Font imatge: Vicky Flores
Sabem que la inclusió és un dret de tots els ciutadans i ciutadanes i que fer-la efectiva només ens aporta beneficis i enriquiment personal per a tots. Què passa, doncs, amb el Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu? Per què hi ha tants entrebancs que en dificulten el procés d’aplicació? Falta voluntat política i administrativa per portar-lo a terme? Necessita més temps a nivell cultural per avançar-hi? Necessita que el col·lectiu docent i els centres educatius tinguin més coneixement sobre el model curricular? Manquen recursos, mesures i suports, o potser els que hi ha actualment necessiten una altra distribució escolar o territorial? Cal més formació i informació específiques per als centres educatius i les famílies?
Encara no hem fet del tot el canvi de mirada que ens cal per tal que tot l’alumnat, a més a més de presència i participació en les aules, tingui també aprenentatges valuosos? Cal que l’administració i les universitats inverteixin més en recerca i investigació a fi d’avançar en metodologies i pràctiques inclusives? S’han de posar més en valor les pràctiques que porten a terme alguns centres educatius que estan valorats i avaluats positivament, i, per tant, intercanviar-les i donar-les a conèixer a altres centres educatius? Cal posar l’alumne o alumna i el seu procés de creixement en el centre de totes les polítiques educatives? S’han de crear dispositius en xarxa que permetin acompanyar l’alumnat i alhora facilitin que tots els i les professionals col·laborin i entre ells per cercar les millors respostes a cada situació? Cal que de manera definitiva hi hagi una aposta clara per la personalització de l’aprenentatge?
Sabem que avançarem cap al sistema educatiu inclusiu quan totes les parts implicades hi estiguin plenament compromeses. Quan polítiques, cultures i pràctiques inclusives vagin a l’una en tots els sentits.
Tenim aprovat el Decret des del 2017 i sabem que des de fa cinc anys aquest Decret dibuixa el marc perquè es faci realitat un sistema educatiu inclusiu; però també sabem que, durant tot aquest temps, tot sovint s’ha posat la normativa directament en el pla de la presa de decisions per resoldre situacions molt complexes de la vida de les persones.
No obstant això, la normativa sola no resol; la normativa estableix el marc sobre el qual les administracions planifiquen i gestionen, i sobre el qual els equips de professionals construeixen en el dia a dia una resposta educativa ajustada a la realitat de cada infant i jove i a cadascuna de les seves necessitats.
De manera general, els i les professionals dels centres educatius han construït aquesta resposta d’acord amb la normativa i sense que l’administració hagi apostat clarament per desplegar-ne l’articulat, i això ha suposat, en molts centres educatius, un desgast que ha fet impossible de sostenir, en ocasions, els processos d’inclusió.
A nivell estructural i de sistema, cal desplegar cadascun dels apartats del Decret i desenvolupar-los urgentment per donar resposta a les necessitats de tots els centres educatius i de cadascun dels infants i joves de Catalunya.
I nosaltres veiem que, perquè això sigui possible, és necessari un “pla de xoc” cultural, educatiu, ètic i econòmic que parteixi de:
- Polítiques educatives que facilitin marcs curriculars i pedagògics que orientin les línies de treball amb cada alumne o alumna del centre, i que, a través de la transmissió de sabers culturals construïts en comú, possibilitin el major nivell d’aprenentatge tenint cura de totes les persones que participen en l’acte educatiu.
- Recursos, mesures i suports adequats a les necessitats de cada infant i jove, i que posats al servei del treball en xarxa permetin enfortir tot allò que és comú a tot l’alumnat i alhora donar resposta a la complexitat de cadascuna de les situacions.
- Formació i acompanyament als equips directius, al col·lectiu docent i als i les professionals especialistes, a fi d’avançar en la inclusió des de les diferents perspectives i mirades educatives, i que la suma dels diferents sabers permeti construir projectes educatius de qualitat que cohesionin tota la comunitat educativa.
Entenem que el Decret és l’eina per avançar cap a un sistema educatiu inclusiu, però el desplegament no n’és una finalitat en si mateixa; aquest desplegament només és un mitjà que cal posar al servei de l’objectiu últim de l’educació, a fi que cada persona sigui tot allò que pot ser al màxim. Només amb l’organització, la planificació i el compromís ferm des de totes les parts, el Decret esdevindrà una eina d’atenció educativa adequada i ajustada a les necessitats dels infants i els joves del país.
I amb aquest objectiu de donar resposta al sistema educatiu inclusiu, volem i necessitem urgentment una sèrie d’actuacions que repercuteixin de manera directa en els centres, l’alumnat i les famílies; perquè, d’una banda, n’és un dret dels infants i joves i de les seves famílies, i, de l’altra, n’és un deure del govern i de les administracions responsables, que han d’oferir les solucions més encertades i adequades per fer real la voluntat de tenir una escola per a tothom amb un projecte per a cadascú.
El Decret és l’eina per avançar cap a un sistema educatiu inclusiu, però el desplegament no n’és una finalitat en si mateixa; aquest desplegament només és un mitjà que cal posar al servei de l’objectiu últim de l’educació.
Per aconseguir aquest canvi educatiu, cultural i polític cap a un sistema educatiu inclusiu, calia temps per definir i redefinir entre tots els objectius de manera acurada, i aquest temps per gestar-se ja ha esdevingut, ara ja és hora de fer-lo avançar sense cap entrebanc ni demora tenint en compte les premisses següents:
• Qualsevol dels canvis que poden ser font de pressió i malestar per als centres educatius repercuteixen directament en els processos d’inclusió i fan més fràgil la qualitat de l’atenció educativa a tot l’alumnat, especialment als més vulnerables.
• El Decret defineix de manera exhaustiva, entre altres qüestions, com ha de ser l’organització dels centres, quina mirada ens ha de servir per identificar les necessitats de l’alumnat, quines estratègies d’acompanyament a les famílies i al mateix alumne o alumna s’han de desenvolupar, com poden fer equip els diferents professionals per planificar la resposta educativa, i com es poden organitzar les aules per construir entorns rics d’aprenentatge per a tothom. Enfocar la lectura del Decret només als recursos és fer-hi una mirada molt limitada que no en facilita el desplegament.
• Un sistema educatiu inclusiu ha de preveure tot el recorregut de l’alumnat pel sistema, des del primer cicle d’educació infantil fins a la transició a la vida adulta, amb l’objectiu de traçar recorreguts a llarg termini i garantir una coherència en l’acció educativa entre les etapes. Per això cal traçar un itinerari formatiu personalitzat per a cadascun dels i les alumnes i facilitar la informació i l’orientació als equips docents d’etapes educatives consecutives que afavoreixin la continuïtat de les mesures i els suports. En un context de treball en xarxa amb tots els centres educatius del territori, els centres han de disposar de protocols específics de transició entre ensenyaments o etapes educatives que proporcionin acompanyament i suport a l’alumnat en el seu itinerari formatiu.
• Cal fer atenció a totes les etapes educatives, en especial a les etapes postobligatòries avançant en la consolidació dels itineraris formatius específics (IFE) com a oferta formativa a l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu a la formació inicial i als ensenyaments de règim especial, i també en la creació i el desplegament del Programa de noves oportunitats per garantir la continuïtat formativa de tots els estudiants.
• Els centres d’educació especial són una peça clau de la xarxa de suports a la inclusió i cal continuar amb la seva regulació normativa a fi de donar compliment a què estableix l’article 25 del Decret: “poder ser proveïdors de serveis i recursos per als docents d’escoles i centres d’educació secundària”.
• Els serveis educatius, com a espais de formació i acompanyament dels centres, són un element fonamental perquè els centres puguin acollir tot l’alumnat i, a tal efecte, cal elaborar i aprovar un nou Decret de serveis educatius, actualitzant l’organització i les funcions en el context de la xarxa de suports a la inclusió.
• Cal la planificació d’un mapa de recursos i suports a la inclusió que defineixi territorialment el desplegament dels suports (SIEI, AIS, CEEPSIR, IFE, SIAL…) en funció de les necessitats del territori i perquè els recursos s’apropin allà on és l’alumne o alumna, i que la ubicació d’aquest no depengui dels recursos ja existents.
• Els moments de complexitat que poden viure alguns alumnes exigeix un treball multidisciplinari que requereix una coordinació interdepartamental per assegurar-ne una atenció integral. Per aquest motiu cal formalitzar convenis amb els departaments dels àmbits de salut i benestar, a fi d’atendre l’alumnat amb situació clínicament complexa fent una planificació del suport de l’atenció primària en els centres educatius. També s’ha de fer la planificació de la xarxa de salut mental i educació, per tal de donar resposta a les necessitats dels i les alumnes i dels centres educatius.
Progressar cap a la igualtat d’oportunitats educatives per a tothom és un deure que tenim pendent des de les polítiques educatives i des de les cultures socials.
Quan parlem de pla de xoc ens referim a intencionalitat plena i a posar totes les directrius del Departament d’Educació en la direcció d’atendre tot l’alumnat des de l’inici, a partir d’actuacions immediates i planificades conjuntament amb els centres. Des d’aquesta perspectiva proposem un pla de xoc que inclogui tot allò que hem esmentat i que, de manera ben estructurada, doni compliment a totes aquestes finalitats i alhora resposta a les necessitats que vagin sorgint davant els canvis ràpids i continuats que es produeixin.
Respondre a les desigualtats que existeixen actualment en el món educatiu i progressar cap a la igualtat d’oportunitats educatives per a tothom, és un deure que tenim pendent des de les polítiques educatives i des de les cultures socials. Sabem que no podem esperar més i també sabem que entre tots ho podem fer possible.
Carme Ortoll Grífols i Mercè Esteve Balagué
