Experiències. Decidir jugant, decidir vivint El dret de la infància a participar i triar
Vaig veure com un infant proposava jugar a les famílies i un altre responia construint una casa amb blocs com a element essencial per començar aquell joc. En una altra ocasió, un grup debatia sobre si era millor emprar pedres o peces de fusta per sostenir una estructura. Sorgeixen intercanvis a través de la paraula, la mirada o el gest. Una corda es transforma en frontera, camí o eina per escalar. Una caixa en barret o una ouera en objecte de negociació. Aquestes escenes mostren que decidir no és només triar, sinó acceptar o rebutjar propostes, transformar significats, negociar i construir sentit comú́. La decisió esdevé acció́ social conjunta.
De vegades aquestes decisions poden passar desapercebudes. De vegades el focus és en el que s’ensenya, no en el que els infants trien. Això no obstant, quan els observem jugar lliurement, descobrim tot un univers de pensament, emoció́ i relació́ que emergeix en cada petit gest. Aquestes decisions, moltes vegades invisibles, ens parlen d’identitat i pertinença, de com cada criatura se situa en el grup, com participa i com és escoltat. Quan vaig iniciar aquesta observació, la meva pregunta era com prenen decisions els infants de 5 i 6 anys quan ningú els diu què han de fer. Què passa quan els oferim un entorn sense joguines estructurades i sense consignes (més enllà de les consignes pel que fa al respecte)? Què passa quan, simplement, juguen?
La infància és, o hauria de ser, el primer territori de participació. Però encara pesa una mirada reduccionista sobre les seves capacitats. Es parla molt d’autonomia, però s’ofereix poc espai real per exercir-la.
Com assenyalen Gallego i Gutiérrez (2012), la veu infantil es troba sovint silenciada o limitada a decisions sense rellevància. Escoltar de debò la infància implica permetre que aquesta veu s’expressi en les seves accions quotidianes, en els seus jocs, en les seves tries. Observar el joc amb atenció significa reconèixer que aquesta veu no sempre s’articula en paraules, també s’expressa en els moviments o en els acords silenciosos.
Des d’una mirada respectuosa, l’adult es converteix en observador, prepara l’ambient, ofereix materials, cuida la calma i després es retira. No perquè no sigui important, sinó perquè sap que, a vegades, la seva presència silenciosa és més valuosa que qualsevol directriu. En aquesta distància, l’infant es desplega. En un context escolar en què el temps sol estar marcat per activitats planificades, donar rellevància i trobar un espai per al joc lliure és apostar per un espai on la decisió infantil tingui valor.
El joc lliure amb peces soltes –fustes, cordes, teles, blocs– és un camp fèrtil per a la decisió. Com defensava Nicholson (1971), els materials no estructurats multipliquen les possibilitats. No ofereixen una sola manera de ser usats, sinó que conviden a imaginar. En cada elecció, en cada transformació, l’infant crea i decideix. Però, per decidir, necessita un context que ho permeti.
Decidir no és fàcil. Fins i tot en el joc, és un acte complex que involucra pensament, anticipació, sentiments, comunicació i avaluació. Alhora, implica cedir, negociar, insistir o canviar de rumb. Són processos plens d’emoció, d’assaig i error, de petits conflictes. I és aquí, en aquest entreteixit d’intencions, on veiem emergir la capacitat de pensar per un mateix.
Com a mestra i investigadora, tinc l’oportunitat d’observar aquest procés de prop. He acompanyat un grup reduït d’infants en una escola infantil durant sessions de joc lliure i he registrat les seves decisions, els seus diàlegs, els seus gestos. He vist decisions que se sostenen amb fermesa i altres que es negocien. He vist cedir, insistir, canviar d’idea.
Algunes escenes ho mostren amb claredat:
‒Podríem posar pedres i després peces.
‒No, perquè les pedres no s’aguanten.
‒Farem una rifa per decidir.
‒Li ha tocat a ell, però farem trampes perquè ella ho fa millor.
‒La casa de la família la podem fer més gran.
‒Aquestes les pots guardar tu perquè les farem servir després.
He vist tenir en compte el qui s’expressa, reconèixer el conflicte, proposar solucions. Aquestes frases, extretes dels seus jocs, ens parlen de pensament, d’organització, de conflicte i de convivència. Mostren com s’assagen acords, com s’usen estratègies, com es reclama justícia o s’expressa desacord.
Aquestes decisions, encara que semblin petites, són grans. Perquè decidint, els infants practiquen la vida, practiquen l’escolta, l’empatia, l’autoafirmació, la renúncia, la cooperació. Practiquen el pensament. A vegades, n’hi ha prou amb això: aturar-se, observar i registrar. Perquè entre una corda que es llança, una caixa que s’organitza o una paraula que s’intercanvia, s’estan gestant les formes més essencials de ser i conviure. I és on més aprenem.
A l’escola s’han de practicar habilitats per a la vida, exercitar la llibertat de viure i veure el joc com un lloc per ser i decidir, on les mans que construeixen siguin també les ments que pensen sobre aquest procés de construcció i on decidir sigui part de l’aprenentatge i no una excepció. Perquè, quan la criatura juga i decideix, el món es mou una miqueta més cap a la llibertat.
Diana Necsa, mestra i investigadora, doctoranda en Innovació Educativa a la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya.
Bibliografia
Gallego, A. M., i D. Gutiérrez Suárez: «Concepciones adultas sobre participación infantil en relación con la toma de decisiones de los niños», Zona Próxima, núm. 22, 2012, pàg. 87-104.
Nicholson, S.: «How not to cheat children: The theory of loose parts», Landscape Architecture, núm. 62 (1), 1971, pàg. 30-34.
DESCARREGAR EL PDF PER IMPRIMIR
De vegades aquestes decisions poden passar desapercebudes. De vegades el focus és en el que s’ensenya, no en el que els infants trien. Això no obstant, quan els observem jugar lliurement, descobrim tot un univers de pensament, emoció́ i relació́ que emergeix en cada petit gest. Aquestes decisions, moltes vegades invisibles, ens parlen d’identitat i pertinença, de com cada criatura se situa en el grup, com participa i com és escoltat. Quan vaig iniciar aquesta observació, la meva pregunta era com prenen decisions els infants de 5 i 6 anys quan ningú els diu què han de fer. Què passa quan els oferim un entorn sense joguines estructurades i sense consignes (més enllà de les consignes pel que fa al respecte)? Què passa quan, simplement, juguen?
La infància és, o hauria de ser, el primer territori de participació. Però encara pesa una mirada reduccionista sobre les seves capacitats. Es parla molt d’autonomia, però s’ofereix poc espai real per exercir-la.
Com assenyalen Gallego i Gutiérrez (2012), la veu infantil es troba sovint silenciada o limitada a decisions sense rellevància. Escoltar de debò la infància implica permetre que aquesta veu s’expressi en les seves accions quotidianes, en els seus jocs, en les seves tries. Observar el joc amb atenció significa reconèixer que aquesta veu no sempre s’articula en paraules, també s’expressa en els moviments o en els acords silenciosos.
Des d’una mirada respectuosa, l’adult es converteix en observador, prepara l’ambient, ofereix materials, cuida la calma i després es retira. No perquè no sigui important, sinó perquè sap que, a vegades, la seva presència silenciosa és més valuosa que qualsevol directriu. En aquesta distància, l’infant es desplega. En un context escolar en què el temps sol estar marcat per activitats planificades, donar rellevància i trobar un espai per al joc lliure és apostar per un espai on la decisió infantil tingui valor.
El joc lliure amb peces soltes –fustes, cordes, teles, blocs– és un camp fèrtil per a la decisió. Com defensava Nicholson (1971), els materials no estructurats multipliquen les possibilitats. No ofereixen una sola manera de ser usats, sinó que conviden a imaginar. En cada elecció, en cada transformació, l’infant crea i decideix. Però, per decidir, necessita un context que ho permeti.
Decidir no és fàcil. Fins i tot en el joc, és un acte complex que involucra pensament, anticipació, sentiments, comunicació i avaluació. Alhora, implica cedir, negociar, insistir o canviar de rumb. Són processos plens d’emoció, d’assaig i error, de petits conflictes. I és aquí, en aquest entreteixit d’intencions, on veiem emergir la capacitat de pensar per un mateix.
Com a mestra i investigadora, tinc l’oportunitat d’observar aquest procés de prop. He acompanyat un grup reduït d’infants en una escola infantil durant sessions de joc lliure i he registrat les seves decisions, els seus diàlegs, els seus gestos. He vist decisions que se sostenen amb fermesa i altres que es negocien. He vist cedir, insistir, canviar d’idea.
Algunes escenes ho mostren amb claredat:
‒Podríem posar pedres i després peces.
‒No, perquè les pedres no s’aguanten.
‒Farem una rifa per decidir.
‒Li ha tocat a ell, però farem trampes perquè ella ho fa millor.
‒La casa de la família la podem fer més gran.
‒Aquestes les pots guardar tu perquè les farem servir després.
He vist tenir en compte el qui s’expressa, reconèixer el conflicte, proposar solucions. Aquestes frases, extretes dels seus jocs, ens parlen de pensament, d’organització, de conflicte i de convivència. Mostren com s’assagen acords, com s’usen estratègies, com es reclama justícia o s’expressa desacord.
Aquestes decisions, encara que semblin petites, són grans. Perquè decidint, els infants practiquen la vida, practiquen l’escolta, l’empatia, l’autoafirmació, la renúncia, la cooperació. Practiquen el pensament. A vegades, n’hi ha prou amb això: aturar-se, observar i registrar. Perquè entre una corda que es llança, una caixa que s’organitza o una paraula que s’intercanvia, s’estan gestant les formes més essencials de ser i conviure. I és on més aprenem.
A l’escola s’han de practicar habilitats per a la vida, exercitar la llibertat de viure i veure el joc com un lloc per ser i decidir, on les mans que construeixen siguin també les ments que pensen sobre aquest procés de construcció i on decidir sigui part de l’aprenentatge i no una excepció. Perquè, quan la criatura juga i decideix, el món es mou una miqueta més cap a la llibertat.
Diana Necsa, mestra i investigadora, doctoranda en Innovació Educativa a la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya.
Bibliografia
Gallego, A. M., i D. Gutiérrez Suárez: «Concepciones adultas sobre participación infantil en relación con la toma de decisiones de los niños», Zona Próxima, núm. 22, 2012, pàg. 87-104.
Nicholson, S.: «How not to cheat children: The theory of loose parts», Landscape Architecture, núm. 62 (1), 1971, pàg. 30-34.
DESCARREGAR EL PDF PER IMPRIMIR