Crec que l’educació és el mètode fonamental per al progrés i la reforma social.
I believe that education is the fundamental method of social progress and reform.
John Dewey
Fa uns mesos que visc als Estats Units; participo en un programa d’intercanvi internacional que m’ha portat a fer de mestra en una escola pública de l’estat de Rhode Island. L’experiència és fantàstica; m’està ajudant a conèixer nous projectes i altres maneres de veure, viure i entendre l’escola.
És interessant aterrar en una realitat diferent a la teva, ja que et permet observar des d’una certa distància. Aquest paper d’observadora el visc i l’entenc com a inevitablement superficial, ja que soc aquí des de fa poc i encara desconec el rerefons històric i el context que han portat a les escoles d’aquí a instaurar determinades pràctiques i metodologies. Malgrat tot, aquesta sensació constant que tinc des que vaig aterrar (mai més ben dit), em meravella, perquè és un sentiment d’emocions barrejades, que sovint s’apropen a la sorpresa, la incredulitat, l’admiració o la indignació (i tot al mateix temps).
Em sento agraïda, perquè aquesta oportunitat m’ajuda a reflexionar sobre els meus fonaments, sobre els eixos que sustenten les meves pràctiques educatives. M’ajuden a créixer i a qüestionar-me, per seguir avançant. Aquest és l’exercici que vull fer gràcies a l’estada temporal que faig als Estats Units. Un regal personal i també professional que m’impulsa a seguir endavant (i també a retrocedir, si cal) en el meu camí.
El contrast, fer-se preguntes i intentar trobar-hi respostes, demanar i preguntar, comparar amb allò que has vist i que has normalitzat fins ara perquè forma part de la teva realitat. Tot plegat, suposa un esforç. És fàcil caure en la crítica fàcil, en la comparativa del que tu fas (perquè estàs convençuda que és el millor que pots fer i oferir als infants que acompanyes), sense, com deia abans, comprendre del tot el perquè d’aquelles pràctiques i aquella manera d’entendre l’escola.
Nous contextos, nous reptes
El dia a dia a l’escola on treballo no és fàcil. El centre està situat en una barriada que afronta reptes econòmics i socials, amb un alt percentatge de famílies nouvingudes (principalment de països com ara la República Dominicana, Guatemala, Colombia o Hondures) que no dominen l’anglès i que lluiten per trobar un lloc millor on viure amb els seus fills. L’escola acull aquests infants, que sovint han acabat d’arribar al país i que, en la majoria de casos, estan en una situació familiar fràgil.
El nostre centre, com molts altres a la ciutat, lluita per oferir una educació de qualitat, acollint amb el màxim respecte les famílies i els seus fills i filles. Els recursos generalment són molt limitats, i les mestres acostumen a comprar elles mateixes el material que fa falta per al grup (que poden ser tisores, colors, pega, estoigs i tot el que us pugueu imaginar que fa falta en una classe; fins i tot el paper d’embalar o les calculadores científiques, en el cas dels instituts) . De fet, si no m’equivoco, aquesta és una pràctica habitual en molts centres del país, ja que el pressupost que tenen els centres educatius és molt limitat i acostuma a no ser suficient per a cobrir les necessitats del centre i de les diferents classes. De fet, també és força habitual que l’escola, o els mateixos mestres, publiquin a les xarxes (o a plataformes especialment pensades per a rebre donacions econòmiques) que es necessita material o mobiliari. Donants anònims, de manera particular i que generalment no tenen cap vincle amb l’escola, ajuden a cobrir aquestes mancances que el govern local o estatal no ofereix.
Alguns centres de la ciutat (un d’ells, l’escola on treballo), tenen el que s’anomena sistema dual, que consisteix en oferir una educació basada en dues llengües: el castellà i l’anglès. D’aquesta manera, la meitat del dia la passen amb una mestra que els parla en anglès, i l’altra amb una altra mestra que ho fa en castellà. El sistema dual permet conservar les arrels lingüístiques dels infants, i permet una aproximació gradual a l’anglès. És una estratègia que, teòricament, empodera els infants, permet l’aprenentatge de les dues llengües de manera simultània i fonamenta l’equitat en un sistema que, ja de per si, està força segregat.
L’organització de l’escola és molt diferent al que he vist i viscut com a mestra; l’edifici és immens i acull a més de 600 estudiants d’infantil i primària.
Una escola tan gran necessita d’una gestió complexa, i generalment es dedica força temps a aspectes organitzatius. Són poques les vegades que ens trobem com a claustre (cosa que també puc comprendre, ja que hi ha prop d’unes vuitanta persones treballant-hi); de fet, fem claustres un cop al mes, mitja hora abans de començar al matí.
Encara que els moments dedicats a parlar sobre pedagogia es poden comptar amb els dits d’una mà, he de dir que m’ha sorprès la importància que es dona a reforçar i donar suport a l’equip de mestres; el lideratge que tenen les direccions és fort, però també es vetlla per cuidar totes les persones formen part de la comunitat educativa.
M’enduc el sentiment de grup; l’escola com un tot. El sistema americà té fama de fomentar l’individualisme i la competitivitat. Tot i així, he viscut moltes situacions on l’equip s’ajuda, es recolza i es construeix gràcies a l’ajuda, el temps i la dedicació de tothom.
Escoles amb llibertats i límits
És gràcies a l’autonomia que tenen les escoles (públiques i privades) aquí que he tingut l’oportunitat de venir i poder conèixer de prop un sistema que és tan diferent del nostre. Les direccions són lliures de contractar l’equip de mestres que considerin, segons les seves necessitats particulars. Això provoca que a les escoles hi hagi una gran diversitat de perfils, cosa que genera riquesa, al meu parer. També, és veritat, que aquest aspecte pot generar controversia; hem d’entendre que als Estats Units els mestres no han de passar per unes oposicions (tot i que sí que hi ha molts processos d’avaluació, i és habitual que rebis la visita de l’equip directiu, o fins i tot del districte, a la classe, per observar com fas la teva feina. L’avaluació contínua del mestre es considera un element fonamental, i és un procés que està molt regulat.
Quin paper juga l’escola, i també mestres i educadors, en el sentit d’educar?
Una de les pràctiques que més m’ha sorprès, i que també m’ha fet pensar, és l’ús de premis, o incentius, que ofereixen les mestres als infants. Per exemple, a l’escola on treballo, és habitual que cada estudiant tingui un espai individual (una mena de calaix personal), on diàriament va guanyant (o no) diners (de mentida). La mestra premia els bons comportaments i si es fan les activitats d’aprenentatge. Si això passa, llavors es guanyen diners, que es van guardant al calaix. Els divendres, es fa recompte dels diners aconseguits i, d’acord amb una graella que cada mestra pensa i prepara, s’aconsegueix un determinat regal (generalment són dolços o joguines), que poden ser millors en funció de si tens més diners. En definitiva, els infants compren setmanalment un premi que han aconseguit gràcies a portar-se bé o a fer la feina que, segons el criteri de l’adult, toca.
Aquesta pràctica, com us deia, m’ha fet pensar molt. Com fomentem que els infants tinguin un bon comportament? Quines estratègies portem a terme i per què? En quins valors fonamentem les nostres pràctiques i quin missatge estem transmetent amb les decisions que prenem?
L’escola ha de reproduir els valors que marca la nostra societat actual? Ha de seguir un model basat principalment en el capitalisme, en la competició, en l’individualisme, en el desig per tenir (sense necessitar) i per consumir de manera ràpida i poc reflexiva? Si entenem l’escola com a espai on es generen valors, em demano si són aquests els valors que prioritzem i, sobretot, quins arguments sostenen les nostres decisions en la tria d’aquests valors i no uns altres.
Aquest darrer punt em sembla especialment important. Personalment, m’agrada imaginar que construïm una escola que pensa i que fa pensar, que es demana el per què de les decisions que es porten a terme, que és conscient de i amb les seves fortaleses i també febleses. Una escola que acompanya (amb el temps que es necessiti) infants i joves, famílies i mestres. Oferir el temps necessari per a pensar, parlar i debatre sobre pedagogia, que és el motor que ens mou i que justifica les accions que portem a terme com a claustre, és indispensable i no podem oblidar aquest temps valuós que ens fa avançar cap a una escola millor. Una escola compromesa, compartida, que interessa i que s’interessa, que rep i que dona i que és generadora de cultura i d’idees que fan repensar i moure de manera conscient el món en el que vivim.
Per tant, trobar el temps necessari per a reflexionar com a equip és cabdal, perquè si no les decisions, les accions que es porten a terme, esdevenen buides de contingut.
Si convertim les relacions entre les persones en transaccions comercials, de compra-venda, que principalment estan basades en tenir un bon comportament o en el compromís d’aprendre, caldrà si més no preguntar-nos quins valors estem normalitzant en els infants, i quins efectes té o tindrà, tot plegat. Si per a nosaltres voler tenir més, aculumar, comprar, competir i comparar si tens més o menys que els altres, fer les coses a canvi de, per exemple, són valors que ens semblen importants de fonamentar a l’escola, llavors hem de ser conscients que aquest camí ens porta cap a una educació monetitzada, i que caminem cap a una escola que reprodueix els models econòmics dominants ara a la nostra societat. Com a adults, crec que és important prendre’s el temps per pensar en l’abast que suposen les decisions que prenem; és un joc perillós no fer-ho.
Sobre aquest aspecte m’agrada parlar-ne amb el grup de nens i nenes que acompanyo. Crec que és important que busquem el temps i l’espais per reflexionar i contrastar idees de manera crítica, per construir un criteri propi sobre les experiències que vivim. He recollit algunes de les idees que tenen els infants sobre aquest tema.
De vegades ens donen premis, a casa i a l’escola. Per exemple, a casa meva, la meva cangur em regala una joguina de slime si per la nit llegeixo un conte; però a mi ja m’agrada llegir.
Creiem que ens regalen joguines i caramels perquè ens portem bé.
Quan anem a fer anglès, ens regalen llaminadures, per fer la feina ben feta. Nosaltres ja sabem que és important fer les coses bé; és important aprendre, perquè s’ha de saber llegir i escriure bé. Volem aprendre.
Potser no calen els premis, potser no es necessiten. Les persones han de fer les coses que surtin del cor. I els regals s’han de fer des del cor.
Què és el més important de tot? Estar feliç, ser amable amb la gent i cuidar la familia. Les altres coses, i els diners, no tenen gaire importància.
La cultura del premi no s’aplica només als infants i joves, sinó que també està força estesa en el claustre. L’equip directiu sovint promou activitats per fomentar que els mestres rebin premis per no faltar cap dia d’aquell mes a l’escola i treballar sense estar malalt, o per oferir-se com a voluntari i promoure propostes que millorin l’escola.
Com fomentem (o condicionem) el nostre compromís amb l’escola és un debat interessant, i segur que aquestes pràctiques estan condicionades per un matís cultural. Si més no, és una pràctica que convida al debat i que en fa demanar-nos què hi ha darrere d’aquestes accions. Què promouen? Quina escola dibuixen? Quins professionals perfilen?
Tot plegat marca la identitat de l’escola i de qui l’habita.
Marta Guzman, mestra d’escola pública a l’estat de Rhode Island (Estats Units).
