Conclusions de la 54a Escola d’Estiu: la força dels equips

La força dels equips ha estat la base que construeix l’escola d’estiu d’aquest any.

Un equip que inclou totes les persones que contribueixen i participen de l’entramat educatiu: mestres, infants, joves, famílies, monitors, personal de manteniment… I que es relacionen amb altres equips de l’entorn més immediat i també del més llunyà.

Defensem amb fermesa que l’educació és un exercici col·lectiu, d’equips de persones que treballen juntes perquè l’aprenentatge és també un fenomen que s’esdevé i es construeix amb diàleg amb els altres. ​Si el segle XX va ser el segle de les grans mestres, el XXI ha de ser el segle dels equips de mestres que dissenyen projectes significatius i coherents pel creixement d’infants i joves.

Treballar en equip és una tasca complexa i aquest és un dels grans reptes que tenim ​a les escoles i als instituts perquè sense equip no hi ha projecte. Una manera de construir-los és a partir del descobriment de les pròpies fortaleses perquè la diversitat de les diferents identitats farà més fort cada projecte.

Els equips de mestres, els infants que aprenen junts, la comunitat educativa, les escoles que dialoguen entre elles fent xarxa… És des d’aquesta dimensió que hem afrontat el tema general d’aquesta 54a Escola d’Estiu.

Un equip no és només un conjunt de persones, així com una orquestra no és una suma d’instruments. Hem d’aprendre a llegir i a construir a partir d’una mateixa partitura.

Un bon equip necessita bona relació humana, compromís i rigor professional i un lideratge que doni espai i visibilitat a totes les singularitats.

És important tenir temps per pensar plegats. Aquesta és l’estratègia que ens permetrà passar de la reflexió a l’acció, construint així sabers pedagògics compartits que ens ajuden a actuar per generar canvis positius. Però atenció amb no dilatar en excés els processos de transformació perquè es poden acabar convertint en pretextos per no canviar.

L’ètica parteix d’una reflexió sobre la manera de ser i estar al mon. L’ètica de la responsabilitat implica més interdependència que independència, més coneixement i ciència que bona voluntat.​Mai ens fem sols i sempre ho fem entre canvis històrics que hem d’aprendre a llegir, interpretar i relacionar. Construir noves solidaritats passa per forjar identitats sensibles a les noves necessitats i vulnerabilitats.

El desenvolupament de la identitat requereix de reconeixement, i una de les seves esferes és la solidaritat, que rau en apreciar les capacitats de cada persona. Totes en tenim de capacitats però no totes tenim les mateixes. Reconèixer-les i valorar-les és una de les responsabilitats que tenim totes les persones que ens dediquem a educar.

L’escola és un espai que s’ha de construir a partir del vincle i la participació entre totes les persones que en formen part, i els nostre compromís ens interpela com a mestres a l’escola i al carrer com a ciutadans. Hem de pensar per l’escola accions de vida quotidiana que ajudin als infants i joves a viure i estar amb els altres perquè les diferències no es converteixin en desigualtats.

Aprendre amb l’altre… qui ensenya i qui aprèn? Educar i créixer en un context de relació ha de ser una història alimentada del desig de voler estar junts i caminar junts. L’única manera de mantenir el desig és interessar-nos per conèixer les passions dels altres.

Més que estar pendent de lleis decrets i reformes, l’escola pública ha de saber transformar-se a partir d’un diàleg profund amb el seu territori, amb problemàtiques que preocupen a qui hi viu.

Naixem homes i dones, però la humanitat és una dimensió que es construeix amb l’educació sempre basada en la dinàmica participativa. Construirem les noves solidaritats aprenent els uns dels altres, respectant les diversitats de cadascú perquè nosaltres creiem en l’escola de la diversitat, de la confiança i de la responsabilitat i pretenem fugir de l’escola del control, de la homogeneïtat i de l’egoisme .