Primer dia d’escola, ens dirigim a l’aula amb ganes i amb nervis, com cada setembre ja anem desbordades de feina i això no ha fet més que començar. Mentre caminem ens fem les mateixes preguntes de cada any: “com serà el grup?” “quina mirada tindran cap a la infància?” “els cauré bé?”. Per nosaltres també és el primer dia i, tot i l’experiència, el neguit també està present. Fem una respiració profunda i entrem a l’aula. Saludem a totes i somriem mentre obrim l’ordinador i comencem a passar llista.
Es pot tallar la tensió amb un ganivet, saps que aquest silenci només durarà avui, però això també està bé. Ningú vol establir mirades amb tu i qui ho fa pots apreciar la por i la incertesa pel que vindrà. Alguna et respon amb un somriure tímid i ho agraeixes tornant-li el somriure. Comencem a presentar-nos i a xerrar una mica, fem una dinàmica o dues i quan tornen a les cadires, la més encoratjada pregunta: “Farem activitats amb infants?”. I el teu cap marxa de l’aula durant uns llargs segons.
Les ganes d’estar a les escoles bressol, a les estances, d’entrar i formar part del dia a dia dels infants, es fan evidents i es noten des del primer moment. I sort, és fantàstic que la il·lusió i el desig estiguin presents, això ens assegura que un somriure hi serà.
Com n’és d’important somriure davant la mirada d’un infant.
Però com bé sabem els que estimem la professió, hem d’anar més enllà. I aquí iniciem un camí, amb avidesa, però també amb inquietud, nerviosisme, incertesa, i hores i hores de reflexions. Històricament, venim d’una educació adultocentrista, que posa el focus en el paper de la mestra i com aquesta es mostra davant del grup. Per sort, ja fa temps que aquestes dinàmiques s’estan trencant, però d’alguna manera és el que aquestes alumnes han viscut, és el que han rebut a la seva infància i, com bé sabem:
Tot allò que ens succeeix en la nostra infància ens deixa petjada.
Moltes vegades costa discernir el que hem estat treballant i sabem què hem de fer, d’allò que hem viscut i ens surt reproduir perquè ens aporta seguretat. Per aquesta raó donem valor a veure i viure l’escola des d’aquesta mirada, perquè aquesta només serà la manera de poder formar a educadores que han estat sostingudes. La nostra tasca és acompanyar les seves reflexions, oferir nous qüestionaments i donar el valor real i que es mereix l’infant, el seu dia a dia, les seves accions, les seves relacions, i treure el focus de l’adulta que diu, que guia.
D’aquí una de les grans dificultats, poder apropar la pràctica educativa amb infants des de l’aula: com podem connectar amb les necessitats i la realitat de les estances sense ser-hi presents? Com aconseguir que les alumnes trenquin amb els esquemes apresos i s’obrin a nous escenaris, a noves mirades? És en aquest punt, en el qual la nostra tasca com a docents es fa més present. Nosaltres creiem molt en els nostres discursos, som molt conscients del que relatem i del que volem transmetre, però a elles els arriba de la mateixa manera? Espòiler: no.
El seu moment vital, la seva edat, fa que allò que per nosaltres és l’essència de la professió a elles els hi quedi allunyat i no ho entenguin encara. La falta d’experiències, no només vinculades amb la professió, fa que l’esforç per fer arribar el nostre discurs tingui una dificultat afegida. Un repte. Un repte que queda alleugerit si fem un petit viatge al passat, això ens pot ajudar a empatitzar. Quin era el meu discurs cap a la infància quan tenia divuit anys? Quines creences defensava des del viscut que amb experiències i formació he pogut reformular? Hem de confiar en el canvi, fonamentat en acompanyar-les des del respecte a les seves creences vàlides que són la llavor d’una evolució pedagògica en el temps.
Ens hem de reinventar, ens hem de formar, hem de revisar-nos i, en moltes ocasions, desaprendre per aprendre noves maneres d’arribar a l’alumnat.
Perquè tot canvia, el món que ens envolta, la societat, les alumnes i nosaltres mateixes; però hem de trobar la manera de connectar i acompanyar per afavorir el seu esperit crític i la necessitat d’aprendre. La base és la confiança. No només quan acompanyem a infants, també en elles, les nostres alumnes. Han de sentir-se segures, han de saber que allò que ens expliquen és important per nosaltres. En definitiva, ens han de percebre presents per a quan ens necessitin. També per situacions del dia a dia, pel quotidià que els ha passat venint en autobús a l’escola.
Ens han de percebre des de l’estima i seguretat per poder escoltar de debò. Han de poder comprendre que les indicacions i decisions que es prenen des de l’equip són pensades des de la responsabilitat, encara que de vegades no els agradin. Quan això passa les mirades cobren una altra dimensió. Hi ha mirades que aproven el teu discurs, hi ha mirades de sorpresa, mirades de no entendre res, hi ha mirades qüestionadores i hi ha mirades de por. Hi ha mirades que et busquen sense res a dir, són mirades de “estic aquí”.
Hi ha mirades que et fan arribar per transmetre sense paraules. Quan tot això passa, el vincle ja ha començat.
La formació va més enllà d’un adquirir coneixement i despertar aquest esperit crític, és un espai de transformació personal, de creixement i treball d’autoestima, de fer front a noves situacions; i en molts casos, a unes edats on encara han de descobrir tot un univers que està en construcció. D’aquesta manera, la nostra tasca com a docents també agafa nous reptes, un d’ells l’acompanyament emocional de l’alumnat. Alumnat que experimenta per primera vegada el contacte amb infants a una escola, que viu els primers conflictes, que es troba que ha d’acompanyar a nens i nenes amb necessitats educatives, en un moment vital com dèiem abans en construcció.
Som partidàries del diàleg com a base per tal que convidi a fer reflexions, a debatre, a fomentar el fet de ser persones crítiques amb el que ens envolta, a anar a la font real de les coses, a analitzar i analitzar-nos, a fer-les qüestionar el perquè de tot i a fugir del “a mi m’ho van fer així i no estic tan malament“. El diàleg com a base per empatitzar i detectar necessitats. De vegades, per molta formació que les docents tinguem o per molt que ens agradi un tema, és necessari, imprescindible i molt enriquidor convidar a professionals especialitzats o personal en actiu. Això fa que aquesta realitat a la qual les volem apropar, vagi reduint distàncies i arribarà al seu punt més àlgid quan comencin la seva estada.
Quina gran remoguda viure en primera persona tot allò pel qual fa tant de temps que esperes. És emocionant veure com venen un dia a classe, t’expliquen una situació que han viscut a l’escola i ho relacionen amb debats que hem tingut o a temes que hem comentat, i veus als seus ulls que tot agafa sentit. Que cada hora de reflexions, de compartir, d’escoltar-nos s’ho senten seu.
Veus que s’estimen la seva professió i la infància.
I veus també que la defensen, que reivindiquen el valor que té i com, malauradament, és poc valorada per la societat i moltes vegades també pel seu entorn més proper. Estar presents quan aquella persona que, per molt que la fas reflexionar, revisar-se o justificar els seus comentaris tan contraris al que vols transmetre, fa un canvi en el seu discurs quan comença les seves pràctiques i veu (i viu!) la realitat, t’omple com a professional i com a individu. Presenciar la transformació d’aquest discurs inicial que es basa en “estic aquí perquè m’agraden els nens” fins a enamorar-se de la infància, del seu poder, de donar valor a les petites coses, de mirar sense judici i meravellant-se de cada acció, que la fa especial i única fa que la tasca que se’ns presenta com a docents sigui encoratjadora.
El CFGS d’Educació Infantil és un viatge cap al coneixement de la infantesa, però també és un viatge personal, ple d’alts i baixos que fan que l’alumnat faci un canvi en la seva mirada, en la seva presència i en la seva essència. Fa que valori l’educació tal com es mereix, que entengui que la infància d’avui és el futur de demà i, per tant, fa que es qüestioni quin és el futur que vol i quins valors vol que hi visquin en ell. Si més no, és el que intentem com a docents.
Som conscients que aquesta manera de viure i veure el món, no els arribarà a tot el nostre alumnat, però segur que una petita llavor plantarem en cadascuna de les persones que estan a l’aula. La vida està plena de reptes, i ser docent del CFGS d’E.I en té molts, però és fascinant abordar-los any rere any amb passió, ambició i amb un equip cohesionat amb el qual comparteixes molt més que mòduls, també creences, il·lusions i ganes de fer que l’educació sigui millor sempre.
“Farem activitats amb infants?“. I els segons, que han semblat hores, passen i és quan la teva ment torna i contestes a la teva alumna: “Sí, farem activitats amb infants, però no comencem per la teulada, que hi ha molta feina a fer!”.
Marta Fanlo Saínz
Mònica Parera Garcia
Laura Pérez Guirado
