L’educació de la primera infància té molt a aportar al sistema educatiu global. L’escola s’hauria de viure com una mena de llar fora de la llar.
Una acollida adequada
Vet aquí un record personal: era el meu primer dia com a mestra d’escola (fa seixanta anys). M’havia tocat un grup de primer, així que també per als infants era el seu primer dia. Coneixia el programa de primer, tenia els llibres de text a punt, m’havia estudiat el currículum. Estava fent punta als llapis a la meva taula quan van començar a arribar els primers infants. Al cap d’una estona va entrar el bidell amb un nen agafat de la mà: «Me l’he trobat gemegant a l’entrada, tot sol. M’ha dit que es diu James Davies i he vist que va a la teva classe». Ningú no m’havia explicat què havia de fer amb una criatura que plorava. Intuïtivament, vaig dir: «Hola, James, que m’ajudaràs a fer punta als llapis?». Va fer que sí amb el cap i durant una estona vam estar asseguts l’un al costat de l’altre fent aquella tasca.
L’endemà, en James em va dur una nota del seu pare: «Li vull donar les gràcies. En James ens ha dit que es va perdre quan tots els nens i nenes van baixar de l’autobús i no sabia on anar. No va ser un bon principi, però amb la seva ajuda ho va superar ràpidament. Aquest matí ha vingut amb ganes. L’escola és tan gran, és fàcil perdre-s’hi. Com és que a ningú se li ha acudit organitzar una acollida adequada per als infants nous? En James diu que la seva mestra és jove i molt simpàtica. Tenim ganes de conèixer-la aviat».
La del pare d’en James era una pregunta molt pertinent: per què ningú no havia pensat a organitzar una acollida adequada per a en James i els altres infants nous? Per als qui hem treballat amb infants petits, el problema d’ajudar-los a orientar-se en un entorn nou és evident. En l’educació de la primera infància es dedica molta reflexió i molt debat a pensar la millor manera d’acollir els infants nous i les seves famílies. Es posa molta atenció als sentiments i les relacions, no només quan comença l’escola, al setembre, sinó cada dia.
I com és que ningú no va pensar a dir-li a una mestra jove que part de la seva feina consistia a ajudar els seus infants a sentir-se com a casa en el nou entorn? Probablement, la resposta és que els sistemes educatius estan massa orientats als «resultats», fins al punt que es mostren «daltònics» davant les necessitats dels infants reals, vius, ara i aquí, davant les necessitats de cada infant individualment i del grup d’infants. Daltònics davant les necessitats dels educadors de relacionar-se amb infants complets. Els mestres han d’aconseguir resultats, no donar afecte.
Ara en James deu tenir seixanta-sis anys, gairebé a punt de jubilar-se. Malauradament, hem perdut el contacte, em pregunto si es deu recordar del seu primer dia a l’escola primària. Mentrestant, la societat ha canviat, s’ha urbanitzat molt i, en les darreres dècades, també s’ha digitalitzat. Això no obstant, algunes necessitats humanes bàsiques, com les d’en James aquell dia, es mantenen constants. Fins i tot els adults se senten insegurs i fràgils en un entorn desconegut. Encara necessitem que ens acullin i ens acompanyin mentre ens orientem. En aquest sentit, l’educació de la primera infància té molt a aportar al sistema educatiu global.
Ser presents tots junts
«Crec que l’escola és sobretot una institució social… una forma de vida comunitària…», «crec que l’educació… és un procés de vida i no una preparació per a la vida futura». La cita és d’El meu credo pedagògic, escrit per un dels pares fundadors de l’educació progressista, John Dewey, el 1897. Continua sent vigent. Les necessitats primerenques no desapareixen quan l’escola esdevé obligatòria als sis anys. Les necessitats primerenques no desapareixen quan els infants arriben a l’adolescència. Els estudiants demanen ser tractats com a persones completes. Dos exemples:
– Quan a Itàlia es va instaurar el sistema d’avaluació nacional (INVALSI), hi va haver grups d’estudiants de secundària que van organitzar una protesta. El seu eslògan era: «No som números ni creuetes». És a dir, som éssers humans individuals. Ningú és un estàndard, cada persona és única, cada relació és única, cada grup és únic. No ens reduïu a números i creuetes per alimentar l’ordinador.
– Cap a la fi del confinament per la pandèmia, després de dos anys de didàctica en línia, alguns estudiants van agafar els llibres, tauletes, taules i cadires i van muntar espais d’estudi a l’exterior, davant dels seus edificis escolars. Insistien que l’escolarització virtual no és suficient, que educació vol dir ser presents junts, físicament, en cos i ànima.
Cada persona és un món sencer
El conflicte entre les forces militars israelianes i les de Hamas feia mesos que durava. En una entrevista publicada a La Repubblica el 17 de juny de 2024, li preguntaven a l’escriptor israelià David Grossman: «Què significa ser escriptor enmig d’una guerra tan brutal?». Grossman va respondre: «…En temps de guerra, un tendeix a ignorar la complexitat de l’enemic, mentre que narrar significa salvar la individualitat, significa redimir l’individu de la massa. La narració atorga humanitat a l’individu, grandesa, dignitat. Cada persona és un món sencer… Nosaltres, els artistes, som afortunats, tenim un privilegi en un món obtús. És un privilegi escriure amb precisió, amb matisos en un món que ignora els matisos, en un món temptat per tota mena de prejudicis i per l’odi…».
Suggereixo rellegir l’afirmació de Grossman però substituint el terme «escriptor» pel terme «educador». El paper que Grossman atribueix a l’escriptor és també el que s’atribueix, o s’hauria d’atribuir, a l’educador. Amb tots els respectes pels objectius d’aprenentatge i els continguts culturals, educar, com narrar, significa «salvar la individualitat, significa redimir l’individu de la massa. L’educació atorga humanitat a l’individu, grandesa, dignitat. Cada alumne és un món sencer… Nosaltres, els educadors, som afortunats, tenim un privilegi en un món obtús que ignora els matisos, en un món temptat per tota mena de prejudicis i per l’odi…».
Tot educador sap per experiència que cada infant és únic, que les relacions entre infants són úniques i que la mateixa relació de l’educador amb cada infant, i amb cada grup d’infants, és única. Un educador sap per experiència que cada dia és, de fet, una barreja única de matisos.
Això no obstant, ni tan sols l’educació de la primera infància és immune al neguit pels resultats. Al contrari, cada nivell del sistema educatiu corre el risc d’emular el nivell següent. Els pares i mares se senten orgullosos quan els sembla que els seus fills i filles petits són capaços de fer el que fan infants més grans. Els administradors estan orgullosos quan els pares estan satisfets. Hi ha pressió per anar de pressa. És una trampa. Reduir l’educació a una cursa és contraproduent.
Preparem els infants per al futur, però això no significa que hàgim de sacrificar el present. Al contrari, un present ben viscut és una bona brúixola per avançar. Els infants no són només «alumnes»; són, per damunt de tot, individus. Individus amb la seva complexitat, els seus matisos, necessitats, sentiments, gustos i història personal. L’educació s’ha de tornar a centrar i concentrar en les persones reals. Reconcentrar-se començant per l’educació de la primera infància i continuant en cada nivell del sistema educatiu, des de l’escola bressol fins a la universitat i més enllà. Sens dubte, l’educació té a veure amb objectius d’aprenentatge, però sobretot és un procés de vida, en comunitat, ara i aquí.
Desaccelerem. Dediquem atenció i donem valor a situacions marginals tant com als «resultats». L’educació és en cada moment.
Algunes orientacions pràctiques
Tornant al primer dia d’escola d’en James, parem atenció, per exemple, al moment de l’arribada. Quan els infants arriben a matí, cada dia, què es troben?
- Qui els rep a la porta? Idealment, un adult conegut que diu: «Bon dia, James…».
- On van? En el cas que, per qüestions organitzatives, hagin d’esperar-se al vestíbul abans d’anar a l’estança corresponent, fem que el temps d’espera sigui el mínim. I que també sigui mínim el nombre d’infants que han d’esperar-se junts.
- Quan arriben, on deixen les seves coses? És reconfortant tenir un lloc propi. Un penjador, un prestatge, un armariet, o part d’un armariet, amb una etiqueta amb el nom de cadascú i una fotografia de la família.
- Subdividiu els penjadors o armariets i situeu-los prop de cada estança. Disposeu-los en grups i no agrupeu els de tota l’escola en una llarga fila.
- On seuen els infants per canviar-se les sabates? Col·loqueu un banc prop dels armaris.
- Contempleu un temps perquè els infants saludin els amics quan arriben. Temps per xerrar, per mostrar-se el que duen a les butxaques: una pedreta blanca, un nino d’un superheroi…
A banda de l’arribada al matí, cada situació de la vida quotidiana mereix la nostra atenció: el dinar, el moment d’anar al lavabo, les estones a l’aire lliure, la preparació per sortir fora i el retorn a l’interior, el descans, l’endreça, el moment del comiat…
En cada situació del dia, intenteu crear unes condicions que afavoreixin les relacions i el benestar. Sempre que sigui possible, en grups reduïts. Com més petits siguin els infants, més petits els grups. Eviteu, o reduïu al màxim, reunions en sales grans sense una bona insonorització. Produeixen situacions sorolloses, confoses, despersonalitzades, com la que va viure en James el seu primer dia d’escola.
Oferiu alguna cosa atractiva per mirar en cada estança i en cada passadís. Fins i tot al lavabo. Un quadre a la paret, una planta, un mòbil…
Un servei educatiu hauria de ser una mena de llar fora de la llar.
Bibliografia:
Dewey, J.: Il mio credo pedagogico, a Borghi, L. (a càrrec de): Antologia di scritti sull’educazione, Florència: La Nuova Italia, 1961.
Goldschmied, E., i Jackson, S.: «Persone da zero a tre anni», Bèrgam: Edizioni Junior, 1996.
Honegger, G.: «Da solo, io! Il progetto pedagogico di Maria Montessori da 0 a 3 anni», Bari: La Meridiana, 2018.
Ritscher, P.: «La vita quotidiana al nido», a Galardini, A. (a càrrec de): L’educazione al nido: pratiche e relazioni, Roma: Carocci Faber, 2020.
Ritscher, P.: «Slow school: pedagogia del quotidiano», Florència: Giunti Scuola, 2015.
Staccioli, G.: «Diario dell’accoglienza: l’organizzazione della classe e degli spazi», Roma: Edizioni Conoscenza, 2009.
Filmografia: A tavola si cresce / Growing at lunchtime (disponible a Youtube), una coproducció de l’Ajuntament de Florència; la Fondazione Sistema Toscana, Mediateca Regionale, i Klax, 2013.
Penny Ritscher és pedagoga, especialista en pedagogia a l’aire lliure i pedagogia de la quotidianitat. En les darreres dècades ha treballat amb administracions locals a Itàlia oferint formació al personal docent en el centre. A més de nombrosos articles, ha publicat Coccole musicali (2003), Cosa faremo da piccoli? (2000), Il giardino dei segreti (2002), Slow school (2015)
