CONVERSA. MÒNICA TERRIBAS PERIODISTA

Quan un mitjà de comunicació ho és realment? La comunicació només és possible quan el receptor admet que s’ha entrat en comunió amb ell. Quan això és possible, amb el llenguatge verbal o no verbal, llavors és possible que el mitjà de comunicació transmeti allò que vol. La transmissió informativa no és, per tant, sinònim de comunicació. Però el receptor com t’ho diu? No t’ho diu amb xifres quantitatives que es tradueixen en xifres d’audiències o nombre de persones que han clicat una notícia. Caldria saber si els cervells de les persones a les quals volem compartir la informació realment l’han assimilat o no. I aquesta resposta no és gens fàcil, però és important tenir-ho ben present per no traduir erròniament el nombre de contactes amb l’eficiència de la comunicació. I un periodista? La seva principal implicació és la voluntat de servei a la societat. El periodisme, que pot estar exercit des d’un mitjà públic o privat, sempre ha d’estar al servei d’una societat millor. Ha de saber detectar allò que no funciona de la societat per poder-ho millorar. El periodista ajusta. Com ho fa? Detectar què és el que no acaba de rutllar a la societat, informar-la d’això per contribuir entre tots a què les coses vagin millor. És a dir, si es produeixen vulneracions de drets, si hi ha violació del dret internacional, si hi ha violació del dret humanitari, si s’està produint una guerra entre dos països que no és el que voldríem com a humanitat. Per què informem d’això? Perquè no és habitual. No ens llevem cada dia escoltant que avui no hi ha guerra entre França i l’Estat espanyol. No, la notícia seria que hi hagués guerra i, per això, la seguim. Quin paper ha tingut el Joaquim Maria Puyal en la teva formació? Moltíssim! En Quim segurament és la persona que ha marcat d’una manera més contundent els criteris amb els quals jo m’he bellugat tota la vida. He tingut el privilegi de treballar a la televisió pública del meu país amb programes de màxim impacte social (La vida en un xip) i, poder-ho fer amb el nivell d’exigència com ho feia en Quim, et fas totes les preguntes que et toquen fer com a periodista mil vegades perquè dones molt de valor al fet de poder intervenir en el món en què vius. Quines preguntes són imprescindibles com a periodista? Hi ha una pregunta fonamental que encara em faig avui: amb quin criteri faig les coses? És a dir: per què aquesta persona i no una altra? Per què farem això? Quina ha de ser la seva durada? Tenir criteris a la vida és molt important per a tot. Quan la resposta a aquesta pregunta és per audiència, tenir més èxit, ser més conegut o guanyar més diners vol dir que t’estàs equivocant. I, a més, estem fent una malversació dels recursos que la societat ens està oferint. Respondre’t a aquesta pregunta en clau periodística fa que no t’equivoquis en els objectius que poden anar lligats a saber més d’una cosa o entendre millor com funciona alguna cosa important. En Joaquim Maria Puyal va ser creador d’una escola catalana de periodisme? En Quim ha estat una escola sense mitjà per molts periodistes del nostre país! No sé per què aquest país no va dotar de recursos estructurals el que mereixia el seu talent. Hi ha moltes persones que han tingut molt de poder estructural i no han fet escola. Com s’haurien de formar els periodistes avui dia? Avui els periodistes ho tenen molt més difícil que nosaltres perquè la generació que avui estem formant a les aules tenen un nivell d’impacte mediàtic constant per múltiples vies, del qual és molt difícil despendre’s o aïllar-se. Jo me n’adono a classe que des de fa 10 anys el nivell d’atenció ha baixat com el de memòria. Per què? Doncs perquè ells són incapaços d’estar únicament dues hores escoltant el professor. Necessiten estar fent més d’una cosa de forma simultània i, per tant, l’activitat docent ha canviat. No cal culpabilitzar-los perquè això passa a totes les edats. Hi ha unes empreses molt importants que estan transformant els nostres cervells. En qualsevol cas, és molt important que els periodistes tinguin sentit crític i, especialment, capacitat d’observació. Sempre dic als meus alumnes que parlin a casa, preguntin, observin el que està passant al seu entorn..., que no abandonin el llenguatge oral! Tot això és una eina fonamental per un periodista per poder descodificar després el llenguatge verbal i no verbal. El periodista que s’ocupa de l’educació també hauria de tenir estudis universitaris en aquesta matèria? He conegut periodistes de la secció d’Economia boníssims que no havien estudiat Econòmiques. La informació més eficient d’infraestructures segurament tampoc la fa un enginyer de camins ni un enginyer industrial. Llavors, depèn molt de l’actitud. L’important és l’actitud amb la qual un periodista entra a fons en una qüestió. És a dir, els periodistes que estan en els jutjats de la Ciutat de la Justícia no són advocats. Són periodistes que saben preguntar, s’han documentat bé i estan completament endinsats en tot allò que és necessari que sàpiguen. Per tant, penso que en el periodisme que té relació amb el món de l’educació ha de passar exactament el mateix. És habitual sentir l’expressió que l’educació és el més important per al futur d’un país i l’hem de cuidar. Creus que això es tradueix en l’atenció que hi dediquen els mitjans de comunicació? Cada vegada se’n parla més. No sé si és per afegir més pressió, culpa o per resoldre problemes. També és cert que se’n parli més «d’una qüestió» no sempre vol dir que se’n parli amb eficiència i amb resultats. Tampoc no sé si se’n parla amb prou profunditat. Un exemple: parlar molt de política no vol dir que es millori el nivell de la política a la societat. Com tenies present el món educatiu en els programes que has conduït? Ha tingut una presència de manera natural. Sense forçar perquè sempre he estat en programes d’interès general. Però sempre amb una consciència del que significa el servei públic. Això vol dir que els mitjans de comunicació han de ser entesos com una prolongació indirecta de les aules. Nosaltres hem de donar a les persones que ens estan escoltant o veient informació i enriquiment intel·lectual. Si només ens bolquem al món de l’entreteniment, després no podem exigir consciència crítica. Per què l’informe PISA té tanta notorietat en els mitjans de comunicació? L’informe PISA és l’equivalent educatiu a les audiències de la tele i la ràdio. No hi ha res que agradi més als mitjans d’avui dia que els rànquings, gràfics... És el més fàcil. Qui és el que reparteix més beneficis en el sistema bancari? Quin artista t’agrada més? Quin és el teu llibre preferit? Quin és el llibre que t’ha influït més? Ara bé, la pregunta que ens podríem fer és la següent: per què hem d’estar tot el dia triant i quantificant? Seria possible que els mitjans de comunicació poguessin sortir de totes aquelles notícies recurrents relacionades amb l’àmbit educatiu (informe PISA, primer dia d’escola, les notes de selectivitat més altes)? És el peatge que paguen totes les disciplines. De cinema, per exemple, en parlem tot l’any, però quan se celebren els premis més importants (Òscars, Gaudí, Goya) s’hi dedica més atenció mediàtica. A l’escola, li passa una cosa semblant. No podem oblidar que el calendari de la nostra societat ve condicionat pel curs escolar. El diari Ara, per exemple, va tenir l’encert de crear el suplement Criatures, de la mà del Carles Capdevila, per poder tractar qüestions educatives d’una forma més continuada i reposada. Això va fer que la resta de diaris després tinguessin més cura de l’àmbit de l’educació. És important que hi hagi seccions d’educació als mitjans de comunicació, com podria ser de ciència o tecnologia per exemple, però encara ho és més que hi hagi respecte per la tasca dels docents. Actualment els mitjans de comunicació prestigien o desprestigien els docents? Clarament que totes les professions es mereixen respecte i alhora s’ha de ser molt exigent perquè la societat funcioni el millor possible. Respecte per als docents vol dir que no podem pensar que nosaltres sabem més que ells que tenen la responsabilitat d’estar a les aules un munt d’hores amb els nostres fills i filles. Jo, per exemple, vaig confiar en els professionals que estaven amb el meu fill, que té síndrome de Down. El veien cada dia i estaven amb ell a l’aula. Em vaig refiar el 100% d’ells, tant dels que eren a l’atenció precoç com els que van tractar a l’escola ordinària o especial. Tenia plena confiança amb el seu criteri. Ara bé, penso que la docència és de les professions més criticades públicament per una part de la societat. Difícilment es podran sentir orgullosos de la seva feina si sempre són jutjats injustament. Tothom necessita ser reconegut pel seu servei i, en cap cas insultat, que a vegades succeeix lamentablement. Les dues darreres preguntes. Quin llibre t’estàs llegint en aquests moments? M’estic llegint Tan bonica i tirana de Blanca Llum Vidal. També el de la Marina Garcés: La passió dels estranys. Quin llibre, música o pel·lícula recomanaries a un altre docent per continuar pensant en diàleg? Recomanaria la pel·lícula Sorda que fa pensar molt sobre la identitat de les persones que neixen amb les cartes marcades. TEXT JORDI GARCIA FARRERO FOTOGRAFIA JOAN JUANOLA