Parlem amb Jordi Collet Sabé, educador social i sociòleg. Catedràtic de Sociologia de l’Educació i professor a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Parlar de famílies amb ell és mirar cap endins i fugir d’estigmes i prejudicis fàcils.
Per tant, quan parlem de relacions entre la família i l’escola, estem parlant d’unes relacions dins una institució que està pensada perquè les famílies no hi siguin. Quan diem que ens costa que aquesta relació sigui fluida, no és que ens costi, és que està pensada perquè no hi siguin. Així doncs, l’escola està pensada cap a dins, perquè no es relacioni amb les famílies.
Atès aquest origen, l’escola ha de pensar, estructurar, planificar, promoure, instigar i fomentar les relacions amb les famílies, o això no es donarà.
Aleshores, per què necessitem parlar de relació amb les famílies? Quan parlem de comunitat educativa hauríem de tenir en compte que són tres elements: escola, infant i família. Però, en realitat, a l’escola no hi ha espai per a la família. El més natural per a l’escola és pensar que les famílies molesten, que intervenen massa o intervenen massa poc, que participen massa o participen massa poc, que s’interessen massa per l’educació o s’hi interessen massa poc, que es relacionen massa o es relacionen massa poc.
Actualment vivim en un context en què la socialització s’ha complicat molt. A la dècada de 1970, quan nosaltres vam ser socialitzats, tres institucions ho agafaven tot. Escola, família i església, entre elles eren molt coherents, tenien lògiques semblants i anaven a l’una compartint els mateixos valors.
Ara no. Ara hi ha moltíssims agents de socialització amb projectes i objectius diferents i, per tant, si volem construir un projecte educatiu que tingui força, que tingui impacte, que pugui arribar a reduir desigualtats, hem de pensar com coordinar tots aquests espais socioeducatius. O, com a mínim, aquells que volem el millor per als infants i no fer-hi negoci.
E. S.: A Catalunya tenim un model educatiu d’espai familiar. És un dels espais que sembla que estan agafant més força, segurament, també, fruit d’aquestes diferents lleis que regulen la maternitat-paternitat i aquest primer any de vida. Escola bressol o espai familiar?
J. C.: Ulrich Beck, que és un sociòleg molt interessant, ens va ensenyar a no posar «o» sinó a posar «i». I és una cosa que intento fer sempre, no posem «o», posem «i». I, per tant, jo crec que necessitem diferents espais institucionals per a feines i objectius diferents. La principal dificultat que tenim és que a l’escola li demanem tot. L’escola serveix per fer a, b i c, i prou, no per a tot. Tant l’escola bressol com els espais familiars són eines interessantíssimes i complementàries. Però segurament poden servir per a coses diferents. Idealment, jo plantejaria l’escola bressol per als infants més desafavorits, en el sentit que és més intensiva, més potent i té més capacitat per reduir desigualtats, per exemple, des del punt de vista lingüístic, de socialització, d’acompanyament, de desenvolupament i estímul per a l’infant. L’espai familiar el veig com un espai amb unes potencialitats enormes, de barreja d’infants diferents, de famílies diferents, un espai ideal per a l’acompanyament a les famílies i de suport a la criança. I jo crec que, a més, són instruments que podrien estar en els mateixos espais, en funció de les necessitats i especificitats. Segurament hi ha qui necessita un tipus d’espai i hi ha qui en necessita un altre. No hem de pensar en coses tan rígides com l’escola, on tens plaça o no tens plaça, sinó en respostes més graduals i flexibles en funció de les necessitats dels infants i llurs famílies.
Hem de tenir present el tema de la compensació de desigualtats, que per a mi és fonamental. Hi ha infants que neixen en contextos desfavorits, on el català no apareixerà fins als 3 anys, i això és una distància lingüística que no ens podem permetre. Aquí, l’escola bressol o l’espai familiar, pensats com a espais de criança compartits o coconstruïts comunitàriament, permeten oferir materials, educació i experiències que són un suport a les famílies i infants. Per exemple, en l’àmbit lingüístic. Com expliquem contes, com els parlem, com fem jocs de falda, en definitiva, com els oferim converses i contextos en català pot contribuir a oferir oportunitats i reduir desigualtats o a reproduir-les. El mestre o la mestra és i ha de ser també un model lingüístic.
E. S.: En els diferents models de famílies, apareix la criança. Hi ha qui diu que l’escola és també un lloc de criança. Quin paper creus que hauria de jugar l’escola amb els diferents models de criança actuals?
J. C.: És precisament amb aquestes diferències familiars, que l’escola pública ha de fer exactament el mateix paper mentre estigui dins del servei públic d’educació: oferir un espai més necessari que mai, que és l’escola en comú. És a dir, un espai on ens trobem juntes persones diferents. I això és molt important. De fet, la lluita contra la segregació escolar, en el fons, vol generar un espai on hi ha juntes persones diferents. I en un context de bombolles socials, en què cadascú cada cop més es relaciona només amb les persones que són com ell, és molt important que hi hagi espais de trobada diversos. Això la recerca ens ho deixa molt clar. Per exemple, les persones riques, si no han estat en contacte amb persones més desfavorides, consideren que tot el que tenen és només pel seu mèrit, quan això no és així, i per tant tendeixen a ser més classistes. O les persones que no han estat en contacte amb persones d’altres ètnies tendeixen a ser més racistes, etc. Així, la importància fonamental a l’hora de construir una societat democràtica és que els infants hagin pogut experimentar i estar amb persones diverses i juntes construir una cosa comuna, compartida, que és l’escola.
Per tant, han de ser escoles diverses i han de construir un espai en el qual tothom, vingui d’on vingui, sigui quin sigui el model de criança, pugui compartir amb altres persones que eduquen de manera diversa. Sorgeixen conflictes i és normal. Gestionar aquests conflictes forma part de compartir un projecte amb persones que pensen diferent i aquesta és la construcció de l’escola democràtica que ens permet que els infants entenguin que això és la democràcia.
E. S.: Et preguntava per la criança perquè l’experiència en diferents escoles ens porta a pensar que hi ha famílies que la seva relació amb l’escola és d’exigència. De «fes-ho com jo vull que ho facis». Creus que té a veure amb el fet que des de l’escola no estem suficientment empoderades, en el sentit de creure’ns el nostre propi projecte educatiu?
J. C.: Això és molt important. Això està relacionat amb la pregunta de quina identitat professional tenen els docents. A la universitat jo sempre els dic: tu has de poder explicar per què fas cada cosa. La família pot estar-hi d’acord o no. Potser no hi està d’acord, però tu ho has de poder explicar amb arguments i fonamentat en la recerca.
Per exemple, històricament l’aprenentatge de la lectoescriptura sovint seguia un model: lletra de pal, lletra lligada i lletra d’impremta. Per què? No ho sap ningú per què es feia així, no? Aleshores la resposta és: «nosaltres ho fem d’aquesta manera». Però, per què? Cal que cada escola sàpiga per què fa les coses, quines són les bases teòriques i de recerca, explicar el seu model i les seves pràctiques. Cal tenir un discurs que ho reafirmi i llavors podrem demanar a les famílies que hi col·laborin. Alguna família no hi estarà d’acord, però tens un perquè i un perquè raonat. Això és professionalitat, això és una identitat docent intel·lectual i reflexiva.
El problema és que, a vegades, a l’escola tu pots preguntar «per què ho feu així»? I la resposta és «perquè sempre ho hem fet així», «perquè ens agrada», «perquè ho hem vist a Instagram…». I aquí tenim un problema. Si l’escola sap respondre i té una resposta raonada, jo crec que la família no té res més a dir, sinó sumar-se al projecte. Per tant, crec que aquesta és l’exigència de tota mestra i de tot equip. És molt important que l’escola sàpiga per què fa les coses, quin és, com deies tu, el seu projecte, què és el que vol aconseguir, etc.
mirada de sociòleg. Així, doncs, una resposta ferma i clara ens pot portar a trobar espais de participació real?
J. C.: Nosaltres hem publicat un llibre amb molta gent d’Amèrica Llatina que es diu Hacia una escuela para lo común. Aquí reconeixem l’enorme diversitat i riquesa d’alumnat i famílies. És perfecte! Però la pregunta és, per a què? És a dir, el reconeixement de la diversitat com a primer pas és imprescindible. I després?
La pregunta és: tu, com a família diversa, què pots aportar a l’escola? I, per tant, des de la teva especificitat, sabent que l’escola té un projecte, com hi pots contribuir? Perquè aquesta és la nostra escola. Sabent que no només existeixes tu, sinó que és un projecte col·lectiu, comú. Així, si jo vull que tots els infants resin el rosari quan entren, tindrem un problema, perquè hi ha famílies que són musulmanes, o són atees, o són agnòstiques. I, si jo vull que tots els materials siguin Montessori, podem tenir un problema, perquè potser les mestres no. És a dir, la idea és acollir i reconèixer la diversitat no com a client, sinó com a participant. Per tant (i aquesta és una idea rellevant), les famílies no són clients de l’escola, són copartícips de l’escola i actors diversos que han de tenir els canals per poder contribuir a un projecte compartit.
En conseqüència, la pregunta no és, citant John Fitzgerald Kennedy, què pot fer l’escola per tu, sinó què pots fer tu per l’escola. I l’escola ha de posar els mitjans perquè totes les famílies, especialment les més allunyades, puguin ser copartícips d’aquest projecte compartit d’aprenentatge, d’aquesta comunitat educativa. Reconeixent totes les diversitats, la idea és construir un espai comú, amb un projecte compartit, i l’hem de fer amb les famílies.
E. S.: Parlant de diversitat de famílies, en el llibre que heu escrit amb en Toni Tort (Escola, famílies i comunitat) parleu de famílies visibles, invisibles i hipervisibles. Segurament les visibles són evidentment molt visibles dins l’escola perquè hi ha una part de motivació, implicació, voluntariat…
J. C.: Com a famílies, hi són. Demanen, pregunten cada dia, t’envien correus electrònics i parlen el teu llenguatge. En canvi, les famílies, com dèiem aquí, invisibles…
E. S.: Com ho podem fer amb aquestes?
J. C.: És fonamental que ho intentem, perquè al final, normalment, són les més desafavorides. Hem de fer l’esforç de crear ponts i intentar arribar a aquestes famílies, perquè són les més allunyades, les que més ens necessiten. I això és molt important.
E. S.: I quines estratègies podem trobar en el dia a dia?
J. C.: Moltes, i el que ens diu la recerca és que el més important és l’espai informal. Hem de construir vincles i això ho farem des de la quotidianitat del dia a dia. El vincle, igual que amb els infants, ens permet apropar-nos als més desafavorits, que són els que més ens costen, però que més ens necessiten per construir junts les condicions per possibilitar el benestar i l’aprenentatge dels seus fills, és a dir, el nostre alumnat.
Tots els que hem viscut a l’estranger sabem que el més important, al final, és el vincle. Després pots parlar del fer educatiu, però, si l’educatiu està descontextualitzat del vincle, tens la sensació que estàs parlant amb una màquina.
la desconfiança i no pas de la confiança?
J. C.: És ben natural que les famílies no confiïn en nosaltres. La família ens deixa el seu tresor més preuat i no saben qui som nosaltres. Està en mans de les mestres iniciar aquesta relació de confiança precisament confiant en les famílies. I partir de la idea que cada infant té la millor família que pot tenir. I, per tant, evitar judicis fàcils. La mirada del dèficit és una mirada que fa molt mal a l’escola. Perquè constantment estem pensant en les famílies com un agent que no sap, que no pot, que no té, que no se’n surt, i al final l’infant té aquesta família, no la canviaràs. Per tant, la pregunta és com pots ajudar a aquesta família, tal com és, a tirar endavant? Com podem fer, junts, que l’infant estigui bé, aprengui, segueixi la seva escolaritat, etc.?
E. S.: Que interessant, aquest tema i que poc que en sabem. És molt fàcil aquest judici. Hi ha molta tendència a buscar en l’altre tot allò que fa malament.
J. C.: El judici fàcil està molt instaurat i, en canvi, l’escola és l’espai de responsabilitat i de poder dels mestres, i tot allò on la família no arribi hi pot arribar l’escola. La família és la que és. Per tant, la pregunta és: si aquesta família és aquí, amb les circumstàncies que siguin, com avancem amb ella?
Qualsevol grup de mestres amb qui parlis treuen el tema de les famílies com un problema. Això passa a les Terres de l’Ebre, a l’Empordà, al Pallars i a Barcelona. Vol dir que estem construint una identitat professional en què les famílies fan nosa. Potser des de la universitat ho estem explicant malament, no? I mira que tenim una assignatura que es diu Família, escola i entorn…
E. S.: Evidentment hi ha una part de responsabilitat de l’escola en si mateixa, però què està passant en l’àmbit social? Les famílies arriben a l’escola i et diran amb més facilitat el que com a escola estàs fent malament que no pas el que estàs fent bé. I segurament ho diran en els grups de WhatsApp, i segurament ho diran a fora, a la placeta…
J. C.: I, per tant, com més comunicats estiguem de manera directa, menys passarà això. Més comunicació i més relació aporta més vincle i menys crítica fàcil, que és un problema ben real entre famílies. Un problema facilitat i ampliat pel món digital. És un tema important. I, malauradament, crec que no està prou present als projectes d’escola.
