Pocs mesos abans de la pandèmia (que ha fet surar moltes de les crisis educatives que anàvem tapant), em feia -al llibre “Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix”- preguntes com ara aquestes: ¿On col·loquem les famílies? ¿Com es coneix la diversitat familiar i s’arriba a acords? ¿Què vol dir fer escola junts? ¿Som rivals o enemics?. Quan s’acaba el segon curs pandèmic i quan, amb la primera calma, tractem d’evitar que torni l’escola d’abans, he d’escriure sobre la vinculació familiar escolar perduda, recuperada o per reinventar en la nova normalitat. Recuperaré idees de les respostes que donava al mateix llibre i proposo anar-se de vacances, al descans merescut, somniant que pares i mares descobriran a l’estiu, de nou sense escola, que tenen fills i filles, que per unes setmanes no són nostres.
Portes tancades, finestres obertes, vidres de molts colors
Tot i que la immensa majoria dels projectes transformadors de l’escola aborden amb profunditat la qüestió, no és fàcil tenir bones respostes a la pregunta de quina relació ha de mantenir una bona escola amb les famílies. Els grups familiars, no només formen part dels continguts de la motxilla que porta a l’escola cada infant. No només compartim la pretensió d’educar els seus fills o filles. No només som contextos educatius diferents que encaixen o xoquen amb els que crea l’escola. Així que, al setembre, seguirà viva la pregunta: Què fem amb els grups familiars? Guardem algunes velles idees.
No està de més recordar que l’escola no es va inventar com a recurs al servei de les necessitats de les famílies i que l’escola és el lloc del valors comuns i els sabers compartits. L’escola no és una secció́ delegada de la família i tampoc el contrari. No poden cedir-nos els fills i delegar-nos la seva cura i educació. No podem pretendre que facin a casa allò que no hem pogut fer a l’escola. Però, res és possible si els pares i mares no confien en nosaltres per poder educar junts els seus infants.
A l’escola, obrim finestres al món que les famílies no poden tancar, però haurem d’encaixar les mirades que fan servir a casa i les que fem servir a l’escola. Les famílies, hauran de saber què fem, per què ho fem i com ho fem. Nosaltres, haurem de descobrir què fan a casa i per què ho fan i com ho fan. L’escola no és seva, però l’han de sentir com a seva. L’infant no se sentirà mai l’escola com a seva si això comporta una ruptura amb la família.
Quan treballem cada dia per construir una bona escola, tenim una gran pretensió: aconseguir que pares i mares facin que l’escola funcioni i funcioni bé. Aconseguir que la construcció de la bona escola també depengui de les famílies, que sigui una qüestió nostra i seva.
L’alumnat que cada dia entra per la porta de l’escola acaba de deixar un grup familiar. Però, venen de grups familiars molt diferents. Diferents en les seves composicions; diferents en les vinculacions; diferents en la situació social, en la situació econòmica, etc. La diversitat (sovint també́ desigualtat) afecta la manera com imaginen i comprenen les famílies tot allò̀ que fem a l’escola. No serveix fer una mena de guia explicativa universal de com és la nostra escola i com funcionem. No es tracta tan sols que entenguin o no per què pinten amb les mans i s’embruten creativament a l’educació́ infantil. No hi ha més remei que destinar temps a explicar com fem que descobreixin els sons i les lletres i les paraules fins a arribar a llegir, perquè necessitem que, com a mínim, posin cara expectant quan ho facin a casa. Necessitem compartir el descobriment de la lectura. Hem de pensar el que significa no saber (no voler-ho saber o que nosaltres no perdem temps a explicar-los-ho) què fa el fill o filla adolescent a l’institut, no tenir-ne ni tan sols una vaga idea i preocupar-se només per les notes.
Cinc pactes per construir el bé comú de l’escola
L’escola és un afer social comú i, singularment, un afer comú entre nosaltres i les famílies, així que hem de fer escola junts, acordar les aportacions comunes. Per construir una bona escola, en bona sintonia familiar, suggereixo treballar cinc pactes.
Un pacte de comprensió. Explicar, ajudar a descobrir, pactar què fem a l’escola. No podem confondre la professionalitat d’educar ensenyant (pròpia dels professionals formats per fer-ho) amb cap secretisme o defensa de gremi. Els pares han de conèixer les raons, les metodologies bàsiques, les didàctiques elementals de cada cicle, el perquè dels projectes. Han de veure en nosaltres professionals competents que saben el que fan. A partir de les seves situacions singulars, cada família ha de saber o, si més no, intuir en quin territori d’infància o adolescència està el seu fill, què li proposem fer a l’escola i com relacionarem el que faci a fora (a casa o en altres indrets) i a l’escola.
Un acord sobre la utilitat de l’escola. Això comportarà̀ que vagin descobrint (expliquem, negociem, discutim) per a què ha de servir l’escola i per a què no, quines pretensions tenim i quines no tenen cabuda a l’escola. Serà un pacte renovat sobre l’escola com a lloc vital d’infants i adolescents i que haurien d’entendre, oblidant pretensions seves que no hi tenen cabuda i, també, descobrint una nova escola que no havien imaginat. Han de descobrir que l’escola és un nou univers per als seus fills i filles, en el que conviuen amb infants diferents que tenen formes de ser infants diverses, que l’escola és el lloc de tots i no selecciona amb qui han de conviure. Unes famílies no s’imposen a unes altres, no imposen els seus punts de vista a les altres.
L’escola també serveix perquè la lògica científica arribi a l’educació familiar, on moltes de les coses que fan depenen de tradicions, cultures o mercats que respecten poc uns infants que han de ser autònoms i lliures.
Un pacte de cooperació. L’escola que fem junts, també amb les famílies, és l’escola en la que eduquem junts. Haurem de descobrir de quina manera els seus sabers i les seves capacitats educatives penetren a l’escola. Les famílies són un veritable banc de sabers, coneixements, experiències vitals que han de servir a l’escola, ens han de servir en la nostra pràctica docent. Estem parlant d’una escola que reconeix a les famílies el valor escolar i educatiu d’allò̀ que saben (ja sigui coneixements tècnics, habilitats creatives, experiències vitals singulars, història significativa, etc.). Els professionals hi posem les formes de fer-ho, la manera d’ubicar-ho en el conjunt dels projectes, la forma de convertir-ho en experiència educativa. Pactem una escola en la qual no tot l’hi posem els professionals, en la qual pares i mares no s’impliquen tan sols en qüestions secundàries d’intendència escolar. Construïm educació amb pares i mares.
Un pacte de convivència. Les famílies fan bona l’escola en la mesura que també treballem perquè l’escola sigui un lloc d’intercanvi familiar. L’escola que fem amb les famílies és l’escola plural de relació entre famílies. La nostra classe la conforma un grup d’infants o adolescents en relació. I l’ha de conformar un grup de famílies en relació. Famílies que coneixen famílies i, a poc a poc, famílies que ajuden famílies, famílies que intercanvien preocupacions educatives pels fills de les altres famílies. Si volem trencar la idea que l’escola és un lloc d’aprenentatge individualitzat, d’individus que van al seu aire i no necessiten els altres, hem de trencar la idea que cada nen és d’una família. Si han de compartir escola, educació, educació de grup, influències entre infants, han d’aprendre a compartir alguna part de les seves vides familiars, maneres d’ocupar-se dels altres infants, acceptar que unes altres s’ocupen del seu. En alguns casos, a més, l’escola serà un lloc privilegiat de socialització per a famílies que pateixen marginalitat i exclusió. A l’escola també́ tenim famílies amb dificultat per trobar un lloc a la comunitat i a l’escola poden descobrir que allà en tenen un, que si no excloem els seus infants tampoc no les excloem a elles.
Un pacte evolutiu. Els acords de relació hauran de ser diferents en cada cicle educatiu. Però de cap manera no hauran de convertir-se en una mena de procés progressiu de separació escola-família. No hem de passar d’una educació́ infantil de relació intensa amb les famílies a una educació secundària en la qual queden molt lluny (perquè ja no se’n preocupen i perquè no volem que s’hi fiquin). Cada forma de fer escola, en cada moment evolutiu, haurà de construir una forma de fer junts. L’interès familiar enmig de la tendresa dels primers anys de vida té la mateixa importància que les desesperacions paternes o maternes per un adolescent que desconcerta. Ensenyem i eduquem de manera diferent a cada etapa. Construïm relacions familiars útils d’acord amb les preocupacions a compartir en cada cicle.
El triangle de les confiances
Educar infants i adolescents té a veure amb com construir una relació triangular. Els infants confien en els pares i en la seva senyo. Nosaltres confien en l’infant i en els seus adults familiars. Els adults de la família confien en l’infant i en els seus mestres. Els adults del grup familiar han de tenir una relació personalitzada i especial amb la mestra o el mestre que fa de tutor singular del fill i del grup principal escolar al qual pertany. L’educació no funcionarà̀ sense haver establert una relació de confiança en la qual la família té un mínim de coneixement sobre el que fem i nosaltres ens fem càrrec de les coordenades familiars bàsiques en les quals transcorre la seva vida. A més, potser, podem acabar suggerint com continuar educant a casa el que hem començat a l’escola i els pares ens poden demanar opinió i ajuda per continuar a l’escola el que intenten fer a casa.
No hi ha cap escola que tingui sentit sense que els pares i mares puguin fer alguna cosa a l’escola i sense que l’escola tingui en consideració el que es fa a casa cada dia. Han de poder proposar, suggerir, ser escoltats, tenir espais per a la decisió compartida. El poder de l’escola ha de ser compartit, la vida familiar ha d’acceptar suggeriments sobre com continuar a casa la influència educativa de l’escola. Les escoles milloren la qualitat educativa i els nois i noies tenen més probabilitats d’una vida escolar positiva quan hi ha una veritable participació́ dels pares i mares. L’alumne ha de poder fusionar les diferents confiances que ha dipositat en les persones adultes que l’envolten.
Jaume Funes i Artiaga | Psicòleg, educador, periodista.
