La pitjor càrrega a què hem d’enfrontarnos, tant en l’edat adulta com en la infantesa, és el caràcter finit de la nostra existència.
Irvin D. Yalom
Article publicat a la revista Perspectiva Escolar (Maig 2017) : La mort, l’últim tema tabú
Moltes persones n’han parlat i han considerat la mort el fet més important que regeix la nostra vida fins el punt que s’hi han referit també molts poetes. Recordem els castellans del segle xvi: «Tras tanto andar muriendo…», «Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar que es el morir…». De fet, la paraula «mort» és una
de les més repetides en la poesia de tots els temps i en totes les llengües, i això no és estrany, perquè l’ombra de la mort ens segueix des que naixem.
Els éssers humans mai no hem pogut viure girant l’esquena a la mort, perquè aquesta és present en tots els moments de la nostra vida, i en certa manera li dona sentit, tot i que algunes morts, especialment la dels nens i nenes o de les persones molt joves, ens semblin difícils d’acceptar. Però fins i tot aquestes morts, que trobem prematures i que ens semblen particularment injustes, constitueixen una prova que no tenim cap procediment per anorrear-la i que hem d’acceptar, de grat o per força, la seva inevitabilitat.
I tot i així, és gràcies a la mort que les persones adquirim plenament consciència de la nostra vida, de les possibilitats de donar-li un sentit, i percebem clarament que hem de fer alguna cosa perquè, ni que sigui només per als més propers, el nostre pas per l’existència tingui algun sentit.
Ara bé, tot això potser ens sembla massa complicat i, per no angoixar-nos, preferim negar la mort vivint com si no existís, i aferrant-nos a la vida de manera desesperada quan estem en perill, segurament perquè sabem, en un racó de la nostra consciència, que no hem aconseguit viure com pensem que hauríem d’haver viscut. Probablement és així perquè som més capaços de valorar allò que estem a punt de perdre. Per tant, més enllà de l’esquela, els minuts de silenci, els rituals i les alabances de les persones mortes, passem tot seguit a enterrar-les o a reduir-les a cendra, i no només literalment, sinó també en sentit figurat, i deixem d’anomenar-les en veu alta i procurant d’omplir com més aviat millor el buit que han deixat.
Molt possiblement, per fer més palès el rebuig social de la mort hem creat els tanatoris, hem deixat d’acompanyar els morts als cementiris en processó i hem prescindit de rebre familiars i amics a casa de la persona difunta i d’oferir-los beguda i alguna cosa de menjar. Allunyem els morts de la nostra vida i és un tòpic allò que «la vida continua», sense pensar que aquesta frase n’emmascara una altra, «com si res no hagués passat», o sigui com si no s’hagués produït una altra mort.
La nostra societat, doncs, tracta la mort com si fos una malaltia que s’encomana i la vol com més lluny millor. Moltes de les persones en situació terminal encara volen ser guarides i pressionen l’equip mèdic perquè intenti algun procediment de cura. I aquest anhel reflecteix més que res que tenen por de la mort i potser també la recança de no haver fet més coses pels altres quan tenien salut i possibilitats de fer-les. De fet, les persones que es coneixen en profunditat i s’accepten a si mateixes més plenament, acostumen a morir més conformades i serenes. Ara bé; això és difícil en una societat que té molta pressa i valora, sobre totes les coses, els béns materials.
Les nenes i els nens, a qui ens esforcem per amagar-los la mort dient-los que les persones difuntes són al cel o en qualsevol altre lloc, quan s’assabenten del que realment ha passat, per a sorpresa de les persones adultes amb les quals conviuen, s’ho prenen amb una certa distància i no en fan cap drama, tret que la persona difunta sigui la mare, el pare, algun germà o una amistat molt estimada; en canvi, si se’ls explica bé que senzillament han deixat de viure físicament entre nosaltres, però que ho faran en les nostres ments mentre els recordem, accepten molt millor el fet de la mort, sobretot si en tenen una certa experiència perquè han viscut personalment, o a través d’algun amic o amiga, la mort d’algun animal domèstic o d’altres animals que estaven acostumats a veure.
També entenen que no sempre cal esperar que arribi la mort –sobretot si tenen algú proper que ha decidit lliurement posar fi al seu sofriment–, sinó que també hom s’hi pot acostar voluntàriament com un mitjà per deixar de patir i de poder traspassar conscientment i serena, i, sobretot, per convertir en acció la voluntat de decidir el propi destí. Però la nostra societat nega a les persones el fet que puguin decidir lliurement en quin moment i de quina manera volen morir. És com si pensessin que permetre la mort de les altres persones és com forçar-nos nosaltres a morir en un temps predeterminat.
Evidentment, aquestes actituds el que reflecteixen és la por de morir que tenim nosaltres. I aquesta por no és només de patir, sinó també una por transcendent, d’una vida futura que algunes religions han dibuixat en colors foscos per a molts de nosaltres. És també la por del no-res, com si el no-res fos un pou sense fons o un forat negre que ens vol engolir. Per això la humanitat, des de temps antiquíssims, ha creat una sèrie de rituals per amansir la mort. Què són, si no, els monuments megalítics –els menhirs, els dòlmens, les esteles, els obsequis i fins i tot la «companyia» d’altres éssers humans, immolats alhora amb el mort– amb els quals la humanitat ha intentat fer més dolça l’eternitat? I encara avui, ¿què són els cementiris, les tombes, les estàtues funeràries i els rituals amb els quals diem adéu a les persones mortes?
Molt sovint, en totes les èpoques, els éssers humans hem tractat d’apartar la mort i l’hem pintat disfressada de calavera, amb una dalla a la mà, tota vestida de negre… La imatge de la por, en definitiva, amb l’únic encant de tractar tothom per igual i de presentar-se quan més li convingui, potser per fer-se encara més temible.
És sabut que des d’una part de la psiquiatria, psicologia i psicoanàlisi s’expliquen les neurosis que tanta gent pateix com una expressió –no expressada directament amb paraules, sinó en símptomes diversos– de l’angoixa que provoca la certesa de la mort en les persones i en les col·lectivitats. No serveix de res fer-se el desentès com fa un «científic» que surt per televisió i escriu llibres de difusió que diu que no està demostrat que ell hagi de morir. Potser no, però no cal que s’esforci a demostrar-ho: els fets s’encarregaran de posar de manifest que no té raó. Ningú no és una excepció: el cicle de la vida és inexorable.
Per això la mort fa por, perquè no hi fa res que ens n’amaguem o que intentem fer una gracieta per escapar-nos-en. El mateix moment de nàixer es converteix en un acte de conformisme amb el nostre destí d’éssers contingents. Per això tenim por de la foscor, de la soledat, de la sensació d’aïllament, de la nostra vulnerabilitat, i per això tenim tendència a negar la mort i a viure com si ho haguéssim de fer per sempre. De fet, aquesta esperança és una defensa psicològica que abasta totes les civilitzacions i totes les èpoques i per això trobem en la majoria de les religions una creença en la resurrecció o en una altra vida i, fins i tot, en un vida completament distinta en la qual ens encarnarem en un altre ésser per tal d’acabar allò que no hem pogut concloure en l’actual.
I tot això ha deixat una petja que, tot i que la modernitat ha anat esbandint, encara trobem en les societats rurals i apartades: el dol, amb les seves prohibicions dels colors i de les celebracions, les dones amigues i les que es llogaven per anar a plorar i gemegar pels difunts, la visibilitat dels fèretres portats en cotxe de cavalls, les misses de difunts, les bandes negres cosides a les americanes dels homes, les celebracions del dia de Tots Sants i de Difunts, i fins i tot les danses de la mort medievals que encara es fan i que venen a ser un recordatori que davant de la Mort tots som iguals i que ningú no pot escapar-se’n. Davant aquest panorama tan fosc i tan trist, la Mort volguda –ja sigui per fugir del dolor físic o psíquic, o per descansar dels avatars de la vida– és una alliberament que s’acull amb agraïment, perquè ens porta la pau i el descans que acompanyen una decisió meditada i un acte de voluntat del qual ens sentim plenament responsables.
Ni la vida ni la mort no tenen sentit sense la llibertat, i si volem actuar com a persones lliures hem d’acceptar que ho som i que nosaltres, i ningú més que nosaltres, som responsables de les decisions que prenem. Només morirem en pau si pensem que qui ho ha decidit som nosaltres mateixos i que les nostres amistats i familiars podrien posar una inscripció en la nostra tomba –o urna– que digui: Va ser una persona lliure.
Maria Lluïsa Fabra
Psicòloga i doctora en Ciències de l’Educació
Formació relacionada: Com tractar la mort a l’aula després de la pandèmia
Formadores: Cristina Vallès Orianne, Isabel Alonso Dávila, Nani Hidalgo Villaroya i Àngels Miret
Dia i hora: de dilluns 6 a divendres 10 de juliol de 15.30h a 18.30
