Una professora d’educació secundària fa el següent relat. La gran majoria d’actes violents que s’hi donen a les escoles no són visibles. Les agressions que hem heretat són a la nostra quotidianitat. Sentir menyspreu quan expresses la teva opinió, rebre mirades amb desaire o desaprovació, que trepitgin el teu discurs i assumir que t’han silenciat o conformar-te a gaudir dels espais petits de l’escola perquè els altres ja han estat conquerits pel patriarcat, són algunes de les situacions violentes que s’hi donen als centres educatius.
Visibilitzar aquests moments, donar-los a conèixer, parlar entre nosaltres i fer CONSCIENTS a qui exerceix i a qui rep violència és la tasca que s’ha de fer diàriament, constantment. I potser així, de mica en mica, aquests actes podrien revertir la situació i ajudar a fer les coses de manera diferent. I això és competència de tota la comunitat educativa.
Malauradament, les violències masclistes són la norma a la majoria d’instituts. I, igual que passa a la societat, l’escola valida aquestes violències normalitzant-les.
Si fem una observació sistemàtica, de caràcter científic, sobre allò que passa a qualsevol espai d’un centre educatiu, trobarem aquestes violències, des de les més òbvies fins a les més difícils d’anomenar perquè costen de veure i de posar-hi nom.
La bona notícia és que les docents feministes sabem des de fa molt quin és el camí per prevenir-les.
La bona notícia és que les docents feministes sabem des de fa molt quin és el camí per prevenir-les. Ja fa massa temps que insistim i insistim que amb bones formacions en educació feminista/coeducadora a cada centre i amb una bona formació inicial del professorat podríem avançar en l’erradicació d’aquestes violències i que, a més a més, aquest fet tindria un efecte multiplicador a l’entorn, cosa que seria molt beneficiosa per a tota la societat.
Tenim lleis que ens obliguen a treballar amb aquesta mirada però sense voluntat política de desplegar-les.
La mala notícia és que no només no tenim polítiques educatives que vagin en aquesta direcció, sinó que a més, anem enrere. Tenim lleis que ens obliguen a treballar amb aquesta mirada, però sense voluntat política de desplegar-les. Tenim uns nous currículums on el vector de gènere és present, però no tenim assegurat que tot el personal docent estigui qualificat per fer-ho. Tenim protocols per activar en casos d’assetjament, però qui els ha d’activar potser no té la formació per posar nom al que està passant. Les persones que són als equips directius i a les inspeccions, o les responsables de les polítiques educatives del país, no necessàriament hi estan capacitades ni tenen incorporada la perspectiva de gènere.
Ha costat molt aconseguir totes aquestes lleis, no ens podem permetre ni un pas enrere. No podem permetre que el Departament d’Educació faci pública un enquesta a la ciutadania per saber l’opinió sobre la incorporació de l’educació sexual a escoles i instituts. No es pot fer una enquesta que posi en dubte el dret del nostre alumnat a una educació sexual integral. El fet de realitzar l’enquesta ja és, en si mateix, un atac directe a aquest dret.
Les polítiques educatives feministes són l’única garantia per erradicar les violències masclistes i, per tant, per al progrés de tota la societat.
És claríssim que venen temps difícils quant a posar en dubte drets que ens han costat molt d’aconseguir. Ara no és el millor moment per anar a poc a poc i amb por. Ara és el moment per actuar amb rapidesa, amb valentia i amb el convenciment que les polítiques educatives feministes són l’única garantia per erradicar les violències masclistes i, per tant, per al progrés de tota la societat.
Malgrat les lluites i les mobilitzacions, el patriarcat persisteix i la violència contra les dones i contra el col·lectiu LGTBIQA+, entre altres grups vulnerabilitzats, continua presentant-se de diferents formes: violència digital, violència vicària, discriminació laboral, violència obstètrica, violència institucional, etc. La violència masclista és estructural i inseparable de les desigualtats i de les relacions de poder inherents al sistema. Continuem necessitant sistemes de protecció, recursos i polítiques públiques efectives que contemplin la diversitat de les persones agredides, que posin al centre els col·lectius més vulnerables i que evitin la seva revictimització.
L’educació feminista no és un complement sinó la base imprescindible de transformació articulada de forma transversal i integral.
En l’àmbit educatiu, defensem que l’educació feminista no és un complement sinó la base imprescindible de transformació articulada de forma transversal i integral, present en les relacions interpersonals, en el currículum, a tots els espais i a totes les pràctiques educatives. L’increment dels discursos reaccionaris i el negacionisme de la violència masclista és profundament preocupant. No podem ignorar que els discursos d’odi, el sexisme explícit i la cultura de la por busquen erosionar els nostres avenços. Cal desactivar i neutralitzar aquestes narratives, no podem mirar cap a una altra banda.
És urgent incorporar l’educació sexual integral, crítica, feminista i amb garanties de qualitat, des de la infància fins al final de l’adolescència.
És urgent incorporar l’educació sexual integral, crítica, feminista i amb garanties de qualitat, des de la infància fins al final de l’adolescència, com a pràctica fonamental per construir relacions lliures de violències i basades en el respecte i el reconeixement. El coneixement del propi cos, la identificació de les emocions i la consideració dels límits podem generar consciències crítiques i l’empatia necessària capaces de qüestionar i desmuntar la reproducció del patriarcat.
EN AQUEST 25N, DAVANT LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, EDUCACIÓ FEMINISTA!!!
