Segons Jordi Cots, el pas de gegant en la història dels drets de la infància es va produir l’any 1989 amb l’aprovació de la Convenció dels Drets de l’Infant per part de les Nacions Unides. Es tracta d’un text legal en el qual s’aposta decididament per l’infant com a subjecte de drets, situant-lo en el camí de la plena ciutadania. Després de trenta-cinc anys, malgrat les oportunitats i la validesa de la Convenció, la humanitat és lluny de resoldre la situació de la infància al món. Només cal revisar les notícies que ens inunden diàriament a través dels mitjans de comunicació per adonar-nos que el camí que queda per recórrer és llarg i que els reptes orientats a la garantia dels drets dels infants són enormes. La geografia de les injustícies, mancances, oblits i incompliments dels drets de la infància s’estén a tot el món. Sense anar més lluny del nostre entorn, l’informe anual de la Sindicatura de Greuges sobre la situació de la infància a Catalunya constitueix una llista de reptes que no hauríem de desatendre. En aquest sentit, segueix sent ben vàlida l’expressió de Philippe Meirieu quan proclama que la Convenció dels Drets dels Infants és un text «d’indignació i de revolta».
La indignació i la revolta requereixen uns fonaments que només la informació i, sobretot, la formació poden aportar. Per això és necessari (potser fins i tot més necessari que mai) que el text de la Convenció esdevingui una eina pedagògica en els diferents àmbits i nivells de la trajectòria educativa de les persones, des de l’escola a la universitat. La Convenció del 1989 formula que «tot infant té dret a un nom», és a dir, a una identitat. És la potenciació del nen subjecte davant del nen objecte, convençuts que la identitat i el subjecte s’han de desenvolupar i que això només és possible a través de l’educació. Els drets de caràcter civil i polític que apel·len a l’autonomia i la participació ens remeten a conceptes inherents a l’acte educatiu.
La Convenció es pot considerar el document fundacional d’un projecte pedagògic global i local. És un projecte global perquè les afirmacions que conté ens obren les portes de les fronteres mentals i ens impulsen a conèixer la situació real dels nens i nenes al món. Els informes sobre l’estat mundial de la infància que elaboren i publiquen diferents organitzacions internacionals ens interpel·len i ens situen davant del mirall. A través de les dades que ens mostren, l’escola, la nostra escola, s’acosta a totes les escoles del món. Si encara acceptem com a vàlida l’afirmació que diu que «l’escola és la vida i no només preparació per a la vida», la descoberta a partir dels drets del nen ens permet «viure» la realitat de la infància, que no és altra que la realitat del món que ens envolta.
El caràcter local del projecte es troba en la possibilitat de viure i exercir dins la mateixa escola els drets civils i de participació que la Convenció formula. És a dir, fer possible que la vida de l’escola sigui un exercici continu i crític d’escola de ciutadania.
L’escola i la pedagogia, seguint la petjada d’una llarga llista de pedagogs compromesos amb la infància, no pot viure d’esquena a aquesta realitat ni pot sentir que la tasca educativa no hi té a veure. La figura del mestre és clau, i per això cal reclamar una formació millor per avançar en l’acció educativa en benefici de la infància. És evident que la formació del mestre no pot obviar el coneixement profund dels drets de la infància i, en general, de la història i la realitat de la infància al món per emprendre, des de l’escola, un treball educatiu basat en aquests mateixos drets. No hi ha dubte que són una invitació a la reflexió pedagògica, social i política, però també una oportunitat per fonamentar el pensament propi que cada mestre ha de construir durant el període de formació. La universitat té tota la responsabilitat en aquest àmbit com a responsable de la formació dels futurs mestres. La cooperació i el compromís social amb l’entorn també són raons que fonamenten l’existència de la universitat, que, embrancada en la competitivitat d’un model exclusivament empresarial, s’allunya dels problemes dels sectors socials més febles. Malgrat tot, experiències com l’escultura L’arbre dels drets de l’infant de l’escola Les Pinediques de Taradell o el recent llibre Els drets dels infants en veu de mestres, coordinat per Eva Sargatal, ens donen pistes i ens marquen camins orientats cap a una mateixa direcció: la invitació a la indignació i la revolta.
Experiències com l’escultura L’arbre dels drets de l’infant de l’escola Les Pinediques de Taradell o el recent llibre Els drets dels infants en veu de mestres, coordinat per Eva Sargatal, ens donen pistes i ens marquen camins orientats cap a una mateixa direcció: la invitació a la indignació i la revolta”.
Joan Soler Mata
Mestre i pedagog. Professor emèrit de la Universitat de Vic-UCC
