gènere i formes d’opressió
Font: Coll-Planas, Rodó-Zárate i García-Romeral (2021).
Aquesta classificació (com totes) és un intent d’ordenar una realitat que és més complexa, ja que els límits i les relacions entre dimensions no són tan nítids. Per exemple, l’expressió de gènere se sol entendre com a indicador d’orientació sexual (per exemple, l’insult ‘marica’ o ‘bollera’ en la infància s’activa quan una criatura no juga ni es relaciona d’acord amb els patrons de gènere establerts); les fronteres entre homosexualitat i transsexualitat són difuses i canviants en funció del context, i en les expressions de violència i discriminació, aquestes dimensions solen aparèixer barrejades, de manera que és difícil distingir-les clarament.
Tot i això, és important diferenciar dimensions per comprendre la complexitat i la diversitat de les situacions que es poden donar. La discriminació que pateix una dona trans heterosexual pot ser molt diferent de la que pateixen una dona cis lesbiana o una persona intersexual. Per això, s’han de distingir les diferents dimensions i establir quines formes concretes d’opressió comporten.
Des d’aquest marc, definim violències de gènere com un concepte que designa el conjunt de violències que es deriven del sistema cisheteropatriarcal i que es dirigeixen a persones per raó de la seva posició de gènere, la seva identitat de gènere, la seva expressió de gènere o la seva orientació sexual. En aquest sentit, la violència masclista seria un tipus de violència de gènere, la que s’exerceix sobre les dones pel fet de considerar-les inferiors.
De qui parlem?
La referent de coeducació d’un centre de secundària amb molta trajectòria en el treball de gènere em comenta que està preocupada perquè tres estudiants musulmanes han començat el curs amb hijab. Resulta que no ha parlat amb elles, que no els ha preguntat com ho viuen. Per tant, no sabem si, per exemple, per una d’elles és viscut com una imposició, si una altra ho viu com un acte d’empoderament, i per la tercera és una opció estratègica per tenir més autonomia davant la família que no li genera especialment malestar. La clau aquí és que com a centre no havien creuat l’eix de gènere i el de diversitat religiosa (Rodrigo i Fuentes, 2019).
De fet, la forma més habitual d’abordar els eixos de desigualtat en les polítiques públiques (incloses les educatives), l’activisme i la recerca segueix una lògica monofocal, d’acord amb la qual cada eix de desigualtat (gènere, origen, religió…) s’aborda de forma independent (Coll-Planas i Solà-Morales, 2019).
Aquesta lògica té aspectes positius: visibilitza les problemàtiques derivades d’un eix de desigualtat o pot ser la base per transversalitzar la perspectiva de l’eix en la resta d’àmbits. Però també presenta alguns inconvenients:
De què parlem?
Estem a una classe de segon d’ESO. A l’Amaia algunes companyes de classes li diuen ‘guarra’ o ‘puta’ perquè consideren que porta roba “massa” ajustada i que té relacions sexuals amb “molts” nois. La Katiba l’insult se’l troba per portar hijab i anar “massa” tapada. A l’Èric li diuen ‘marica’ perquè té una expressió de gènere femenina, se sent més a gust amb les noies i no li interessa l’esport. La Xènia està agobiada perquè va enviar una foto sense samarreta al Jan quan estaven junts i té por que la reenviï als companys.
Què tenen en comú aquestes situacions? Que tot i no correspondre a violència masclista en la parella, també les poden entendre com a expressions de violències de gènere. I això ens porta a preguntar-nos: a què ens referim quan parlem de gènere?
Actualment, sembla haver-hi una divisió profunda en el si del feminisme. D’una banda, ens trobem una part del feminisme que construeix la seva mirada a partir de les categories dona/home i que alerta del perill que es desdibuixin si es reconeixen altres posicions subjectives. Per l’altra, hi ha una altra part del feminisme que considera que centrar-se exclusivament en les categories dona/home el que fa és reproduir la lògica binària i exclou altres possibilitats subjectives.
És possible sortir d’aquesta lògica binària no només del gènere sinó del mateix debat sobre què vol dir el gènere? Com argumentem a la guia Mirades polièdriques a la violència de gènere (Coll-Planas, Rodó-Zárate i García-Romeral, 2021), és compatible reconèixer la vigència de les categories de dona/home: la immensa majoria de la població s’hi identifica, i ens ajuden a desvelar moltes desigualtats, discriminacions i violències. Tot i entendre-les com a construccions socials que volem superar, no ens hem de precipitar a esborrar-les perquè això implicaria visibilitzar moltes opressions que continuen articulant-se en base a aquestes categories.
I això no em sembla incompatible amb advertir del risc de limitar el gènere a les categories dona/home, ja que això contribueix a reproduir el binarisme i a negar altres possibilitats subjectives i diferents formes de violència que es produeixen en el marc del sistema de gènere.
Així doncs, des del nostre punt de vista, reconèixer altres posicions subjectives no implica esborrar les categories de dona i home ni la seva jerarquització. Aquesta aposta teòrica ens ubica en una posició complexa, ja que ens trobem davant d’un debat teòric que sembla articular-se en dues trinxeres, i això fa difícil traçar altres estratègies que s’escapin d’aquesta lògica dicotòmica.
Com es concreta aquesta posició en la comprensió de la violència d’arrels sexistes que trobem als centres educatius?
La proposta que expliquem a Coll-Planas, Rodó-Zárate i García-Romeral (2021) parteix d’una definició no binarista del gènere i adopta una aproximació àmplia que incorpori la violència que pateixen les dones per la seva posició de gènere en el sistema patriarcal, però també considera el gènere com un sistema inherentment violent, que té múltiples dimensions, normativitats i formes d’opressió que recollim a la següent taula.
Taula. Dimensions normatives del gènere i formes d’opressió
| Dimensions | Norma | Formes d’opressió |
| Sexe | Classificació de la corporalitat en les categories de mascle o femella | Negació i patologització de les corporalitats de les persones intersexuals. Accions encaminades a fer encaixar els nostres cossos en els ideals de mascle/femella |
| Identitat de gènere | Correspondència entre sexe i gènere | Patologització de persones trans i identitats no binàries Transfòbia |
| Posició de gènere | Atribució d’una posició de poder i privilegi als homes i a allò masculí en contraposició a les dones i a allò femení | Desigualtats de gènere Discriminacions contra les dones Violència masclista |
| Expressió de gènere | Associació de formes d’expressió i de rols masculins i femenins a les persones identificades com a homes i dones, respectivament | Estigma associat a dones que no desenvolupen un rol socialment considerat femení o que no tenen una expressió femenina. Exemple: estigma puta Estigma associat a homes que no tenen un rol o una expressió masculins |
| Orientació sexual | Heterosexualitat (complementarietat masculí/femení) | Discriminació i violència vers les persones no heterosexuals (lesbianes, gais…) i no monosexuals (bisexuals, pansexuals…) |
- No permet abordar de forma complexa el fet que les persones som creuades per diversos eixos de desigualtat al mateix temps.
- Pot induir a considerar que els grups identitaris són homogenis internament i, doncs, a abraçar diferents formes d’essencialisme, és a dir, a tractar les seves realitats com a fixes i immutables.
- Pot afavorir el que Hancock (2007) va anomenar les “olimpíades de l’opressió”, és a dir, una competició entre eixos per aconseguir més recursos, visibilitat o reconeixement que els altres.
- La interseccionalitat no es fixa només en les posicions d’opressió, és a dir, no és més interseccional l’experiència d’algú que està en posició d’opressió en relació amb més eixos: totes les persones estem ubicades en relació amb tots els eixos de desigualtat, ja sigui des del privilegi o l’opressió.
- La ubicació de cada persona en l’estructura social no es deriva de la simple suma de posicions d’opressió que acumulem (seguint una lògica additiva), sinó que planteja que els creuaments dels eixos generen situacions específiques. Per exemple, els estigmes i obstacles que es troben les persones migrants provinents de països de majoria musulmana són qualitativament diferents en funció del gènere. En aquest sentit, no es tracta per tant de saber si les dones migrades estan més o menys discriminades que els homes, sinó d’entendre les diferències entre les formes d’opressió que es generen en el creuament entre gènere i origen (i aquí hi podríem sumar encara altres eixos de desigualtat com edat, sexualitat o creences).
- Tot i que en la nostra realitat sempre intervinguin tots els eixos, és possible distingir els diferents sistemes de poder dels que deriven els eixos (Jorba i Rodó-Zárate, 2019).