Infància 273

La vida de ningú no hauria de ser un exercici de supervivència, però menys encara la dels infants. Aquest ha de ser el centre de qualsevol política o institució. Tota la resta ens segueix situant en la incomoditat que genera la immensa distància entre utopia i realitat

Enguany, que hem pogut disposar d’il·lustracions de dibuixants de referència del nostre país, tenim la sort de tancar-ho amb la portada que Cesc va dibuixar per al núm. 24 de la revista Cavall Fort, de l’any 1963. Ho té tot, el joc dels infants, la comprensió  de l’adult, la senzillesa quotidiana amb l’humor i la màgia del traç d’en Cesc. Cesc (Francesc Vila i Rufas, 1927-2006) ha estat un dels grans dibuixants de la segona meitat del segle xx. Els seus ninots, com en deia ell, han il·lustrat nombroses activitats de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Quan observem un grup de criatures que juga lliurement, sense guions ni instruccions, emergeixen decisions carregades de sentit. Una tria silenciosa que canvia el rumb del joc, un gest que revela pensament, desig o negociació. El joc és ple de petites decisions, que lluny de ser trivials, són microactes de participació que configuren maneres d’estar en el món, maneres de relacionar-se i de construir coneixement compartit. Decidir en el joc és assajar la vida i, per tant, aturar-nos a observar aquestes decisions obre la possibilitat de comprendre la infància com un territori ple d’agència.

Jordi Cots ha mort enguany, el 28 de juny. Després d’una vida dedicada a l’educació, la infància i la construcció d’una societat més justa, situant sempre els drets dels infants al centre de la seva acció, no podia faltar a la nostra revista, i encara menys en aquest número, que tracta el binomi drets i deures. Per això recuperem l’entrevista que li va fer David Pujol acompanyat de Jaume Cela ‒mestre, escriptor i bon amic de Jordi Cots‒ i va aparèixer publicada al número 243 de la revista Perspectiva Escolar, dedicat als drets dels infants.

Cèlia Artiga Esplugas va ser una destacada pedagoga catalana que va néixer a Reus l’any 1912. Al llarg de la seva vida va destacar per la seva dedicació al món de l’educació i per la voluntat de renovar les pràctiques pedagògiques.

Diem que l’escola pública és essencial. Ho repetim en discursos, en normatives, en debats públics. I, tanmateix, habitem una paradoxa silenciosa: proclamem la seva importància mentre no sempre l’acompanyem del reconeixement, la inversió ni el valor social que realment mereix. Entre el que diem i el que fem s’obre una bretxa. I és en aquesta bretxa on es juga, en gran part, el present i el futur de l’educació.

«Habitar» té profunditat pedagògica: els drets no són un discurs ni un contingut que expliquem, sinó un marc que habitem cada dia.

Hi ha paraules que a l’escola utilitzem sovint, però que, si ens hi aturem, no sempre tenim del tot pensades, ni consensuades. Drets i deures en són dues.

Fa molt de temps, quan els ocells tenien dents... Bé, potser no en fa tant, però sí que voldria compartir el que es va derivar del fet de conèixer fa uns trenta anys el CD d’en Miqui Giménez Canta-me’n una, canta-me’n dues. Cançons populars i tradicionals per a nens i nenes de 0 a 6 anys.

Fa setze anys, a l’etapa d’Educació Infantil de l’Institut-Escola Costa i Llobera, ens vam fer una pregunta que transformaria la nostra manera d’organitzar-nos i, per tant, d’entendre l’educació: què passaria si trenquéssim la barrera de l’edat i deixéssim que els infants aprenguessin junts, grans i petits, com a la vida real? El grup de mestres d’infantil vam decidir provar-ho. El resultat és un projecte que continua viu, creixent i que encara ens engresca.

Fa uns dies, la Maria començava a baixar al jardí agafada de la mà de l’adult. Amb pas insegur, però decidit, es dirigia cap al sorral, un espai que semblava captivar-la i convidar-la a quedar-s’hi. Avui, però, hem vist una Maria diferent. Sense necessitat de la mà adulta, ha iniciat el camí per ella mateixa. Ha pres el control del seu cos i l’ha conduït cap allà on ella ha volgut anar.

Cada curs, quan arriba el mes de juliol, a l’Escola Bressol Municipal Els Pins ens regalem un temps per aturar-nos. És un moment necessari per mirar enrere, compartir impressions i revisar la nostra pràctica educativa. En aquestes converses, que formen part de la vida de l’equip, sempre tornem a una pregunta essencial: què entenem per infant?

Quan un adult parla dels drets dels infants i dels adolescents, amb quina veu ho fa? Amb la de l’infant que va ser i del qual guarda un tènue record? Amb la de l’adolescent d’una època en què els drets i els deures eren prou diferents dels actuals? No seria millor escoltar la veu d’infants i adolescents que parlen en present de l’avui i de la societat en la qual creixen i viuen, amb els seus pros i els seus contres? A Castellbisbal, hem cregut en els infants i els joves, i els hem ofert un espai on la seva veu sigui forta, participativa i crítica. Per aquesta raó, des del curs escolar 2023-2024, disposem del Consell dels Infants i Adolescents.

Els infants tenen dret a biblioteques escolars de qualitat. Garantir aquest dret és un deure.

Reconèixer als infants el dret a créixer amb vincle, a gaudir del temps d’aprendre a viure amb un horitzó segur, és un procés que sempre tarda a arrelar. El nostre deure com a adults és acompanyar amb sentit aquest caminar de passes curtes.

En el marc de la commemoració del centenari del naixement de Marta Mata Garriga, la Fundació Marta Mata, conjuntament amb altres institucions i societats científiques, té la voluntat d’organitzar el Simposi Marta Mata. Cultura, pedagogia i política, amb l’objectiu de revisar les principals aportacions de Marta Mata des d’una mirada i una perspectiva actuals i de futur. Més enllà de servir de reconeixement i memòria del passat, les sessions del Simposi haurien de ser motiu de debat i intercanvi i constituir aportacions de present i de futur, seguint els eixos que van marcar i orientar la seva tasca.