Semblança. Joaquim Arenas i Margarida Muset i els anys decisius per a la llengua

Els anys vuitanta, Margarida Muset i Joaquim Arenas van viure en primera persona i van orquestrar moltes accions socials i polítiques que havien de garantir que l’ensenyament al Principat fos en català. Avui, a la tercera dècada del segle xxi, en moments d’incertesa per al país i la llengua, fan balanç de la feina feta.

Premià de Mar, poble on viuen en Joaquim i la Margarida, va decidir no fa gaire retre’ls un homenatge. Quan l’alcalde els ho va anar a comunicar, tots dos van expressar-li que no havien fet gaire res per al poble i que no se’l mereixien. Rafa Navarro Álvarez els va fer veure el contrari: «Jo tinc 51 anys i soc fill de pares immigrants –de Calasparra i de Jerez de la Frontera–, he estudiat Periodisme, m’he integrat al país, parlo, escric i treballo en català, i he arribat a alcalde del meu poble. Mireu si heu fet!». La Margarida i en Joaquim es degueren mirar i sense dir-se res segur que van fer memòria de la feina que els va unir i dels esforços que van dedicar durant anys per dotar l’ensenyament de l’instrument bàsic, la llengua, el pal de paller que ha d’aguantar el país. Aquest text pretén només fer una semblança de la Margarida i en Joaquim i reflectir d’una manera sumària els treballs de planificació de l’ensenyament de la llengua que van portar a terme, en molts casos conjuntament. Però no ho farem en un despatx del Departament d’Educació, sinó a Premià, còmodament asseguts a l’eixida de casa seva, un jardinet on de mica en mica un tímid sol de maig va prenent el lloc a una ombra encara fresca. Abans d’entrar en matèria, tant la Margarida com en Joaquim volen posar les cartes damunt la taula: la Generalitat de Catalunya, l’any 1978, i el Parlament l’any 1983, van decidir que la llengua de referència a l’escola seria la catalana. A les zones del país on el nivell d’immigració era molt alt –més dels 70% dels parlants– i on resultava complicat que els nens i les nenes acabessin parlant i escrivint en català, s’hi va portar a terme un programa especial d’immersió lingüística, avalat pels doctors Siguan, Arnau i Vila de la Universitat de Barcelona. Per tant, la Generalitat va aplicar el seu model d’escola catalana i, en alguns llocs, no va tenir altra solució que fer-ho a través de la immersió a causa del gran nombre de nens i nenes castellanoparlants. Així doncs, a Santa Coloma de Gramenet o a Sant Boi els alumnes feien un procés immersiu; a Òrrius o a Sort, no els calia. La creació del SEDEC Aclarit això, comencem a parlar de la seva extraordinària feina per la normalització de la llengua. I aquesta feina s’inicià quan en Joaquim fou reclamat per planificar l’ensenyament de la llengua catalana, en temps d’un president Tarradellas espantat pel fet que el nombre de castellanoparlants era molt alt i els polítics demanaven l’ensenyament en català. El món educatiu estava polaritzat: d’una banda, els partidaris de Joan Triadú –que optava per la via integradora en català– i de l’altra, els de Marta Mata –que pretenia fer l’ensenyament inicial en la llengua de l’infant–. En Tarradellas va triar una tercera via: la de Pere Pi Sunyer, que va escollir gent de l’Òmnium per començar el projecte. I allà hi havia en Joaquim, un home tossudament convençut del que feia i que no deixava indiferent ningú: o l’odiaves o te l’estimaves profundament, perquè lluitava i es barallava amb qui fos per defensar les seves idees. Els polítics veien que era la persona adequada per planificar la llengua escolar, però temien el seu tarannà kamikaze a l’hora de pactar els traspassos. Per tant, no fou l’escollit per encapçalar el SEDEC (Servei d’Ensenyament del Català) acabat de crear. En el sopar convocat per Joan Guitart a finals del 1979, en què assistiren tant la Margarida com en Joaquim –allà es van conèixer–, es va decidir que Margarida Muset, que venia del cos d’inspecció estatal i que garantia més seny a l’hora de negociar amb Madrid, ocuparia el lloc de cap de servei, mentre que en Joaquim –l’ideòleg del projecte– seria el seu cap de secció. Durant quatre anys, del 1980 al 1984, van treballar junts. Al començament, sense despatx propi i amb una colla de funcionaris a les delegacions en molts casos poc disposats a acceptar el canvi de paradigma lingüístic. Una de les feines més feixugues va ser anar col·legi per col·legi presentant el nou model d’escola catalana, que, fins i tot els polítics, intentaven assuaujar per no posar de cul alguns sectors de la societat catalana. Ells dos i Maria Serrahima van ser els encarregats d’aquesta feina, que els va portar a voltar tot el país per parlar amb pares, direccions i claustres fora de l’horari funcionarial: tardes i moltes vegades vespres. També havien de signar les autoritzacions amb què el Departament permetia als centres d’adherir-se al nou projecte d’escola catalana i atorgava les exempcions de llengua catalana, pensades sobretot per a fills de militars i famílies passavolants. En les visites que feien als claustres, als equips directius i a les associacions de pares, havien d’exposar la realitat del projecte, que comportava que les mestres s’havien de reciclar de llengua catalana i aplicar, a les zones de majoria castellanoparlant, el model immersiu. El fet que la Margarida fos inspectora del cos estatal va servir perquè molts docents fessin cas dels seus consells, que pretenien fer-los veure en positiu el canvi i els avantatges que significava el fet d’adequar-se a la catalanització de l’ensenyament. Les dificultats van ser moltes, però van servir també perquè la Margarida i en Joaquim s’acostessin i acabessin convivint. L’any 1984, amb una part de la feina feta, la Margarida va deixar el càrrec i el va entomar en Joaquim. L’Alguer, la Bretanya i Galícia A banda de tota la feina a Catalunya, en Joaquim també va donar suport als intents que feien algunes llengües minoritzades per començar a normalitzar-se fora de l’estat: a l’Alguer, per exemple, o a la Catalunya Nord. «No en fas un gra massa anant tant a l’Alguer?», li va preguntar una vegada el president Jordi Pujol. La resposta d’en Joaquim va ser clara: hem de salvar el català del mig de la Mediterrània. No escriurem la resposta del president, d’un escepticisme poc encoratjador. Però no sols va ajudar el català de fora l’Estat. A la Bretanya, en Joaquim va col·laborar a crear una associació per defensar l’ensenyament en bretó, va arribar a ser membre de l’Acadèmia de la Llengua Bretona i, de rebot, el president Pujol va rebre a la Bretanya el premi Ermini Blanc per la col·laboració del govern de Catalunya en el procés de normalització d’aquella llengua celta. I, a Galícia, en Joaquim també va col·laborar en la defensa de la llengua: va arribar a tenir el carnet número 3 de la mesa per la normalització del gallec.

Parlen amb la mateixa força i convenciment amb què van lluitar per aconseguir que es generalitzés l'escola catalana

No sé si serem capaços d’agrair a aquest home inquiet i a aquesta dona de braç d’acer la feina que han fet pel país. Tots dos, avui, quan pleguem perquè en Joaquim té hora al metge a Barcelona, parlen amb la mateixa força i el mateix convenciment amb què van lluitar per aconseguir que es generalitzés l’escola catalana. Després de la seva gestió, alguns successors seus al Departament van desfer baules importants de la cadena pedagògica catalana –per exemple el SEDEC– i avui ja en paguem les conseqüències. Escoltant-los, em faig càrrec de l’extraordinària tasca que van portar a terme en aquells anys decisius, però m’esparvero pensant en el que passa actualment i en el que s’esdevindrà en un futur proper amb la llengua a escoles i instituts sense ajuda i suport extern per a un professorat assenyalat contínuament des de les posicions polítiques lingüicides. Sort de gent com l’alcalde de Premià, que, en aquests moments en què tant la llengua com els Països Catalans viuen una realitat incerta, saben a qui s’han d’escoltar. BIOGRAFIES Margarida Muset i Adel és de Barcelona. Hi va néixer l’any 1945. S’escolaritzà a les monges salesianes del carrer Sepúlveda i va cursar el Batxillerat Superior a l’institut Maragall. Feu els tres cursos de Magisteri entre la Normal de rambla de Catalunya i la de Sants. Es graduà el 1965 i assistí a la primera escola d’estiu de Rosa Sensat, on descobrí un altre tipus d’ensenyament. L’any 1965, entrà a l’escola Decroly de Sant Gervasi, un centre d’elit, però revolucionari, que ja treballava per centres d’interès i no per assignatures i que va deixar la Margarida absolutament enlluernada. Amb 21 anys, va decidir cursar Pedagogia sense deixar d’assistir a les escoles d’estiu de Rosa Sensat. Va fer oposicions i les tragué el 1972. Va treballar a diferents escoles: a la Pau Esteve de l’Hospitalet, en una aula amb 64 pàrvuls i sense cap suport, a la de Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, i a la Font d’en Fargues, amb alumnes del Carmel i del Guinardó. El 1978 tragué les oposicions al cos estatal d’inspecció. Fou destinada a Barcelona i, el 1979, en Guitart la convocà en un dinar per organitzar el SEDEC (Servei d’Ensenyament del Català), on va estar fins al 1984. A partir d’aquell any va passar per diverses responsabilitats: d’inspectora de base a cap d’inspecció de Primària de Barcelona i de Catalunya. Va ocupar també la secretaria del Consell Escolar de Catalunya. Joaquim Arenas i Sampera va néixer a Mataró el 1938. Va fer els estudis primaris i part del Batxillerat al col·legi Valldemia de Mataró, fins que va llençar un tinter al cap d’un germà marista que no el deixava sortir a temps per agafar el tramvia. Als 12 anys, va entrar convençut al seminari de la Conreria, i el 1958 va ingressar al monestir benedictí de Montserrat per preparar-se per al noviciat. Al cap d’un any, però, va haver de deixar la comunitat per una malaltia. Quan va sanar, va deixar la via religiosa i va trobar feina a l’Escola Montessori de l’Hospitalet de Llobregat. El 1962 va fundar una escola parroquial unitària a Cabrera, on va treballar set anys, desafiant els inspectors de Falange. A Cabrera, també es va casar i va tenir tres fills. Entre 1968 i 1976 va treballar a dues escoles Sant Gregori i del 1976 al 1979, va entrar a plena dedicació a Òmnium, entitat en què ja havia fet classes nocturnes i on havia vist mares plorant perquè els seus fills no cabien als cursos de català. Va ser coordinador dels cursos d’Òmnium, que van arribar a tenir 172.000 alumnes, una xifra que cap entitat privada ha arribat a assolir mai en cap país d’Europa en l’ensenyament d’una llengua. El 1978 fou reclamat per treballar al Departament d’Educació. El 1979, el conseller Guitart el convocà en un dinar per parlar de l’organització del SEDEC, on va conèixer la Margarida, amb la qual va treballar braç a braç durant quatre anys. Del 1984 al 2003 fou cap del SEDEC. Text de Pitu Basart Filòleg i escriptor Fotografies de Joan Juanola