Editorial. Entre drets i utopies…
Passar la pàgina del mes d’octubre al calendari i estrenar el novembre ens endinsa una mica més a la profunditat de la tardor, ens fa més curts els dies
i més llargues les nits…, i, per art de màgia, els drets de la infància arriben al centre del focus mediàtic, social i institucional. Una data. Un mes. Una setmana. Un dia, potser. Com si es tractés d’una efemèride. Com si parléssim de celebració i no d’urgència. Un discurs, un cartell, un hashtag, una jornada…, un check al calendari. Missió acomplerta. Següent.
Diem (perquè així ho recull la gairebé banalitzada Declaració Universal dels Drets de l’Infant de 1959) que tots els infants tenen el dret de créixer en condicions de benestar, de ser protegits, de rebre educació, de jugar, de ser escoltats i de participar. I al mateix temps sabem (i acceptem) que milions de nens i nenes al món (i el món també és aquí mateix) creixen en situacions de pobresa, de violència, de guerra, de desplaçament o de desigualtat. Alguns no tenen garantit allò que, per a d’altres, donem per descomptat: una llar segura, prou aliments, temps per jugar, accés a l’educació o la possibilitat d’imaginar un futur. Res. I segueix allà, formant part de la nostra normalitat. Canviem de canal, desapareix el problema. Scroll de realitat.
Els nens i les nenes creixen en un món que no han escollit i que, tanmateix, determina profundament les seves oportunitats, les seves relacions, les seves pors i les seves possibilitats. La infància no viu al marge de la societat. La infància no forma part del futur. No són els adults del demà, són persones del present, viuen a les nostres ciutats, als nostres barris, a les nostres cases, omplen les nostres escoles. Viuen les conseqüències de les nostres decisions, dels nostres projectes i prioritats, al marge també de les lleis, i massa sovint tot queda lluny de posar-los al centre.
Podem construir societats on les cures tinguin valor i siguin prioritàries?, on la desigualtat no sigui assumida com a inevitable o fins i tot necessària?, on les diferències no determinin les oportunitats?, on tots els nens i nenes neixin i creixin sota el mantell d’una protecció real i garantida?, on el dret a l’educació sigui innegociable?, on es respectin la seva identitat, el seu cos i els seus límits?, on la seva tasca més important sigui jugar i viure, i prou? La vida de ningú no hauria de ser un exercici de supervivència, però menys encara la dels infants. Aquest ha de ser el centre de qualsevol política o institució. Tota la resta ens segueix situant en la incomoditat que genera la immensa distància entre utopia i realitat.
Hi ha paraules que, de repetir-les tant, corren el risc de perdre el significat i quedar reduïdes a la banalitat. Drets. Benestar. Educació. Protecció. Igualtat. Llibertat. Paraules que apareixen en lleis, tractats i declaracions, i que, així i tot, continuen sent profundament necessàries, perquè allò que anomenen encara no forma part de les nostres vides. De les de tots.
Lidia Ferrer i Eva Sargatal, directores de les revistes Infància
DESCARREGAR EL PDF PER IMPRIMIR
i més llargues les nits…, i, per art de màgia, els drets de la infància arriben al centre del focus mediàtic, social i institucional. Una data. Un mes. Una setmana. Un dia, potser. Com si es tractés d’una efemèride. Com si parléssim de celebració i no d’urgència. Un discurs, un cartell, un hashtag, una jornada…, un check al calendari. Missió acomplerta. Següent.
Diem (perquè així ho recull la gairebé banalitzada Declaració Universal dels Drets de l’Infant de 1959) que tots els infants tenen el dret de créixer en condicions de benestar, de ser protegits, de rebre educació, de jugar, de ser escoltats i de participar. I al mateix temps sabem (i acceptem) que milions de nens i nenes al món (i el món també és aquí mateix) creixen en situacions de pobresa, de violència, de guerra, de desplaçament o de desigualtat. Alguns no tenen garantit allò que, per a d’altres, donem per descomptat: una llar segura, prou aliments, temps per jugar, accés a l’educació o la possibilitat d’imaginar un futur. Res. I segueix allà, formant part de la nostra normalitat. Canviem de canal, desapareix el problema. Scroll de realitat.
Els nens i les nenes creixen en un món que no han escollit i que, tanmateix, determina profundament les seves oportunitats, les seves relacions, les seves pors i les seves possibilitats. La infància no viu al marge de la societat. La infància no forma part del futur. No són els adults del demà, són persones del present, viuen a les nostres ciutats, als nostres barris, a les nostres cases, omplen les nostres escoles. Viuen les conseqüències de les nostres decisions, dels nostres projectes i prioritats, al marge també de les lleis, i massa sovint tot queda lluny de posar-los al centre.
Podem construir societats on les cures tinguin valor i siguin prioritàries?, on la desigualtat no sigui assumida com a inevitable o fins i tot necessària?, on les diferències no determinin les oportunitats?, on tots els nens i nenes neixin i creixin sota el mantell d’una protecció real i garantida?, on el dret a l’educació sigui innegociable?, on es respectin la seva identitat, el seu cos i els seus límits?, on la seva tasca més important sigui jugar i viure, i prou? La vida de ningú no hauria de ser un exercici de supervivència, però menys encara la dels infants. Aquest ha de ser el centre de qualsevol política o institució. Tota la resta ens segueix situant en la incomoditat que genera la immensa distància entre utopia i realitat.
Hi ha paraules que, de repetir-les tant, corren el risc de perdre el significat i quedar reduïdes a la banalitat. Drets. Benestar. Educació. Protecció. Igualtat. Llibertat. Paraules que apareixen en lleis, tractats i declaracions, i que, així i tot, continuen sent profundament necessàries, perquè allò que anomenen encara no forma part de les nostres vides. De les de tots.
Lidia Ferrer i Eva Sargatal, directores de les revistes Infància
DESCARREGAR EL PDF PER IMPRIMIR